El pèndol de petites oscil·lacions

Sortint de Venècia on tot era beutat, des dels canals, fins a la mar, des de les pintures del Bosch fins a les teulades de zinc i terrissa, els capitells blancs del Palau del Dux i la plaça porticada. Les illes oscil·lant d’estribord a babord, fent ziga-zagues, mentre partíem, allunyant-se. Ens dirigim cap a Croàcia, Hrvatska. 

A sol ixent veiem la regió d’ Istria: Krk, Cres, Rab, Pag, Dugi…a la mar Adriàtica. Unes illes llançades a la mar com esculls negligents, allargant-se, o sorgides en calent i escampades pel vent, esquitx de pluja, taques blau nit, talment abocades d’un tinter gegantí mentre un déu escrivia secrets primigenis i insondables… és una metàfora, és cert, però viva, es presenta talment als nostres ulls. És la manera que trobo més fidel per descriure-les.

Des de la mar i a una alçada considerable, a la proa del vaixell, és un privilegi veure apropar-se la terra, vorejar-la, ensumar l’olor de vida marítima i estar acompanyada per les aus que cobdícien el menjar fàcil, fins arribar al port d’Split, a la regió de Dalmàcia. Platges d’arena fina, com una espatlla plena de carícies, el Palau de Dioclecià, arrecerat per antigues runes que el van preservar, el campanar de la catedral  i més enllà més illes, les Dalmates: Brac, Hvar, Vis, korkula…

Desembarquem. Les palmeres del paseig es mouen com el coll d’un ramat de cavalls, acceleren o minven el galop en una carrera cap enlloc, a parer del vent, ben bé com nosaltres, tantes vegades. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!