El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
Alhora us remetia a un altre article, de fa cinc anys, on connectava la violència contra les dones, el degoteig persistent d’assassinats, amb la permissivitat i exaltació de la violència en general i dels exercits, la naturalesa dels quals exigeix declarar enemic a altri – potser precisament a aquell o aquella que més es desitja-odia, sigui llengua, terra, país o dona – per obtenir-ne les riqueses cobejades, anihilar els valors refusats i desposseir de tot dret.
Quan les guerres preventives fan fallida i el desarmament és un clam, quan l’imperialisme pren formes més subtils d’esclavatge i anorreament de les minories que no pas la invasió militar, ara que els adoradors dels bous d’or arriben als graus més alts de recargolament i cobdícia, mentre que llurs pirates viuen als paradisos fiscals rodejats de dones de silicona i els mercats ja no són aquells llocs plens de vida i colors, de veus i poemes, sinó llocs morts, freds, cruels, txeques de tortura socialment acceptades on sota mentides, coaccions i rumors condemnen a la fam a milers de persones…
Imatge: Cel i festa a Estellencs (MVS)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Doncs comparteixo totalment les teves paraules.
Celebrem la vida i que la independència dels Països Catalans no facin necessari recordar aquest dia ni tant se vol per a negar la festa dels ocupants colonitzadors.
Victòria, veig que t’inspira -a la contra, és clar- l’antigament anomenada -te’n recordes?- Fiesta de la Raza…
Totalment d’acord amb el sentit de les teves paraules. De celebrar avui alguna cosa, cal fer-ho per la vida, per la plenitud de les persones i dels pobles.
Una besada mediterrània… ja que, en un dia com avui, ens la volen fer atlàntica, però de mal averany.
Un post magnífic ….. Tinc una finestra amb vistes. La mar és al darrera de Montjuïc i un cel blavíssim, net, llustrós, il.lusionant. La poesia dins l’armari al costat del llit.
Quin dia és avui?
Res a celebrar. No va ser un encontre entre cultures. Només anaven a fer-se rics.
Però ha fet sol i bon temps i s’ha d’aprofitar per celebrar una tardor tan suau passejant.
Enric
sentir que no deixem de sentir la ntra “consciència”, la que ens diu que és possible, ultrapassant les armes, la cobdícia, l’ambició. REs a celbrar que no siga no deixar-se ennluernar per celebraciosns absurdes, cvirtuals i hipòcrites i, com tu escrius, no oblidar que hi ha un firmamen que ens iguala a TOTS i TOTES.
Unes paraules, les teues, que hui, per mi , són la millor celebració.
Una abraçada.
Res a celebrar. Aquell dia, que fent zàpping de casualitat, vaig enganxar intereconomia i feia pena i ràbia alhora de tot el que deien i les imatges que mostraven. Quina manera de canviar la realitat!