Catalunya ja és postnacional. Per això ahir Montilla presidia la 56a Nit de Santa Llúcia, un acte organitzat per Òmnium Cultural, una associació que s’ha mostrat crítica amb el decret del govern espanyol que vol implantar la innecessària tercera hora de castellà, i amb el conseller Maragall, que no s’hi ha oposat com caldria esperar. Una associació presididia per Jordi Porta, que avui, entrevistat per El Punt i preguntat pel paper d’aquesta entitat en l’articulació de la societat civil ha respost: "Sí, perquè només així Catalunya podrà assolir la plena sobirania". Si el propòsit de Montilla és la Catalunya postnacional i en un ambient com el d’ahir no s’aixeca i marxa com va fer amb en Xavier Sala Martín, potser és que ja li va bé aquesta Catalunya postnacional. I a mi, francament, també.
D’aquesta Catalunya postnacional en continuen sortint articles com el que avui publica Francesc Sutrias i que us recomano sincerament. En aquesta Catalunya postnacional hi ha hagut assemblea extraordinària (una primera crònica a E-notícies i a Vilaweb) de la Plataforma pel Dret de Decidir, aquells que en la Catalunya encara nacional van treure centenars de milers de persones al carrer el dia 18 de febrer, i s’han decidit dues línies d’actuació: la sobirania fiscal i el traspàs de competències perquè la Generalitat pugui convocar un referèndum d’autodeterminació. Ja ho sabeu, referèndum és democràcia, i demòcrates ho som tots, oi President? Seria molt lleig negar un dret democràtic en aquesta Catalunya postnacional argumentant, precisament, la indivisible unitat de l’Espanya nacional i nacionalista.
En aquesta Catalunya postnacional, Antoni Vives publica un article al Dossier econòmic anomenat "Nacionalisme sense atributs" en què identifica els objectius polítics fonamentals del nacionalisme, entre els quals hi ha "l’assoliment de la sobirania nacional plena". Vist que el partit en què milita ha gaudit d’algunes legislatures amb majoria absoluta i que aquest objectiu no s’ha buscat, potser és que el partit no és nacionalista. Ja ho veig: també són postnacionals. Benvinguts tots, doncs, a la casa gran del postnacionalisme!
En aquesta Catalunya postnacional, el conseller de Cultura Tresserras és convidat al programa de televisió d’Albert Om i parla amb tota naturalitat de la voluntat de tenir un estat propi. Ho podeu veure al 3alacarta de TVC. I de la TVC a Catalunya Ràdio, perquè Antoni Bassas va parlar amb l’eurodiputat Bernat Joan sobre el documental de la televisió belga i Joan va tenir ocasió d’explicar que segurament només es volia provocar el debat, perquè a Bèlgica tenen molt clar que l’Estat el forma més d’una nació i que la independència de Flandes és possible.
Amb tot aquest panorama postnacional, a més, Duran i Lleida i Felip Puig s’enfronten o contrasten opinions, amb la intervenció de l’exconsellera blocaire Carme Laura Gil sobre el difícil equilibri de la federació. I les JERC i les JSC polemitzen pel dret d’autodeterminació. I a la Xarxa de Blocs Sobiranistes ja hi ha 218 blocaires registrats. I… què voleu que us digui, aquesta Catalunya postnacional no em desagrada.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs a mi em sembla que aquesta Catalunya postnacional està cada cop més propera que mai a Espanya que al seu reconeixement nacional. El nom ho diu tot, ara ja no es una Catalunya nacionalista. I està governada per no nacionalistes.
Benvolgut Xavier
Normalment, en aquest país només es convoquen referèndums si el poder té clar que els guanyarà. A diferència dels francesos, al nostre país no recordo cap plebiscit que se sortís del guió. Per tant, una consulta d’autodeterminació em sembla improbable, perquè seria força possible la victòria de l’independentisme.
En alguna ocasió ja m’he queixat que mai havia vist un estudi d’opinió rigorós en què es preguntés sobre què votaria la gent en cas que se li preguntés. Estudis sobre "què se sent?", n’hi ha a carretades.
Per això voldria reproduir els resultats de l’enquesta realitzada per la Fundació Catalunya Oberta i que ja he comentat en el meu bloc. El perfil de persones entrevistades és particular, així que és difícil d’extrapolar. Us reprodueixo aquí la pregunta i el resultat.
"Fins a quin punt vostè està d’acord amb aquesta afirmació: Si una
Catalunya independent fos membre de la Unió Europea, jo votaria a favor
de la independència:
Totalment d’acord: 42,4 %
Més aviat d’acord: 24 %
Més aviat en desacord: 18,6 %
Totalment en desacord: 15 %
És
a dir, un 66,4 % sí, un 33,6 % no. És important perquè és la primera
vegada que ho veig reflectit en una enquesta feta sota paràmetres
científics.
No em sorprèn que no et desagradi la Catalunya postnacional, però t’asseguro que pel camí que anem la independència cada dia està més lluny. No parlo del tripartit, perquè és una anècdota més de la decadència que estem vivint. Em refereixo al fet que no hi ha un projecte de país, no hi treballem de forma coordinada, no pressionem amb força, estem perdent els anys i ens ha arribat un milió de fora que no sabem ni com integrar. I molt bé, el Tresserras diu que ell vol l’Estat català per la tele. I què? Tu creus que a algú li espanta que digui això? És un gest purament folklòric. Així no avancem, i el temps va contra nostre. Això sí, els que cobren del tripartit estan eufòrics, però no els tinguis en compte perquè miren per la seva butxaca.
Catalunya sense complexes és el títol d’una bona conferència que Jordi Porta ens va oferir fa uns mesos. A Girona, a la UdG, convidat per l’associació d’exestudiants Post Scriptum.
L’article de Francesc Sutrias molt adient; gràcies per la recomanació.
La Plataforma pel dret de decidir vol internacionalitzar el debat sobre l’autodeterminació (notícia a vilaweb).
Pel que fa a la polèmica a partir del manifest de les JSC; penso que el manifest ataca ERC sense solta ni volta; i que a un dels llocs que porta directament és al què assenyalaves l’altre dia de per quan un manifest per la sobiranització de CiU.
Penso que podem parlar de descomplexament. Que això és prou bo. I que
també podem parlar de la pèrdua de força de discursos demonitzadors de
l’a independència, la sobirania, i la nació. M’agrada.