Fòrum Narcís Monturiol
Grup d'opinió
Divendres, per un tema de feina vaig buscar informació de la Barcelona Traction, Light and Power Company Limited “Barcelona Tracció, Llum i Força S.A.”, popularment coneguda com la Canadenca, i gràcies al senyor Google vaig passar d’usos energètics i cabals ambientals a Salvador Seguí , “el Noi del Sucre”, líder de la CNT assassinat el 10 de març de 1923 d’un tret al carrer de la Cadena, en el barri del Raval de Barcelona, a mans de pistolers del Sindicat Lliure de la patronal catalana, agrupada al voltant de la Lliga Regionalista.
Una mostra del catalanisme del ” Noi del Sucre”va ser el discurs que va fer com a Secretari regional de la CNT a l’Ateneu de Madrid l’octubre del 1919. Plantejà la relació dels treballadors catalans amb la llibertat nacional de Catalunya:
A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments es quan es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l’Estat espanyol per a batre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s’autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa´. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l’espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parles seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. Tanmateix hi ha moltes proves que confirmen el meu raonament. Tan se val que proclamin el seu catalanisme en discursos i articles periodístics quan són a Barcelona. Si pensen que es troben en perill els interessos particulars de la seva classe benestant, enfollits i a corre-cuita fan cap a Madrid, per tal d’oferir els seus serveis a la Monarquia centralista, i més d’una vegada els haureu pogut veure vestint la casaca de ministre. ¿És, per ventura, amb la col·laboració ministerial com és poden afermar les aspiracions de llibertat nacional de Catalunya, sotmesa a una monarquia centralista i enemiga de l’emancipació del pobles hispànics? Sortosament la Catalunya vexada i injuriada, privada de la seva llibertat nacional, coneix bé els seus detractors i sap de quin cantó estan els seus veritables amics i defensors. Una Catalunya, alliberada de l’Estat espanyol us asseguro, amics madrilenys, que fóra una Catalunya amiga de tots els pobles de la Península Hispànica i sospito que els qui ara pretenen presentar-se com els capdavanters del catalanisme, temen una entesa fraternal i duradora amb les altres nacionalitats peninsulars. Per tant és falsa la catalanitat dels qui dirigeixen la Lliga Regionalista. I és que aquesta gent avantposa els seus interessos de classe, és a dir els interessos del capitalisme, a tot interès o ideologia. Estic tan cert del que dic, que sense pecar d’exagerat, puc assegurar-vos que si algun dia Catalunya conquesta la seva llibertat nacional, els primers, si no els únics, que li posaran entrebancs, seran els homes de la Lliga Regionalista, perquè a Catalunya com arreu, el capitalisme està mancat d’ideologia (Salvador Seguí: escrits. Recull a cura d’Isidre Molas. Pàg 53-54. Ed.62, 1975)
El President Pujol especialment , i els seus primers governs van saber construir una Convergència popular i interclassista i van fer força coses bones pel nostre país. Crec també que cap historiador seriós pot comparar la Lliga Regionalista de principis del segle XX amb la Convergència de la dècada dels anys vuitanta del segle passat ni amb la d’avui.
Però diumenge, quan vaig fullejar la premsa i després vaig veure TV-3, paraules com: CATALUNYA : NACIÓ + ESTAT LLIURE , ras i curt resum del Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, he reflexionat:
Quasi fa cent anys d’aquests discurs i és molt difícil fer comparacions amb l’actualitat, han passat tantes coses!
El President Pujol especialment , i els seus primers governs van saber construir una Convergència popular i interclassista i van fer força coses bones pel nostre país. Crec també que cap historiador seriós pot comparar la Lliga Regionalista de principis del segle XX amb la Convergència de la dècada dels anys vuitanta del segle passat ni amb la d’avui.
Però diumenge, quan vaig fullejar la premsa i després vaig veure TV-3, paraules com: CATALUNYA : NACIÓ + ESTAT LLIURE , ras i curt resum del Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, he reflexionat:
· Aquesta Convergència no és la de l’any 76, ni del 80 ni del 90, socialment i econòmicament ha anat cap a la dreta.
· La història més recent ens mostra que Catalunya ha assolit el grau més alt de poder quan ha tingut moviments socials d’esquerra potents i una esquerra política nacional,
– :Victòria de la coalició d’ ERC de Catalunya més Unió Socialista de Catalunya i d’altres petits partits a les eleccions generals espanyoles del 16 de febrer de 1936 i recuperació de l’Estatut de Núria del 1932.
–L’Assemblea de Catalunya ( 1971-1978) i el triomf de l’esquerra a les eleccions generals espanyoles del 17 de juny de 1977: Redacció de l’Estatut de Sau, unitari, però amb un entorn d’hegemonia social de les esquerres.
Mort i enterrat l’ “Estatutet”, amb una crisi econòmica brutal , algú amb dos dits de seny creu que Convergència + suposo que Unió ens portarà cap a l’Estat Sobirà o cap a la independència?
Apa, no em féu riure.
El Llop del Montsant
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!