Club 7 Cinema

“Matria“. Director i guionista: Álvaro Gago. Repartiment: María Vázquez (Ramona), Santi Prego (Andrés, l’home de Ramona), Soraya Luaces (Estrella, la filla), E.R. Cunha “Tatán” (Xosé), Susana Sampedro (Carme). Vista: el dia 25.08.2023, en VOSE, per Filmin (€).

Sinopsi: La vida de Ramona en un poblet pesquer gallec és una agitació constant. Fa malabarismes amb múltiples feines per mantenir-se i proporcionar un futur millor a la seva filla de 18 anys. Però quan la noia està preparada per emancipar-se, Ramona s’adona que, per primera vegada, pot fer alguna cosa per a ella mateixa.

Festivals i premis: Festival de Berlín 2023 – Panorama.

Enllaços: IMDB | Altres veus:”Matria”, d’Álvaro Gago.

Comentari.

Una bona pel·lícula! Quin personatge femení, quina dona cinematogràfica tan completa, quina interpretació tan bona i entregada, la de María Vazquez!

No m’agrada gaire llegir crítiques i comentaris de pel·lícules que facin referència tothora a antecedents d’altres films: l’enciclopedisme cinematogràfic em sol distreure del que és l’anàlisi del film. Però en aquest cas, em veig obligat a parlar-ne de dos. D’una banda, el curtmetratge del mateix títol que el mateix Álvaro Gago va dirigir fa sis anys. Per altre cantó, “Rosetta“, de Luc i Jean-Pierre Dardenne.

El curtmetratge primigeni també girava sobre una dona, un escarràs, i al voltant seu apareixia l’explotació laboral, el masclisme, la filla consentida… era d’una gran intensitat social. Aquí, al llargmetratge, no es renuncia a assenyalar els abusos laborals de les empreses, al paper galdós dels homes… però se centra més en la dona, en el seu tarannà, en com brega per a tirar endavant, com ho entoma tot, com respira, com s’emprenya (cada dos per tres), els seus moments d’alegria i deixar-se anar, la vivència com a dona lliure (malgrat tot)…

El director, Álvaro Gago, no deixa de petja Ramona, la protagonista, la segueix tothora amb la càmera i ella, que no s’està quieta, sempre dinàmica, movent-se, dins de la feina, a casa, amb el cotxe d’un lloc a l’altre… Ens la mostra gairebé sempre emprenyada, no la vol fer es pot dir mai agradable (llevat dels pocs moments de ‘relax’ o de broma amb homes o companyes). És una lluitadora que no s’està de contemplacions, ni formes, que té un ‘ves a prendre pel cul’ pràcticament per a tothom… Un registre que fa pensar molt amb la Rosetta dels germans Dardenne. Però aquí, el prometedor Álvaro Gago li dona sortides de mena melodramàtica, que esvaeixen un xic la intensitat del relat però potser el fan més versemblant i realista.

La naturalitat, el lliurament i la força de l’actriu Maria Vázquez són impressionants. Xucla la pantalla, sense sobreactuació. Un regal interpretatiu de primera magnitud.

La versió original en gallec sona també ben natural i no els ha calgut introduir-hi el castellà en nom de cap ‘realisme’ lingüístic ni cap altra collonada d’aquestes.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!