Club 7 Cinema

Les cròniques que ens han arribat del Festival de Sant Sebastià s’han centrat en el nou film d’animació del tàndem Fernando Trueba – Javier Mariscal, projectat fora de concurs, i en la pel·lícula de J. A. Bayona, “La sociedad de la nieve”, que ja va estrenar la Mostra de Venècia i ara s’ha vist en la secció vampírica ‘Perlak’, que es nodreix del que ha passat anteriorment per als més importants festivals de cinema: poc interès deuen tenir els títols en competició, que no en parlen. Tot i que, certament, hi ha qui té la paciència de parlar-ne.

“Dispararon al pianista” / “They shot the piano player”, de Fernando Trueba i Javier Mariscal.

Algunes reaccions:

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: Fa uns vint anys, Fernando Trueba va començar a interessar-se per un pianista brasiler, Tenório Júnior, que, el març del 1976, va desaparèixer a Buenos Aires mentre hi era de gira amb Vinícius de Moraes i Toquinho. Va recopilar informació i va enregistrar converses amb cantants i músics brasilers, amb familiars i amics del pianista. Aquest material nodreix “Dispararon al pianista”, que, 13 anys després de Chico y Rita, Trueba ha creat amb Javier Mariscal i que ahir va presentar-se, fora de concurs, a Sant Sebastià. En certa manera és un documental d’animació, però s’hi introdueix la ficció en la mesura que la investigació sobre Tenório Júnior la realitza un ‘alter ego’ del cineasta: un periodista de Nova York apassionat de la ‘bossa nova’. A finals dels anys cinquanta va emergir la ‘bossa nova’, a la qual el narrador de “Dispararon al pianista” es refereix com a tan innovadora i influent com ho va ser la Nouvelle Vague, apareguda al mateix temps. Trueba homenatja l’una i l’altra. Pel que fa a la Nouvelle Vague, sobretot a Truffaut: el mateix títol fa referència a “Tirez sur le pianiste” (1961), mentre que Milton Nascimento declara que tres de les seves primeres cançons va compondre-les sota la influència de la seva pel·lícula “Jules et Jim”. En el film, hi ha una passió per la música i pel cinema, però també hi ha una presa de posició política per la qual es recorda la barbàrie de les dictadures a l’Amèrica del Sud als últims anys setanta (..). Àngel Quintana, a Facebook, avançant l’article per a ‘Caimán’: Després de veure “Dispararon al pianista”, una pel·lícula sobre la desaparició del músic de Bosa Nova Tenorio Jr. sota la dictadura argentina sorgeixen una pregunta. La primera és sobre el format animat. Durant tota la pel·lícula hi ha un treball de recerca en què a partir de la desaparició del músic s’entrevista gairebé tots els supervivents de la Bosa Nova Brasilera -Toquinho, Caetano Veloso, Milton Nascimiento- i es recuperen documents amb les veus de protagonistes morts -Antoni Carlos Jobim, Joao Gilberto o Vinicious de Moraes-. El format del projecte és un documental on el document històric ens permet fer-nos preguntes sobre la dictadura brasilera i la música. La qüestió és perquè aquest material no ha esdevingut documental i ha donat pas a una pel·lícula d’animació. En la tradició del documental animat sempre hi ha alguna cosa que fa que el dibuix serveixi de màscara a allò que no es pot documentar en arxiu o mitjançant la paraula. A la pel·lícula de Trueba això no existeix i sense qüestionar el seu treball d’animació sempre sorgeix el dubte. Joan Millaret Valls, a ‘cinemacatalà.net’: (..) El fil argumental s’estructura a partir del treball d’un periodista americà sobre música brasilera i que a través de les revelacions sobre Júnior acabarà escrivint la novel·la que dona títol a la pel·lícula. Ens trobem en el camí de les llegendes, músics desconeguts de caire mitificat, en l’estela d’aquell oscaritzat documental “Searching for Sugar Man” (2012, Malik Bendjelloul) sobre el cantant Sixto Rodríguez. Un documental musical que muta en la seva segona part en un documental més polític i de denúncia del règim feixista de Videla. Una animació colorista, un xic estàtica, del dibuixant i dissenyador Javier Mariscal, amb picada d’ullet inclosa a la seva creació de la mascota olímpica barcelonina, el Cobi. Una gran cinta d’animació que ret homenatge a la bossa nova i també al cinema de Truffaut i Godard, vasos comunicants de la modernitat artística dels 60. Bernat Salvà recull declaracions de Fernando Trueba i Javier Mariscal: “Relatem un xoc de trens entre la bellesa i la barbàrie”.

