Intent de contestar i rebutjar sense menystenir la proposta del MHP Mas

Diu Vicent Partal a l’editorial d’avui arran del discurs d’Artur Mas a Molins de Rei que “l’anàlisi feta per Artur Mas pot ser contestada i rebutjada, però no pot ser menystinguda”. Hi estic d’acord. Cap anàlisi, de fet, no hauria de ser menystinguda perquè totes ens poden aportar alguna cosa interessant.

Tenim menys de cent dies fins al 27 de setembre i si ens dediquem a menystenir anàlisis potser no ens en sortirem, però també és cert que anem una mica massa justos de temps per fer segons quines sacsejades internes, per als sobiranistes convençuts, que obliguin a obrir nous debats i fer noves anàlisis. Jo crec que més aviat hauríem d’estar abocats a combinar la campanya d’Ara és l’hora amb un megamarc de comunicació que ens permeti seduir massivament els qui volen canvis socials importants i no estan en contra de la independència.

No tinc la sensació que el MHP Mas hagi ajudat gaire a crear aquest megamarc de comunicació avui amb les seves referències als qui deien “Sí se puede” a la plaça de Sant Jaume. Trobo que és un error convertir-los en blanc de les crítiques perquè aquest col·lectiu és precisament el que hem d’intentar seduir. Podem dir que són els enemics del país perquè han cridat consignes en castellà a la plaça de Sant Jaume i donar-los per perduts de cara al 27S o podem dir que són castellanoparlants com els de Súmate i així demostrem que ser castellanoparlant no vol dir per força ser contrari a la independència. La gent que ha votat l’Ada Colau són gent que creuen que a vegades allò que semblava impossible resulta que és possible. Guanyant les municipals a Barcelona ho han demostrat i això els acosta força a nosaltres, que també volem fer una cosa que tothom ens diu que és impossible. De fet, durant anys, moltes persones que ara treballen per la independència ens han estat dient que era impossible. Jo seria més partidari de tenir mà esquerra amb aquesta bossa de votants i mirar que sumin el 27S.

Una altra observació que fa Partal és aquesta: “Un punt feble que li veig a la proposta és que posa les organitzacions [ANC, Òmnium i AMI] en una situació delicada. Primer perquè és segur que generarà debats intensos dins seu però després perquè és complicat fer aquesta unitat si ERC i CUP queden a banda i per tant són electoralment competidors. No sé com es pot resoldre això.” Efectivament, no és una qüestió menor que aquestes organitzacions hagin de prendre ara aquesta decisió tan transcendent quan falten menys de cent dies pel 27S i hi ha l’agost pel mig. Espero que aquest debat tan necessari per a les entitats no acabi sent excusa per no convocar les eleccions el 27 de setembre, però per desgràcia tampoc no em sorprendria. Ho deixo aquí.

Una altra qüestió central és el paper d’Artur Mas el 27S. Crec que el fins ara president de la Generalitat és un referent per a una part molt important dels electors i en aquest sentit és un actiu (com ho són els altres lideratges que hi ha al capdavant de les altres opcions) del qual no s’hauria de prescindir. Cadascú hauria de posar el millor lideratge possible al capdavant de cadascuna de les opcions que el 27S sumaran escons i vots per exercir la independència.

L’operació de traslladar tota la pressió a l’ANC, Òmnium i l’AMI no canvia res del problema de fons que té la proposta que ja va llançar fa més de mig any: la convicció que cal aparcar l’eix dreta-esquerra. És allò de congelar segons quins debats. Ja vaig advertir del risc que tenia aquest plantejament el 4 de desembre de l’any passat i avui ja no és Trias, sinó Colau, qui ha obtingut més vots de la ciutadania per governar Barcelona. I no és CiU sinó ERC qui ha obtingut més suports a l’àrea metropolitana, que des del meu punt de vista (i sembla que també ho veuen així les entitats en qüestió) és on ens juguem guanyar o perdre el 27S.

En resum, entossudir-se a impedir que la gent pugui votar el 27S en clau social, enviar-los el missatge que si volen sumar per la independència han de renunciar a l’eix dreta-esquerra és, directament, expulsar-los, renunciar als seus vots. No entenc que un plantejament d’aquestes característiques pugui sortir de cap persona que vulgui la independència i menys encara del president de la Generalitat, que sap perfectament que per guanyar ens calen vots.  Les  eleccions seran plebiscitàries perquè el resultat farà que ho siguin i perquè hi ha un acord per interpretar-les en aquest sentit. Pretendre que només ho seran si hi ha una única llista que aparqui l’eix dreta-esquerra no només és fals sinó que pot impedir que allò que fins ara sumava prou (CiU+ERC+CUP) a l’hora de la veritat no sumi prou i que altres opcions menys compromeses amb el caràcter plebiscitari del 27S tinguin tants suports que facin difícil d’interpretar el resultat de les eleccions.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *