L’article: La innocència de la comèdia regionalista (Àngel Quintana, El Punt Avui, 13.04.2014).
Permeteu que en destaqui un fragment —les remarques en negreta, les he fetes jo—:
Hi ha (..) un model d’humor en què la sàtira és utilitzada per qüestionar tot canvi, per anar contra tot model de progrés. L’humor costumista sol alimentar aquesta darrera via. Tothom recorda que a l’Espanya franquista, Paco Martínez Soria es reia de la ciutat perquè aquesta era caòtica i alterava els costums de l’ordre rural. També podem recordar que, a Catalunya, Joan Capri podia riure’s del turisme perquè liberalitzava les costums sexuals o els nous hàbits de la joventut dels seixanta perquè alteraven la placidesa de certes formes de vida. Si busquem les arrels d'”Ocho apellidos vascos”, fàcilment les trobarem dins d’aquest model d’humor costumista conservador. La pel·lícula funciona com una comèdia de tòpics. L’univers que dibuixa es basa amb uns arquetips que no remeten a certa idea del nacionalisme lliberal sinó a una obsoleta concepció del regionalisme present en el vell populisme espanyol. Els andalusos són vistos com simpàtics però mandrosos, són impulsius però estan plens de suspicàcies. En canvi els bascos són vistos com a primaris, bèsties, arrelats a unes arrels atàviques i intransigents davant l’altre. Els andalusos es pensen que tots els bascos són terroristes i els bascos, que els andalusos no treballen mai. Tota aquesta acumulació de tòpics deriva amb una clara confrontació entre dos models que són simbòlics de determinades formes polítiques. Els andalusos són vistos com l’encarnació d’una certa idea d’Espanya eterna, mentre els bascos són l’alteritat que pensa en la independència.
FOTO Cartell de 8 apellidos vascos, d’Emílio Martínez-Lázaro
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!