“La sociedad de la nieve“, de J. A. Bayona.

Algunes reaccions:

Imma Merino, a la crònica per al diari ‘El Punt Avui’: El mateix any 1972, (..) un avió de les forces aèries uruguaianes, amb destinació a Santiago de Xile, va estavellar-se als Andes; hi viatjaven els membres d’un equip de rugbi (Old Boys Christian Club) i familiars seus. Aleshores, tant a Xile com a l’Uruguai, també hi havia una dictadura. No se’n fa cap referència a “La sociedad de la nieve”, amb la qual J.A. Bayona reconstrueix una història de supervivència, però també de mort: ‘desapareguts’ durant més de dos mesos en la immensa serralada (mentre la dictadura de Pinochet feia desaparèixer les seves víctimes), van sobreviure’n 16 dels 40 passatgers i hi van morir els cinc tripulants. Produïda per Netflix, (..) és una mostra del cinema comercial hàbil de Bayona, però està carregada d’una retòrica visual tan ampul·losa com la banda sonora. S’hi combinen dosis d’esforç, de sentiments i de reflexions sobre la fragilitat i la perseverança de la vida. Àngel Quintana, a Facebook, avançant l’article per a ‘Caimán’:  (..) A la pel·lícula no hi ha clarobscurs entre els supervivents, sembla que tots van units amb una única missió, la possibilitat de supervivència. Tot i la naturalesa catòlica dels joves tripulants, Baiona sembla defugir certa mística, tant al voltant de la idea d’esperança de salvació com del fet d’haver ingerit carn humana. Tampoc no parla del silenci de Déu davant les muntanyes andines. En canvi, a la pel·lícula de Frank Marshall [“Viven!”] semblava incidir simbòlicament en la idea cristiana de fe com a motor de salvació, com a força per a la supervivència. Dins la seva càrrega simbòlica, Marshall parla també de la idea cristiana de la comunió de la carn. L’acte de menjar-se el cos dels seus amics supervivents adquireix ressonàncies místiques que remeten al sagrament eucarístic com a acte suprem de comunió del cos. ¿Bayona proposa una visió laica dels fets a partir de la recerca d’uns valors més d’acord amb una dessacralització simbòlica? El crític Roger Ebert després d’haver vist la pel·lícula de Frank Marshall va dir que mai no s’hauria d’haver rodat una pel·lícula sobre la tragèdia. Ara quan havíem aparcat el record de l’accident aeri en el record de les tragèdies mediàtiques de la nostra infància, Bayona roda “La sociedad de la nieve” amb actors uruguaians i argentins ens mostra el patiment extrem d’uns joves que van resistir el fred sense roba d’hivern i a la gana buscant proteïnes als cossos morts. Bayona ho roda seguint un catàleg de regles que permetin fer patir l’espectador. L’especialitat del seu cinema és tenir l’espectador patint davant d’una pantalla que juga amb desmesura amb les emocions. Xavi Serra en parla a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) L’odissea de Zerbino [supervivent] i companyia, que es van haver d’alimentar de la carn dels seus companys morts, s’havia explorat sempre com una qüestió moral o de supervivència, però “La sociedad de la nieve” ofereix també una dimensió espiritual i el punt de vista de qui entrega el cos als amics. (..) Bayona també fa coses a “La sociedad de la nieve” que no havia fet mai, com explicar una història coral sense protagonistes ni estrelles. Per obtenir la màxima fidelitat als fets va gravar hores i més hores d’entrevistes amb els supervivents, tantes que “la informació era aclaparadora”, diu Bayona. Bernat Salvà entrevista J. A. Bayona, al diari ‘El Punt Avui’: “M’interessa molt que el cine sigui una catarsi per a les emocions”. Algunes