Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

20 de març de 2010
12 comentaris

27 diputats independentistes per al pla B

Ahir divendres, Alfons López-Tena publicava a l’Avui un article en què detallava un possible full de ruta a seguir a partir de la Llei de Consultes Populars aprovada fa poc malgrat els vots en contra -encara incomprensibles- de CiU. Hi deia que “obre el camí per poder votar directament la independència complint
estrictament la normativa constitucional i legal espanyola” i recordava les tres vies possibles. 27 diputats són suficients perquè es pugui proposar l’organització i convocatòria d’un referèndum. El Parlament ho ha d’aprovar per majoria absoluta (68 diputats) i la pregunta s’ha de formular en els termes que planteja López-Tena si es vol complir amb la legalitat per tal que l’Estat no pugui esgrimir aquest argument en una eventual denegació de l’autorització. Fixem-nos en la xifra, vint-i-set, i continuem.

Estem dient que si en el nou Parlament hi ha 27 diputats independentistes, la proposta es podrà fer. No compto amb els diputats de CiU. Tot i que em consta que més d’un s’hi afegiria, el partit ha descartat aquesta possibilitat i, a més, han votat en contra de la llei. Amb tot, si algun dels futurs diputats o diputades de CiU vol trencar la disciplina de partit i sumar-se a la iniciativa, estic segur que serà benvingut.

Suposo que podem comptar amb els diputats d’Esquerra, tot i que el partit, pel que sembla, aposta més aviat per una consulta amb pregunta multiopció. M’imagino que a l’hora de la veritat no serien tan llepafils com CiU i farien la proposta. Però, és clar, si pensen condicionar la formació de govern a la consulta sobre el futur de Catalunya, potser part de la condició serà la pregunta de la consulta; o potser no. Aniria bé que aclarissin quines intencions tenen en aquest punt.

Una pregunta multiopció que inclogui  la proposta federal amb la clara intenció de fragmentar el vot unionista podria ser acceptada pel PSOE-C perquè, al cap i a la fi, ells i ICV han votat la llei, però no sabem encara si aquests tres partits sumarien els 68 escons que calen per a la posterior aprovació. En funció de l’aritmètica parlamentària, Esquerra podria: (a) arrossegar el PSOE-C cap a una consulta que fa només uns mesos hauria estat impensable; (b) obligar Artur Mas a repensar-se la determinació a descartar aquesta consulta; (o c) no entendre’s amb cap dels dos blocs i quedar-se a l’oposició.

Al marge de les opcions de formació de govern, però, un cop constituït el Parlament -tornem-hi-, 27 diputats són suficients per fer la proposta. Encara que siguin a l’oposició. No sabem encara si Laporta presentarà candidatura. No sabem si anirà amb Reagrupament o no. No sabem quants escons obtindrà aquesta eventual candidatura, però el llistó dels 27 diputats resulta prou simbòlic. Esquerra en té ara 21 i moltes persones donen per fet que en perdrà. Si ha de ser així, que sigui. Però que sigui també compensat per un nou partit independentista de manera que la suma de tots dos pugi a 27. I que la resta que resulti dels 27 menys els d’Esquerra no sigui maximalista i renunciï també al pla B.

S’agrairà, doncs, si en els propers dies, setmanes i mesos els diversos partits i candidats aclareixen les seves intencions en aquest punt.

  1. Després de les eleccions arribaran les negociacions i Esquerra ha de posar, primer, el dret a decidir. I això ho hem d’exigir i ho exigirem a ERC, però si ningú diu es dóna per al·ludit, i si per exemple aquells de CIU que ho exigexen a ERC no mouen ni un pèl per exigir-ho en la mateixa meseura a CIU (ja és curiosa la cosa), jo no voldria que deixéssim la política del dia a dia pels altres, CIU & PSC, i ens mengéssim l’ham que han tirat amb cert èxit alguns dels seus timbalers mediàtics de ferro (La Vanguardia) o de llautó. Perquè això significaria desaparèixer com a opció política. La independència primer, ok. Però juguem el nostre partit i no el dels autnomistes que fruirien quan ens situem en independència o res, amb la qual cosa i en conseqúència i tal com estan les coses, ara mateix, ens quedaríem en res; i aquests, CIU i PSC, es quedarien amb la política i ben contents. Indepedència primer, naturalment, però política també.

    La (re)construcció nacional no ha estat cosa de dies i la independència tampoc ho serà, però serà. Estic segur que fa 15 o 20 anys m’hagués agradat veure que el debat de la sobirania ha passat del paper a amplis i diversos nuclis de la societat. Potser insuficients però creixents. I no va ser l’estratègia del PI la que ens ha portat fins aquí.

  2. La insistència malaltissa en què l’entorn mediàtic de Ciu i les comparses del Medí han fet per dinamitar la presència al govern d’un partit independnetista perqyè, deien, no proclamava la independència i es deixava arrossegar a la gestió del dia a dia, tindrà un resultat electoral encara difícil de quantificar. Però la certesa que aquest mateix entorn no exigirà un comportament honorable a la Federació que li dóna de menjar sembla evident. Quan ells puguin fer la gestió de govern el més important serà aquesta getsió, per retornar-la als paràmetres neoliberals que propugnen i tornar-los a fer encaixar en l’òrbita conservadora.
    La gestió tan sols és criticable quan la fan els adversaris, mai quan la fa un mateix. Ciu en té prou amb aquesta gestió per fer retrocedir el país a temps anteriors. Erc desenvolupa la gestió per posar les bases de futur: un país sobirà en una Europa confederada. I això dol molt: evidenciar que des del govern es pot governar per la independència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!