Club 7 Cinema

Títol original: Vera Drake. Títol espanyol: El secreto de Vera Drake. Títol francès: Vera Drake. Director i guionista: Mike Leight. Fotografia: Dick Pope. Música: Andrew Dickson. Coproducció anglo-francesa, 2004. Durada: 2h05. Repartiment: Imelda Staunton (Vera Drake), Richard Graham (George), Eddie Marsan (Reg), Anna Keaveney (Nellie), Alex kelly (Ethel), Daniel Mays (Sid), Phil Davies (Stan), Jim Broadbent (el jutge). Premis: Lleó d’Or al Festival de Venècia i Copa Volpi a la millor interpretació femenina, per a Imelda Staunton. Estrenada: a l’Estat francès, el 9 de febrer de 2005, només en versió francesa i en versió original subtitulada en francès, i, a l’Estat Espanyol, el 25 de febrer de 2005, només en versió original subtitulada al castellà i doblada al castellà.

Primeres reflexions sobre Vera Drake

Mike Leigh exposa la història de Vera Drake. La narra, l’explica; però, sobretot, ens en fa partíceps. Com és habitual en ell, ens detalla l’existència quotidiana, rutinària,  dels protagonistes -Vera Drake i la seva família- i, com per osmosi, n’anem coneixent el tarannà, les circumstàncies, els fets… Hi ha, doncs, com una tensió entre una exposició gairebé freda i uns personatges essencialment i càlidament bons, que sobreviuen en les condicions que els toca viure -la classe mitjana-baixa de l’Ànglaterra posterior a la 2a Guerrra Mundial, el 1950-.

Vera Drake ajuda les noies que no volen tenir fills amb la mateixa generositat que ajuda la seva mare i uns veïns afectats per la malaltia del pare i la depressió de la dona. Com ajuda el noi que acabarà sent el gendre. I com s’agenolla per a netejar de manera diligent els daurats de la llar de foc de la casa benestant de què n’és la dona de fer feines. El fill, sastre i estudiant, té la vitalitat pròpia d’un jove i negocia amb els amics el canvi de mitges de seda per tabac, com a llei de mercat de l’època. El senyor Drake, excombatent, treballa per al germà petit -en un garatge-; és a dir, per al germà de qui es van fer càrrec amb Vera. El senyor Drake -i també son germà- és un home senzill, de professió mecànic, que irradia dignitat. La filla, apocada i justeta, forma part natural del conjunt familiar, sense cap tracte paternalista ni discriminador. Viuen discretament, en un pis de dimensions reduïdes, amb un bon ambient familiar. Sense cap luxe, sense misèria, amb les limitacions domèstiques de la classe social a què pertanyen, a l’època.

Mike Leigh ens ho mostra tot amb una planificació gairebé funcional i una posada en escena curosa en l’ambientació de l’època i la caracterització dels personatges. Compon gairebé un fresc, a base d’anar dedicant seqüències a la quotidianItat rutinària de cadascun dels protagonistes. Tot i que, lògicament, el fil conductor és Vera, Vera Drake. I no canvia el to ni altera el ritme quan comença la investigació policial que acaba amb la detenció, interrogatori, judici i empresonament de Vera. Simplement, les escenes de neteja de cases, cura de malalts, postals familiars, actes d’ "ajuda" a les noies prenyades… donen pas a seqüències policíaques i judicials i a l’impacte i encaix de la notícia en la família. En la tria d’escenes, en la posada en escena aparentment assèptica, en la planificació intencionadament maquinal i en el drama d’aquesta dona lliurada als altres i d’aquesta família -primer esgraó de la socialització de l’individu- que ha d’encaixar l’amor cap a la mare amb l’efecte dels actes d’aquesta dona -perplexitat ètica, por social…-, en la suma i combinació d’aquests factors rau el valor d’aquest film.

Respecte a Vera Drake i la seva família, Leigh gairebé vol fer-se transparent. Es limita a mostrar-nos-en el contrast entre la humanitat de la protagonista i la fredor de la legalitat -l’engranatge policial i judicial-. Pren partit, sí; pel bàndol humà. Gairebé diria que el punt de vista del cineasta és el rostre de l’inspector de policia, que ha de fer la seva feina, comprèn la dona i l’ha de detenir. En la comprensió d’aquell personatge hi podem veure la que té Leigh respecte la protagonista.

Força més discutible, en canvi, són els les digressions que Leigh dedica a l’avortament de la noieta burgesa -filla de la casa on Vera neteja- o a la cunyada burgeseta de Vera. Certament, tenen una funció de denúncia social i de denúncia de la hipocresia, contrapunt per a emmarcar els fets en el context social -i legal- que tenen lloc. La burgeseta avortista té una clínica a la seva disposició perquè disposa de calés, de fals informe psiquiàtric i el que convé, tot legal, perquè s’ho pot permetre -econòmicament i legalment, per allò dels casos excepcionals a què té mitjans per emparar-se-. Quant a la cunyada, protoconsumista i egoista fins al moll de l’os, capaç d’acusar Vera d’egoista pel que ha fet, no supera la caricatura d’una classe mitjana que anirà sent hegemònica a mesura que avancin els anys cinquanta. La funció denunciadora d’aquestes digressions no excusa una certa explicitud simplista.

Remarco dues escenes insertades al film, en què els protagonistes són al cinema, veient una pel·lícula. En el primer cas, són Vera i el marit, que riuen bo i xalant de valent, mentre miren probablement una comèdia. El pla ens informa d’una altra activitat familiar, entretenir-se al cinema. Podem extrapolar-lo, fins i tot, i veure-hi una pinzellada costumista dels anys quaranta-cinquanta. Tanmateix, no deixa de produir un cert efecte mirall en nosaltres, en els espectadors del film de Mike Leigh. Nosaltres no riem. Nosaltres sabem en què està embolicada secretament Vera. Nosaltres mirem el drama que s’està covant. Un efecte mirall que remarca el paper de la planificació intencionada del film: situar-nos davant dels fets, amb consciència.

L’altra seqüència que trancorre en una sala de cinema reuneix la filla i el seu flamant xicot. Res d’efecte mirall. Reiteració d’una situació que subratlla l’hàbit social i projecta els protagonistes cap a un convencional futur de parella similar al de Vera i el seu marit.

Finalment, Imelda Stauton. Premi d’interpretació a Venècia, nominacions, etc. Magnífica. Totalment lliurada al personatge. La generositat, la manca de malícia i l’activisme altruista del tot irreflexiu, espontani, franc, que caracteritza el personatge, neix en pantalla de l’actitud i el talent de l’actriu. Certament, rodejada d’actors tan ajustats com meravellosament dirigits per Mike Leight.

Salvador Montalt

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!