Qui hagi començat a llegir l’apunt pensant-se que em refereixo a les consultes sobre el dret de decidir que s’han fet, s’estan fent i es faran, que estigui tranquil, que aquestes ni desgasten ni cremen en absolut. Al contrari, provoquen una trempera increïble i alcen tant l’autoestima individual com la col·lectiva. Allò que pot desgastar i cremar és prendre decisions polítiques. Potser no inicialment. La primera decisió, per exemple, la de constituir un partit, no sol desgastar sinó il·lusionar. Ja ho diuen els convergents -precisament els menys indicats-, que començar il·lusiona. Mentre les decisions a prendre són previsibles, previstes i clares, tot va com una seda. Però amb els anys, si has fet bé la feina, les decisions guanyen en complexitat i en risc. I igualment has de decidir. Ergo, “pringues”. Com que és impossible satisfer tothom, et surt oposició i et surten corrents crítics.
Sembla que aquest ha estat també el cas de Reagrupament. La percepció de necessitat i la il·lusió ha unit milers de persones sota aquest paraigua i les primeres decisions eren força clares. Però sempre he trobat que en la política hi havia un rerefons de tragèdia grega, que és qüestió de temps que una decisió presa amb determinació se’ns giri en contra i ens obligui a decidir si la mantenim per coherència o la modifiquem per reflexos. A vegades els canvis ens enxampen amb el pas girat. I no podem fer-hi gran cosa. És com una fatalitat.
Davant d’això, hi ha una tendència natural, per part dels partits -consolidats o incipients-, a aprofitar quan els rivals es troben en aquesta situació. Si veuen una ferida fortuïta, filla d’aquest atzar amb potencial tràgic com un llamp de Zeus, encara hi burxen. I a vegades penso que el súmmum de la intel·ligència humana deu ser saber reconèixer les calamitats que a tots ens afecten, saber reconèixer que prendre decisions desgasta; i solidaritzar-s’hi. És com formar part d’unes tropes de xoc enmig del tiroteig.
Haver de triar el mal menor no és rebaixar-se com a persona, ni demostrar feblesa ni trair els principis. Sempre -és un dir- podem no triar, no decidir res, però sovint això ens deixa fora de joc i ens relega a la marginalitat. Immaculats, però marginals. Són lliçons que tard o d’hora s’aprenen. Si cada cop que a algú se li tapen les orelles el deixem per sord i per inútil i en demanem la substitució, no farem mai el cim. Potser, si se li tapen, és perquè ja és força amunt. Potser, si algú ha de prendre decisions molt i molt difícils, és perquè s’ha fet molt i molt gran. Siguem intel·ligents i no ens el carreguem.
Quan un té una màjoria clara, un lideratge clar i no ho sap gestionar per tirar endavant, es subestima i és perd en l’única preocupació d’aplastar la diversitat de pensament pròpia de tota organització és que li manca maduresa política.
Quan u tenint-ho tot al seu favor, no sap gestionar amb les normes més elementals de convivència democràtica de saber fer i anant endavant, com li pots oferir la direcció d’un país?