Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
L’últim rei d’Escòcia / The Last King of Scotland / El último Rey de Escocia / Le dernier roi d’ Ecosse / L’ultimo re di Scozia
Pel biaix d’un noi independentista escocès i superficial fins a la irresponsabilitat, la pel·lícula de Kevin Macdonald retrata, amb tòpiques pinzellades, la figura del general ugandès Idi Amín Dada i ens documenta de manera epidèrmica sobre el seu règim sanguinari. Guanyador de l’Òscar, Forest Whitaker dóna al dictador centroafricà una presència engegantida, gairebé "king-kongesca", i els matisos escaients d’un dèspota paranoic. Al costat seu, el jove actor de Glasgow, James McAvoy personifica el caire frívol de la generació del sexe, drogues i rock&roll (d’alguns, si més no)…
Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article"
Dos són els personatges principals de L’últim rei d’Escòcia. L’un, tristament real, Idi Amín Dada. L’altre, fictici (empescat per Giles Foden a la novel·la homònima que adapta la pel·lícula), el noi escocès, Nicholas Garrigan. Tanmateix, la pel·lícula titubeja a l’hora de triar entre ells dos. D’una banda, el dictador africà té una presència prou escassa davant de la càmera, ja que va apareixent i esvaint-se al voltant del jove metge que ha convertit en assessor personal, però el seu protagonisme és total, per com va condicionant cada cop més i més tirànicament la vida de tothom. I, al final, un seguit de títols ens informa sobre la fi i el balanç tràgic del seu règim. Ara bé, per altre cantó, el fil argumental no deixa de petja l’aventura africana del xicot escocès, prenent puntualment alguns viaranys sentimentals i. finalment, agafant el camí de bogadejat thriller polític, en què la salvació "in extremis" del protagonista s’imposa a qualsevol altra aportació que pretengui fer la pel·lícula.
El director, Kevin Macdonald, i els seus guionistes, entre els quals destaca Peter Morgan (premiadíssim pel seu treball a The Queen, d’ Stephen Frears), no han sabut o no han pogut rebaixar a l’estatus simplement instrumental el personatge del Dr. Garrigan. Li han parat massa atenció i, amb la particular inconsistència d’aquest "blanc que se les ha volgut campar per l’Àfrica", la pel·lícula mateixa es desfibra. Oimés perquè, mentrestant, la monstruositat d’Idi Amín Dada tan sols ens la van assenyalant, amb diverses pinzellades anodinament descriptives i simplement avingudes als tòpics sobre els dictadors africans: origens pobres, humiliacions colonials, amor-odi envers la potència europea, entitellats pels interessos de les antigues metròpolis, golafres del poder tot just assolit, autodeïficats, dèspotes sanguinaris, mentalment transtornats, aviat abandonats pels mateixos estrangers que els han fet pujar…
El documentalisme televisiu a què s’havia dedicat fins ara Kevin Macdonald, sembla que li ha jugat una mala passada. Perquè la simple aportació de dades no fa un tractament temàtic i, si al damunt, no es diu res de nou, pansit queda l’efecte d’aquesta informació. I és que, sense negar el valor perdurable de la memòria, cal tenir molt present que, a partir dels fets coneguts, el que realment val és la reflexió, l’aportació de nous elements al pensament, a partir d’aquells fets.
Especialment pobra és la descripció que fa del règim d’Idí Amín. Com qui diu ho reduiex tot a algun ministre més o menys bona fe i al capità feixista en què el tirà acaba confiant la seguretat del seu mandat. Molt esquemàtic, gairebé de western de "bons i dolents" o d’intrigues a la cort de Ricard Cor de Lleó (amb el típic personatge sinistre i les seves maneres pèrfides). Pobríssim, oimés quan hi ha treballs d’altra gent (Herzog, per exemple), fets ja fa anys, d’una complexitat molt més gran.
