Mails per a Hipàtia

El bloc personal de Vicent Partal

Maradona

‘La qüestió no és el que va fer ell amb la seua vida sinó el que va fer amb les nostres’. Pep Guardiola sempre troba la manera de dir les coses i ahir, enmig de la commoció, també va trobar les paraules, recordant de manera oportuna un cartell que havia vist anys enrere a l’Argentina.

En aquesta era de pandèmia, sense redacció física on cridar, la notícia em va arribar pel whatsapp. Ho deia Clarin i només Clarin. No ens vam atrevir a publicar fins que es va confirmar per altres mitjans però jo pensava que aquella era una notícia que ningú, i encara menys, a l’Argentina, s’hauria atrevit a publicar sense, per dir-ho així, haver tocat el cadaver i haver comprovat que era fred. Massa responsabilitat. Vaig copiar al meu twitter una frase del diari de Buenos Aires, que bé que escriuen els argentins…

‘Es un cachetazo emocional y nacional. Un golpe que retumba en todas las latitudes. Un impacto mundial. La sentencia que varias veces se
escribió pero había sido gambeteada por el destino: murió Maradona’

A mi el futbol m’agrada, simplement és això. I Maradona en va regalar molt de futbol. Moltíssim. Segurament era moltes coses, com tothom. I moltes d’elles ben poc edificants. Però amb una pilota als peus Maradona era un artista que feia somiar.

Cadascú té les seues jugades preferides. Aquella bestialitat de gol contra els anglesos, el del ‘barrilete cósmico de donde vinistes’, la famosa mà de déu, que a mi em provoca més aviat vergonya i em sap greu discrepar… Per a mi, però, sempre el moment més impactant de Maradona va ser un entrenament.

Ell ballava al mig del camp amb aquell ‘Life is Life’ sonant, segurament per indicació seua, en els altaveus de l’estadi. I va enviar una pilota ben amunt. Portava un xandall inflat i pantalons curts i quan la pilota va caure no sé què va fer. Ho he vist amb els meus ulls però sóc incapaç d’imaginar-ho.

La pilota que venia de dalt va quedar parada al costat del seu peu. Ell la va haver de tocar perquè si no la gravetat no hauria permès aquell efecte però jo no vaig veure com la tocava. Em va semblar apreciar un lleuger moviment de la seua cama però per més que l’he vist i l’he repetit no m’ho explique. Simplement el baló cau de dalt i es queda parat al costat del seu peu. Com si mentalment li haguera donat una ordre. I ni el mira. Segueix ballant, sense donar cap mena d’importància a això tan increïble que acabava de fer i que a mi m’havia deixat, literalment, amb la boca oberta.

 

(Quan es va morir Johan Cruyff vaig escriure això)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.