reaccions a la projecció (prèvia) del film a la Mostra de Venècia: Guy Lodge, a la crítica per a ‘Variety’: (..) Aquesta és una raó sòlida perquè J.a.Bayona torni a explicar la història, amb un repartiment sense estrelles i que parlen espanyol, a la seva musculosa i eficaç pel·lícula lacrimògena “La sociedad de la nieve”, que se la fa seva amb onades de temor, horror i alleujament commovedor, fins i tot quan gairebé no pot sorprendre. Una altra és la font aquesta vegada: el llibre homònim del periodista uruguaià Pablo Vierci, de 2009, que el va escriure en col·laboració amb molts dels supervivents de l’accident i, fent ús dels seus relats de primera mà molt detallats íntimament, intenta atorgar una perspectiva tant als vius com als morts. La pel·lícula de Bayona intenta la mateixa maniobra complicada, prenent inesperadament com a protagonista i narrador no un dels supervivents més destacats del desastre, sinó una noble víctima: Numa Turcatti (actor uruguaià Enzo Vogrincic), un estudiant de dret de 24 anys que fa de mena de consciència moral per al col·lectiu, tant abans com fora de la tomba. Alguns espectadors poden qüestionar la conveniència d’escriure especulativament el testimoni final d’un mort: “Avui, la meva veu porta les seves paraules”, diu Numa en veu en off, afirmant parlar per totes les ànimes que van marxar o van quedar a la muntanya, però (..) aquesta llicència dramàtica bé es pot prendre amb el seu espiritualisme matisat i no confessional, que la distingeix encara més del resum d’aventures més senzillament inspirador de la pel·lícula anterior. Cosa que no vol dir que Bayoni escatimi elements d’acció: com era d’esperar del director espanyol del drama sobre el tsunami de l’Oceà Índic de 2012, “Lo impossible”, una vegada més aconsegueix una reconstrucció tremendament visceral d’una catàstrofe de la vida real, impactant l’audiència amb pirotècnia formal (..) abans de canvar l’enfoc a la devastada crisi personal de tot plegat. (..) “La sociedad de la nieve” dedica un temps mínim a cortesies bàsiques de preesntació de personatges abans de llançar-se a una de les seqüències d’accidents aeris més horriblement creïbles mai vistes en una pantalla (..). Manu Yáñez entrevista en Bayona per a la seva crònica al diari ‘Ara’: J.A. Bayona: “Les pel·lícules tenen una profunditat que les sèries no tenen”. Pregunta: “La sociedad de la nieve” és una pel·lícula eminentment sensorial, plena de primers plans que capturen la desesperació i l’esperit de supervivència dels protagonistes. Com va trobar la forma del film? Resposta: Venia de dues produccions americanes en què tot s’havia fet d’una manera molt mesurada. Però aquí necessitava una altra cosa. Sabia que no podia fer-la amb un guió tancat. De fet, un personatge de la pel·lícula diu: “El que està passant aquí no es pot veure amb els ulls d’abans”. En conseqüència, vaig decidir fer un reset i apostar per un procés creatiu al marge de qualsevol dogma. El que volia aconseguir era una aproximació visceral a l’experiència límit que van viure els protagonistes de la història. Quan parles de la vida i la mort, és molt difícil donar respostes concloents. El màxim que pots fer com a cineasta és convidar l’espectador a participar en una experiència sensorial. Pregunta: D’altra banda, hi ha un moment de la pel·lícula en què la veu en off diu: “S’ha de tornar al passat sabent que el passat és el que més canvia”. Tinc la impressió que, respectant l’experiència real dels personatges, t’has apropat al passat amb una gran llibertat. Resposta:  