Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Youssef Chahine: “El destí”, una pel·lícula essencialment ètica
Ran de la mort de Youssef Chahine, recupero l’article que, sobre la seva pel·lícula El destí (Al-Massir), vaig escriure per al catàleg de Seven Chances. Setmana Internacional de la Crítica del Festival de Sitges 1998. Si l’objectiu primmigeni de “Seven Chances” és oferir una oportunitat a un film, perquè s’acabi estrenant a casa nostra, us he de confessar que em va satisfer doblement haver proposat i defensat El destí (Al-Masir) en aquell moment, quan encara no tenia distribuïdora, ja que no tan sols va permetre que la pel·lícula es veiés a Sitges, sinó que posteriorment va trobar qui en comprà els drets i l’acabà estrenant comercialment. Anècdota personal a part, permeteu que ara reprodueixi aquell escrit, que em va permetre capbussar-me més pregonament en el film. Podeu llegir-lo, anant a Vull llegir la resta de l’article.
FOTO Cartell francès d’El destí, de Youssef Chahine
Article publicat al catàleg de Seven Chances. Setmana Internacional de la Crítica. Festival de Sitges 1998
Fa tres anys, Seven Chances va donar-nos l’oportunitat de veure L’emigrant / Al-Mohaguer / L’émigré (1994), la pel·lícula de Youssef Chahine que els integristes van fer prohibir a Egipte quan hi triomfava de manera espectacular (nou-centes mil entrades se n’havien venut en només nou setmanes). La censura dels intolerants va impedir que els primers destinataris del film, els paisans del cineasta, poguessin veure’l; però no va poder evitar que fos vist i admirat a la resta del món, si més no als països realment oberts a la diversitat cultural. A casa nostra, la censura del mercat li va barrar el pas, com ha passat també, fins ara, amb la següent pel·lícula de Chahine, El destí / Al-Massir / Le destin (1997), tot i l’èxit impressionant —de públic i de crítica— que va obtenir al Festival de Canes.
Seven Chances, irreductible en el seu objectiu, presenta enguany El destí, un al·legat vigorós contra la intolerància i un cant a la vida i a la llibertat. Una pel·lícula essencialment ètica, que ens recorda la utilitat del cinema en la lluita per la causa de l’home. Tanmateix, una raresa en el panorama cinematogràfic actual.
El destí és la resposta valenta de Chahine als sectaris que l’encalcen i que van aconseguir de les autoritats l’obertura d’un procés judicial en contra seu, després de fer-li retirar de circulació la pel·lícula anterior. Amb l’ajut de França i lluny d’acovardir-se, els planta cara amb aquest film centrat en la història d’Averrois, el conegut i polifacètic filòsof àrab andalusí que, al segle XII, fou víctima de la conspiració d’una minoria i de la feblesa del califa Al-Mansur, que volgué complaure aquesta minoria. El destí és una pel·lícula històrica, però sobretot és una metàfora contundent i lúcida sobre el present, sobre l’avenç del sectarisme al món contemporani.
