Per això, cada cop que un grup de persones es posa a treballar perquè la consulta es pugui fer al seu municipi s’engega també una maquinària d’efectes devastadors per al dependentisme. Perquè s’adonen que l’única cosa que poden fer és continuar incitant al boicot, minimitzar i ridiculitzar els percentatges de participació final. Quan algú posa el tren en marxa, sap que la frenada no pot ser brusca i que en qualsevol cas no pot començar si no és des de dins. Si algú es posa davant del tren per aturar-lo, ja sabem com pot acabar. Aquest és l’error irreversible del PSOE-C i els seus boicots. Si haguessin intentat entrar a la cabina de control encara podrien provar de frenar el tren dissimuladament, però tenen uns pèssims assessors que els han dit que no hi han d’entrar ni bojos. I nosaltres, que ens n’alegrem de mala manera.
Un dels darrers casos és, precisament, Cornellà de Llobregat. Sí, senyors i senyores, el tren ja està arribant a Cornellà i si podem el farem passar per davant mateix de can Montilla i farem sonar el xiulet una bona estona. Allà, Joan-Baptista Gavaldà explica al seu bloc que el PSC de Cornellà es nega en solitari a debatre al plenari sobre l’organització d’una consulta pel Dret a Decidir. Argumenten que la independència de Catalunya no afecta el municipi. Deuen tenir algun acord secret amb l’Estat espanyol, fet d’amagat de la ciutadania, perquè a la Catalunya independent s’alci un mur que encercli aquest municipi del Baix Llobregat com va passar a Berlín. D’aquesta manera tindrien una reserva de votants fidels, d’aquells que els donen majories absolutes amb participacions electorals al límit de la legitimitat. Quant de temps més aconseguirà el senyor Balmon mantenir el muntatge del xou de Truman al seu municipi?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No menyspreis el PSOE-c
Són el càncer de Catalunya, els hereus del franquisme sociològic, i la antitesi de la democràcia.
Però són molt efectius, tenen molts mitjans, molta gent a sou (comprada), i molta mala bava acompanyada d’anticatalanisme.
Encara els resta fer molt mal al país, i fins 24 hores abans de canviar-se de camisa (podrien passar a l’independentisme, igual que van passar del franquisme a la democràcia) ens fotran tot el que puguin.
Estan una mica desorientats, però és normal, un partit sense programa i sense ideologia passa per aquets trams de cercar un missatge.
Però en qualsevol moment treuran un conill del barret, el dels JJOO d’hivern de moment ha fet figa, però encara tenen molts barrets.
Tots els trens que s’aturen és perqué previament son en marxa.
Encara que hi ha vegades que, si van massa depressa, descarrilen.
El director del CCCB, Josep Ramoneda, fa balanç a ‘Les
paradoxes del tripartit’ de la fórmula de govern que ha
governat a Catalunya els darrers set anys, i que comença a
ser considerada, fins i tot pels seus integrants, una cosa més
del passat que no del futur. Ramoneda afirma que “pocs
s’imaginaven” en l’elecció de Maragall com a president que
set anys després “la independència s’hauria consolidat
plenament com a opció política” i hauria “deixat d’estar al
terreny d’allò utòpic”. És per això que, per l’autor, ERC “és
l’única formació del tripartit que ha conreat un èxit
estratègic” i “ha obligat als demés partits, i en especial
CiU, a fer exercicis de reubicació política”. Però, tot i que
Esquerra “ha guanyat l’aposta estratègica –diu Ramoneda- pot perdre la del poder”.