Fòrum Narcís Monturiol

Atenes, plaça Sintagma,  capvespre del sis d’ abril de 2012. 

La gent corra espantada, la policia carrega amb una ferocitat que fa poc temps hagués sorprès a les dues persones que caminen  com absents per la plaça rodejada pels cossos de seguretat de l’estat.

Els contenidors d’escombreries cremen, tot produint una ferum pudent. A un dels dos homes l’olor de deixalles de menjar i d’excrements humans, li recorda la pudor que violava l’aire net del pujols ocupats per milicians del POUM a Alcubierre , al front d’Aragó, durant la Guerra Civil Espanyola, qualsevol d’aquelles nits fredes de l ‘hivern de l’any 1937.

L’altre home contempla horroritzat com raja sang del cap d’un xicot jove atonyinant sense pietat per un policia grec. De sobte el crit d’ una dona de mitjana edat , bruna  i ben plantada; l’avisa de l’arribada d’un artefacte sorollós que escup aigua contra la gent,   amb una potència i precisió desconeguda per algú nascut a Anglaterra l’any 1812.

El  recent suïcidi d’un ancià , desesperat per un horitzó de misèria individual, ha  tornat a encendre el poble grec, que cada vegada se sent més humiliat col·lectivament per  estafadors i  banquers arrogants sense escrúpols  que dominen el BCE, o seuen al parlament de la propera  Itàlia, o tenen cadira al consell de ministres d’ un altre territori  banyat per la Mediterrània que en diuen Espanya.

El primer home , més jove, agafa pel colze el seu company.   Caminen per un carreró avall ;  després de força hores  de voltar  entren  a una vella taverna situada en un dels barris més castigats pel  capital financer i els seus epígons grecs: el barri d’Anafiotika.

Els homes es treuen, tot just travessar el llindar de la porta, les seves caputxes.  Un cop asseguts al voltant d’una taula rodona  de roure, sota un llum elèctric rogenc, hom identifica els seus trets anglosaxons. Són els amics Charles Dickens i George Orwell, nascuts als inicis del segle XIX i del segle XX respectivament , que han fet amistat durant les llargues nits sense son que sovint transcorren en  un indret intemporal : la cabana on conviuen els poetes i escriptors desterrats,  i de la qual surten  algunes nits quan s’acosta la lluna plena.

– George, -comenta el vell Dickens-  prou raó tenia aquell italià que arribà fa pocs dies a la nostra cabana. Recordes el que ens va explicar de la misèria que s’ anava estenent de sud a nord per la vella Europa?

– Prou que ho recordo Charles, però ara no em facis emprenyar i prova aquest bon vi que ens ha servit aquella mossa rossa. Què te’n sembla ? Té un tast similar a un vi aragonès que bevíem a les trinxeres de l’Aragó fa més de setanta anys.

– George,  ha estat espantós el que hem viscut aquest capvespre  a la plaça. L’aflicció que tinc és immensa davant d’aquest escenari i  gran és la meva impotència. Aquests fets em recorden  la misèria i la repressió de les primerenques lluites socials a Manchester,  les vagues del tèxtil  a la regió del Midlands i en definitiva l’opressió dels poderosos que continua, i això just dos-cents anys després del meu naixement…

– Collons Dickens! em sembla que perds la memòria. Com  acabes de dir, fa uns dies  va arribar  a la cabana dels poetes i escriptors  desterrats aquell paio italià,  de cognom Tabucchi, que ens va  explicar com la misèria recorre el Sud d’Europa i  enfonsa un paradigma anomenat “Estat del benestar” que ni tu ni jo vam conèixer. Tot i que també s’alimentava  de l’ imperialisme europeu sobre Àfrica, Àsia i Amèrica del Sud.  Imperialisme que ja existia  al segle XIX i que jo només vaig saber intuir quan de  molt jove treballava a  l’anomenada, aleshores, Birmània.

– George,  prou saps l’agraït que t’estic pels estudis que vas fer sobre la meva obra i pel assaig crític que  en vas escriure. T’he de dir també que el teu  llibre 1984 té com a punt essencial, almenys per a mi, la denúncia del perill del poder final i absolut que l’esperit pot desenvolupar quan s’allibera de tota condició, dels límits de la moral i de la història. Veient el  viscut avui i recordant les poques però esgarrifoses noves que ens arriben d’Europa, et considero un profeta del que s’ està esdevenint. I després de totes les lluites socials desenvolupades els dos darrers segles, la ciutadania actual sembla que no s’acaba d’organitzar contra els opressors.

Clareja, dues figures s’atansen , vacil·lants, cap a una vella cabana, la dels poetes i escriptors  desterrats . Toquen la balda. Els obre amb un gest taciturn un poeta català, contemporani d’en Orwell.

Entren dins d’una vella estança. Dos homes i una dona seuen al voltant d’una taula de l’època victoriana. La única il·luminació de la cambra és la claror d’un quinqué bastant rovellat. Els homes són l’Antoni Gramsci i en Pere Calders; ella és la Mercè Rododera. Tots tres transcriuen les idees que debaten en un vell paper mentre acaben de redactar un manifest.

El Llop del Montsant

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!