Certament, el personatge del Dr. Nicholas Garrigan té unes connotacions absolutament intencionades, que generen els seus propis discursos, malgrat que poc o molt tinguin a veure amb la Uganda d’Idí Amín. En primer lloc, aquest noi respon a l’arquetip "rebel de començaments dels setanta". De classe mitjana-alta, universitari britànic, incòmode amb la societat benestant i estantissa en què s’ha criat, delerós d’esberlar-ho (gairebé) tot. Els seus cabells prou llargs, la seva roba (ai, els pantalons de campana!), el seu tarannà enjogassat… jove dels anys setanta!
En segon lloc, queda galdós aquest arquetip. La lleugeresa amb què el noi practica el sexe i es llança a la gresca és la mateixa amb què tracta aquella gent del tercer món. De vena solidària, no en té; per ell, l’Àfrica no és sinó el territori que, etern adolescent, ha triat per viure una aventura juvenil, per desempallegar-se de les poc atractives responsabilitats socials al seu país. Se’n va del foc d’atendre la misèria on es podria regenerar, per caure en les confortables, orgiàstiques brases del dictador; perquè la comoditat de l’hospital no té parió amb la duresa de l’ambulatori a la missió.
En tercer lloc, Nicholas Garrigan no tan sols du una samarreta de futbol que reclama la independència d’Escòcia, sinó que gasta una ostensible retòrica de rebuig a l’anglès i al colonialisme dels servidors de la reina. Fins al punt que, en això, s’avenen prou, ell i el cap d’Estat de l’excolònia britànica Idi Amín. En aquest punt, la pel·lícula mostra el perill del llenguatge fàcil i de l’assimilació epidèrmica de casos aparentment similars, realment ben diferents. I alhora, assenyala amb dit acusador la tradició colonial britànica. Mostra la impertèrrita supèrbia i arrogància de la política i la diplomàcia britàniques que, des de la superioritat i prepotència, administra els seus interessos sense escrúpols ni consideració als pobles colonitzats. Tanmateix, Uganda no és Escòcia, ni Escòcia no és Uganda; l’odi a l’anglès el poden compartir, però cap retòrica alliberadora no està legitimada a fer costat a reietons sanguinaris. Això, que pot semblar una obvietat (i algú fins i tot hi veurà una possible "criminalització" de l’independentisme escocès), ho valoro com una aportació plausible, útil, perquè massa sovint les causes justes s’emparen en retòriques perilloses i superficialitats que, precisament, no fan cap bé a la causa.
En quart lloc, l’egoisme pueril del Dr. Garrigan el du a un "cames ajudeu-me" quan vol adonar-se d’on s’ha ficat. Hi ha qui veu en aquesta actitud una mena de reflex metafòric del comportament de les democràcies europees a l’Àfrica: s’hi va frívolament, per treure’n el que ens ve de gust, sense mirar la complexitat real d’aquelles societats, i després, quan les coses inevitablement es compliquen, se’n vol fugir com si allò no anés amb nosaltres. De fet, això és el que el personatge d’ Idí Amín ve a dir-li finalment al seu acabat assessor i metge personal. No em sembla pas mal vist; però, francament, diria que a la cosa no li cal pas aquesta al·legoria (que, amb les giragonses dels diplomàtics britànics, ja queden prou clares) i, en canvi, aquest comportament final del noi reforça encara més la seva intol·lerable irresponsabilitat i la hipocresia pregona d’aquells "rebels" dels anys setanta, delitosos de fugir del cau familiar, sabent que tenien el llitet ben calentet que els esperava a casa i la mare, a punt per a servir-los el brou que els refaci d’aquell mal pas de joventut…
N’hi ha, efectivament, de discursos al voltant del personatge del Dr. Garrigan; però em sembla, inoportú, si més no, això de preocupar-se de coses de la metròpoli quan s’està evocant el genocidi d’ Idí Amín.(perquè, des del punt de vista ugandès, Escòcia cau del cantó de la potència colonial, els soldats amb faldilla disparaven al servei de Sa Majestat…). Dit en el mateix llenguatge de la pel·lícula: a L’últim rei d’ Escòcia, els "blancs" tornen a anar a Uganda… per parlar dels "blancs"!
