El pèndol de petites oscil·lacions
El bloc de Maria Victòria Secall
La flor de safrà
esclata.
Com una pluja d’or
tinta la casa,
el crepuscle escàpol.
Imatges: M.V.S.
Omple el jardí de groc,
la mar de roig.
La tarda plora
gotes de llum i fosca,
talment nosaltres.
Tots els estats de l’aigua
tota la llum…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Dues línies sinuoses que separen o uneixen tres immensitats: Terra-mar-cel.
Al capvespre ploren el groc, el roig, l’atzur i el gris per a retrobar-se joiosos a l’alba.
No et vull crepuscular ans a trenc d’alba.
Unes metàfores precioses. Si algun dia em passa pel cap canviar-me el nom, m’agafaré aquesta “flor de safrà”. M’encanta.
La iaia i la mare anaven a collir safrà quan encara eren a Múrcia, i sempre que en parlaven ens explicaven que aquesta és una feina molt i molt feixuga. Però, tot i el mal record de quan en collia, la mare té sempre flors del safrà en una torreta. Potser és que la seva bellesa és capaç de redimir el dolor que infligia la collita dels seus estigmes? Què té la flor del safrà?