Vicent Luna i Sirera
Tirant al blanc
Acabe de llegir el darrer llibre de Vicent Sanchis, Valencians, encara, XXXIII Premi d’Assaig Carles Rahola. Si us he de ser sincer, us diré que el llibre l’he llegit amb molt d’interés i he subratllat un fum d’idees força sucoses.
En la dècada dels vuitanta vaig llegir Nosaltres, els valencians. Avui, quasi trenta anys després, la lectura d’aquest llibre de Vicent Sanchis m’ha ajudat a entendre millor l’assaig de Joan Fuster.
Sanchis, amb un llenguatge clar, sense embuts i aportant cites de diferents estudis, ens fa un recorregut pel País Valencià des de la substitució lingüística al segle XVI fins l’actualitat. Tot i així, l’etapa que més m’ha interessat ha estat les reflexions que fa sobre l’impacte que va tindre el llibre de Joan Fuster: els encerts i els fracassos.
Vicent Sanchis és un valencià que fa molts anys que viu i treballa al Principat, però que mai ha trencat la seua relació, a tots els nivells, amb el País Valencià. El seu treball com a periodista en diaris i setmanaris com El Temps, El Observador, El Punt Avui li ha permés conèixer molt bé la realitat lingüística i política de valencians i catalans. Aquet llibre “vol fer pensar als mateixos valencians sobre els camins que han de triar si no volen deixar de ser-ne i […] als catalans què ha passat en una societat valenciana que veuen desfeta i hostil”.
Valencians, encara és un llibre fonamental per entendre la societat valenciana i la polseguera que va alçar el llibre de Joan Fuster. Un assaig editat l’any 1962 i que, cincuanta anys després, és més viu i actual que mai.
Vicent Sanchis proposa sumar en lloc de restar. Cinquanta anys després “el que cal reivindicar-ne és la vigència- i la necessitat- dels plantejaments de mínims” I en aquests mínims hauran de ser-hi “des dels que consideren els Països Catalans com la seua nació fins als que l’identifiquen exclusivament amb el domini de la llengua catalana”. Però Sanchis va més enllà i ens diu que potser “en el futur podria haver-hi uns Països Catalans políticament federats. Amb llibertat i plenitud. No és un mal projecte. Potser per això costa tant. Joan Fuster el va definir amb ambició total. la realitat l’ha rebutjat. Per ara. Fuster no era un profeta, però les realitats canvien si se’ls oposa l’ambició i la intel·ligència”.
Efectivament, les realitats canvien. Qui li anava a dir a Fuster que, si no hi ha cap daltabaix, els ciutadans del Principat el 2014 decidiran el seu futur? Els valencians hem d’aprendre d’aquest procés, mantenir l’ambició necessària per, amb intel·ligència, encomanar als nostres conciutadans que un projecte polític de Països Catalans és viable, necessari i l’única eixida a l’anorreament de la nostra cultura i identitat.
En la dècada dels vuitanta vaig llegir Nosaltres, els valencians. Avui, quasi trenta anys després, la lectura d’aquest llibre de Vicent Sanchis m’ha ajudat a entendre millor l’assaig de Joan Fuster.
Sanchis, amb un llenguatge clar, sense embuts i aportant cites de diferents estudis, ens fa un recorregut pel País Valencià des de la substitució lingüística al segle XVI fins l’actualitat. Tot i així, l’etapa que més m’ha interessat ha estat les reflexions que fa sobre l’impacte que va tindre el llibre de Joan Fuster: els encerts i els fracassos.
Vicent Sanchis és un valencià que fa molts anys que viu i treballa al Principat, però que mai ha trencat la seua relació, a tots els nivells, amb el País Valencià. El seu treball com a periodista en diaris i setmanaris com El Temps, El Observador, El Punt Avui li ha permés conèixer molt bé la realitat lingüística i política de valencians i catalans. Aquet llibre “vol fer pensar als mateixos valencians sobre els camins que han de triar si no volen deixar de ser-ne i […] als catalans què ha passat en una societat valenciana que veuen desfeta i hostil”.
Valencians, encara és un llibre fonamental per entendre la societat valenciana i la polseguera que va alçar el llibre de Joan Fuster. Un assaig editat l’any 1962 i que, cincuanta anys després, és més viu i actual que mai.
Vicent Sanchis proposa sumar en lloc de restar. Cinquanta anys després “el que cal reivindicar-ne és la vigència- i la necessitat- dels plantejaments de mínims” I en aquests mínims hauran de ser-hi “des dels que consideren els Països Catalans com la seua nació fins als que l’identifiquen exclusivament amb el domini de la llengua catalana”. Però Sanchis va més enllà i ens diu que potser “en el futur podria haver-hi uns Països Catalans políticament federats. Amb llibertat i plenitud. No és un mal projecte. Potser per això costa tant. Joan Fuster el va definir amb ambició total. la realitat l’ha rebutjat. Per ara. Fuster no era un profeta, però les realitats canvien si se’ls oposa l’ambició i la intel·ligència”.
Efectivament, les realitats canvien. Qui li anava a dir a Fuster que, si no hi ha cap daltabaix, els ciutadans del Principat el 2014 decidiran el seu futur? Els valencians hem d’aprendre d’aquest procés, mantenir l’ambició necessària per, amb intel·ligència, encomanar als nostres conciutadans que un projecte polític de Països Catalans és viable, necessari i l’única eixida a l’anorreament de la nostra cultura i identitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!