El que més em va impactar del llibre de Pablo Vierci són les converses que ell escriu entre els vius i els morts, com si els que van perdre la vida encara fossin allà. Per això la pel·lícula comença amb la frase: “Hem de tornar a la muntanya”. Hi havia alguna cosa pendent d’explicar. Al llarg del film veiem la imatge recurrent d’una silueta davant la immensitat blanca de la muntanya. Aquesta imatge invoca la idea de l’ésser humà confrontat al no-res, intentant trobar un sentit a la seva existència. I això és la pel·lícula, un intent de trobar un sentit a aquella experiència extrema (..). Sergi Sánchez, a Facebook. En Sergi Sánchez recull declaracions d’en Bayona. Pregunta: Pel·lícules com “Supervivientes de los Andes” o “Viven” ja van abordar aquesta mateixa història. De quina manera va influir l’existència d’aquestes pel·lícules a “La sociedad de la nieve”? Resposta: Quan vaig llegir el llibre de Pablo Vierci en què s’inspira el film, vaig tenir la sensació que no coneixia realment la història, que l’abast era molt més gran. Crec que la gran transgressió del text és posar el punt de vista no en els que van tornar, sinó en els que es van quedar. Hi havia com una sensació de ferida no tancada, que, al llibre, està en moltes de les declaracions dels supervivents. I això em va impulsar a creure que valia la pena explicar aquesta història. Pregunta: A tota la seva filmografia, des de “El orfanato”, hi ha una clara fascinació per la mort, bé pel dol, bé per lluitar contra ella per sobreviure… Resposta: Hi estic d’acord, però mai no m’he psicoanalitzat per descobrir d’on prové aquesta fascinació. No m’interessa el cine fosc. Al revés, m’interessa entrar a la foscor per sortir a la llum. I en aquesta pel·lícula era evident: parla de la vida en un lloc on la vida no és possible, i la vida es veu obligada a reinventar-se i alhora la societat es converteix en un reflex de nosaltres mateixos i allò que ens fa humans. Això em recorda el que deien les novel·les de Jack London sobre els exploradors, on cal oblidar qui és per adaptar-se, i si no s’adapta, mor. En aquests moments de tanta intensitat sorgeix un esperit de camaraderia i d’amor al proïsme. Pregunta: El canibalisme és el gran tabú d’aquesta història de supervivència. Com es va plantejar representar-ho? Resposta: L‘important era no posar el punt de vista en el que menja, sinó en el que dóna el seu cos a l’amic perquè torni. I la decisió passa de ser un acte morbós a ser un acte d’amor. D’altra banda, t’adones que, els primers dies dels 72 que van ser als Andes, els supervivents es van acostumar a menjar la carn dels cossos, el van convertir en un fet rutinari i van deixar de donar-hi importància. Durant les dues hores que dura una pel·lícula això és difícil de transmetre, perquè la mirada sempre és exterior, no és la mirada de la muntanya. Així que vam decidir no ser gaire explícits perquè era impossible entendre aquesta quotidianitat des de la butaca. I també per una qüestió de respecte als cossos i la intimitat dels supervivents, és clar. (..) Pregunta: Aquesta minuciosa fidelitat a allò real, va ser una limitació o un estímul? Resposta: Vam diferenciar allò real del que és veritable. Havíem de trobar allò que realment reflectís com ho van viure ells, i així explicar el que els va passar i no el que va passar. Ens hem pres llicències perquè la pel·lícula tingui una lectura més propera al record que tenien ells de la seva experiència que no pas al que va passar realment.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!