Amb precisió minimalista, l’argument ens descriu el procés de destrucció de la personalitat del jove fill del califa per part dels integristes. Aquests li desvien els problemes personals —la gelosia envers el príncep hereu, sobretot— cap a un estat mental artificiós, sense fisures emocionals. Li escapcen els sentiments fins a deixar-lo en condicions d’assassinar la gent que, feia ben poc, s’estimava. Chahine es mostra fins i tot massa didàctic i no dubta a presentar els fonamentalistes com a individus sinistres, veritables homes del sac en una descripció maniquea, que respon a l’angoixa de l’autor per tot allò que està passant al món àrab, més que no pas a cap voluntat de manipular l’espectador. Chahine s’assegura també que la història d’aquell príncep no pugui ser vista com un cas aïllat o estrictament reduït a les fratricides lluites de palau i, per això, amb breus pinzellades sobre l’evolució, similar, d’alguns dels joves integristes que recluten el noi, crea un efecte multiplicador que dóna abast general a la metàfora argumental. D’altra banda, ha tingut molta cura de guarnir aquests fonamentalistes amb roba de color verd; és a dir, d’un color diferent del negre, simple detall cromàtic, amb el qual crea un efecte generalitzador: si la iconografia contemporània associa la negror a l’islamisme radical i opressor, Chahine no es vol quedar limitat al sectarisme que pateix directament i universalitza el seu neguit respecte qulsevol forma d’uniformització, presenti externament el color carabassa, groc, marró, negre, verd…
El destí és també la crònica de l’assalt al poder per part d’una minoria obscurantista i repressora que difícilment obtindria la legimitat popular en un àmbit de llibertat. Autèntica lliço de política, si voleu també esquemàtica, la pel·lícula mostra amb extraordinària riquesa de detalls l’entramat complex que lliga el fanàtic degollador de carrer i l’ambiciós xeic que mou els fils a l’ombra. Tracta de la instrumentalització de la fe religiosa popular per part dels que no tenen altre objectiu que fer-se amb el control del país —i per tant, de l’economia— i descriu minuciosament la baixesa, traïdoria i deslleialtat de les estratègies innobles que aquests utilitzen per afeblir el detentor del poder cobejat i crear artificialment les condicions per enderrocar-lo. Chahine, doncs, no es limita a tocar els efectes individuals i socials del fenomen integrista, sinó que en fa una anàlisi política profunda i agosarada, que també és extrapolable a d’altres contextos amb iniciatives de caràcter sectari —com, per exemple, la ultradreta jueva, el lepenisme francès…—.
Si el de Chahine és cinema de la representació, aquesta pel·lícula és una representació esplèndida de la bondat, la riquesa i l’alegria inherents a la llibertat. El destí és, per damunt de tot, una declaració d’amor a la llibertat, entesa en el sentit més ampli de la paraula. A l’ascetisme que imposen els intolerants, Chahine contraposa el plaer de viure. A l’aspecte tètric dels fonamentalistes, oposa la gran bellesa dels actors i les actrius que donen vida a la resta de personatges i que la càmera capta de manera voluptuosa, celebrant-ne la sensualitat. Al ritual alienador que aquells utilitzen per reclutar adeptes, oposa el cant viu i la dansa vigorosa d’una gitana i la seva gent. Al tancament mental dels fanàtics, oposa l’obertura intel·lectual i espiritual d’un Averrois. A la foguera que intenta destruir el saber —en aquest cas, els llibres del filòsof—, contraposa la transmissió imparable d’aquest saber —a través de les còpies dels llibres cremats, distribuïdes arreu— més enllà dels límits militars, polítics o culturals.
Un argument molt similar al d’aquesta pel·lícula s’hagués pogut ambientar en els nostres dies, sense que el discurs de l’autor se’n ressentís. No obstant, Chahine s’ha situat a l’època daurada de l’Islam, l’Islam andalusí, que el mateix cineasta titlla d’Islam de la tolerància —”em recorda l’Alexandria de la meva infantesa, en la qual musulmans, jueus i cristians convivien bé”, ha declarat—. Ambientant El destí en aquell context històric, fa memòria que la grandesa imperial i cultural dels àrabs va anar unida justament a l’obertura espiritual i no al tancament. Ara bé, aquesta no és una pel·lícula història en el sentit, diguem-ne, científic del terme. S’hi han permès una sèrie de llicències —per exemple, utilitzen el concepte de “nació” tal i com l’entenem ara; parlen d'”espanyols”, al segle XII…— que tanmateix no desvirtuen el rigor del discurs, perquè justament se’ls permeten per tal de facilitar la lectura dels esdeveniments des de la perspectiva actual.
La llibertat reivindicada per la pel·lícula des del punt de vista temàtic, n’impregna també el vessant formal. La posada en escena de la desventura d’Averrois, els seus i la família del califa es correspon a la dels “peplums” bíblics de factura lleugera. Hi ha qui veu en l’estructura del film, un veritable “western”. D’altra banda, el continu fílmic es veu sotraguejat per inesperats números musicals, simpàtics i sorprenents, que jo situaria entre l’homenatge impossible a Busby Berkeley i una representació folklòrica de caràcter parroquial; per bé que el mateix Chahine esmenta el francès Julien Duvivier com al seu mestre en comèdia musical. L’espontaneïtat aparent amb què passa d’un gènere a l’altre deixa constància de l’autonomia del cineasta respecte de les convencions estètiques. Certament, amb la posada en escena d’El destí, vol captar l’atenció de l’espectador a través d’unes imatges properes a la iconografia religiosa popular; però amb els succesius canvis de gènere elimina qualsevol possible esclavatge formal. Amb aquesta opció pel poti-poti, Chahine esbargeix el pes de l’estil en la pel·lícula, en benefici del seu discurs, com ha reconegut en declarar “aquest film és una comèdia, un “wsetern”, és Dumas i és tot el que es vulgui, però crida a la resistència”.
La pel·lícula s’ha rodat en escenaris naturals del Líban i Síria. De fet —i valgui com a anècdota—, després de passar pel Festival de Sitges fa tres anys, Chahine va arribar-se fins a Andalusia per estudiar de filmar-la allà; però “monuments a part —ha manifestat—, l’Andalusia d’ara, plena de turistes, no s’assembla gaire a com devia ser a l’època”. Aquest desig d’autenticitat en el marc físic on transcorre l’acció, contrasta amb el fet que, simultàniament, faci un ús gens dissimulat d’alguns decorats construïts amb el més genuí cartró pedra. És una altra de les seves paradoxes estilístiques; com ho és també que aquell rerefons naturalista sigui el marc de l’artifici representatiu que presideix la posada en escena. Hi ha una voluntat de versemblança i alhora la decisió d’evitar la reconstrucció, combinació difícil de la qual, tanmateix, Chahine se’n surt meravellosament, si bé no pot evitar una certa sensació de desconcert formal. Hi ha una aparent lleugeresa en la realització, alimentada per algunes deficiències o limitacions de producció tan ostensibles com la discutible il·luminació de la pel·lícula o l’ús del zomm (!) com feia anys que no es veia a la pantalla. El mateix cineasta reconeix, per exemple, que el zoom l’utilitza quan no té gaire temps per rodar. Podem trobar atenuants, motius que justifiquin aquesta manca de rigor en la manera de treballar alguns aspectes del film: les condicions de producció, la urgència de respondre als integristes… però resulta fàcil adonar-se que no són sinó la conseqüència inevitable, els pecats menors, d’una opció estilística agosarada, al servei del compromís ètic de l’artista.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vaig tenir el plaer i la sorpresa, com passa amb les bones pel.lícules que vas a veure sense informació prèvia, de disfrutar, ara fa uns anys, de “Le Destin”, em sembla que als Verdi de Barcelona.
Més que del llenguatge fílmic, també molt interessant, del que recordo especialment el tractament del color, em vaig emportar per la memòria el seu llenguatge étic , que a hores d’ara encara recordo , i em fa pensar en una pel.lícula valenta i actualment necesària. En aquests temps actuals de múltiples fonamentalismes, la lliçó del mestre Chahine és treuren’s la vena dels ulls per saber observar la manera com s’ens imposen les idees i la violència que sempre acompanya a aquestes idees reprogramades per el poder ( sigui estat, esglèsia o grups econòmics) i que molt sovint , la realitat esta sovint enverinada amb tòpics que enmasacren la veritat.
Una gran pel.lícula. Convido desde aquí , al cine-club de Lloret de Mar a programar-la aquesta nova temporada , primer com a homenatge al realitzador i després com a homenatge a una pel.lícula molt actual , i que vagi acompanyada d’una verdadera sessió de cine-club , com les d’abans. Proposo un bon vi per després de la projecció i ganes de parlar.
Fins aviat
Joan Pau Romaní