L’evolució del personatge d’aquest metge escocès, amb la "inflexió" que representaria una diguem-ne paulina presa de consciència, serveix també perquè la pel·lícula passi d’un inicial caire pseudodocumental a una estructura convencional de film de gènere. Així, és a través d’aquest Dr. Garrigan que anem entrant a Uganda. La primera aparició del dictador té lloc en una seqüència que recrea la hipotètica visita del flamant cap d’Estat a un indret del país. Aturem-nos un moment en aquesta escena. El metge jove i la dona de la missió es dilueixen enmig de la gernació que omple l’esplanada i, alhora, la mirada de la càmera alterna la subjectivitat progressivament eufòrica del noi i l’objectivitat de la candorosa i generosa celebració popular de l’esperança (eterna esperança, com algú remarca) que el nou líder capgiri de debò les coses. La planificació de la seqüència és admirable i en destaco la inserció d’uns plans en què veiem soldats armats i amb cares de pocs amics que vigilen el poble (autèntica premonició de la tempesta que seguirà la bonança) i d’uns plans que ens mostren el micro de l’escenari, autèntica llança inànime enmig de l’eufòria general i que aviat esdevindrà arma de la demagògia del tirà. L’escena no podia acabar de millor manera, amb Idí Amín gornit de general i ballant rituals tribals amb la "seva" gent. Res no té a veure la concepció d’aquest moment de cinema amb el convencionalisme genèric de la resta del film. Igualment, els espectadors notem que la pel·lícula ha estat rodada en 16 mm i posteriorment inflada a 35 mm, pel grà i fins pel caire borrós d’alguns plans, sobretot plans generals. Francament, fa tot l’efecte que aquesta pel·lícula havia estat concebuda, estètica i temàticament, de manera molt diferent a com ens l’hem acabat trobant a pantalla.
De mica en mica i sobretot a partir del delit de fugir del noi, la cosa deriva irreversiblement cap a un relat gairebé èpic de supervivència del "blanc" enmig d’un ambient excolonial hostil, amb les intrigues, jocs bruts de caràcter polític, persecucions i corredisses, botxins i estesada de cadàvers com a rerefons… a la manera, per esmentar un títol, d’ Els crits del silenci / The killing fields / Los griots del silencio / La dechirure / Urla del silenzio (Roland Joffé, 1984). És allò que, al final, el que més importa a la pel·lícula és que el protagonista ("blanc", per descomptat) salvi la pell, exactament com si estigués enmig d’una aventura del tipus Indiana Jones. En aquesta incoherència entre el que la pel·lícula apunta tot primer i allò en què es va convertint després (com en el titubeig del guió sobre els dos protagonistes) hi ha arguments per pensar que els productors van olorar-se la possibilitat de tenir la mena de producte que finalment ha estat i la jugada els ha sortit comercialment prou bé (Òscar, nominacions, premis…), per bé que artísticament, tot al contrari.
No ens enganyéssim, però, ja que l’actor Forest Whitaker s’ha endut la majoria de reconeixements congriats per L’últim rei d’Escòcia. Sense discutir el treball que hi fa, la seva aportació no salva el conjunt de la pel·lícula. I això que, cal reconèixer-ho, Kevin Macdonald el sap dirigir, el sap filmar i sobretot en sap aprofitar molt bé la presència ferrenya. A més, manta vegades, l’engegantina per comparació amb el cos prim, espigat, del noi escocès, menudet al costat de l’altre; fins al punt que entre ells dos hi ha un vincle visual que recorda, pel que fa a Idí Amín, la imatge de King Kong (i permeteu-me l’exageració!). Deixo sobre la taula la qüestió del registre monolític amb què Whitaker incorpora Idí Amín, tan sols matisat per una excel·lent composició del paranoic; així com un no sé què a la Russell Crowe que tragina l’actor James McAvoy, que dóna vida al Dr. Garrigan, però ja em permetreu que això, ho deixi sobre la taula.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ara mateix he acabat de mirar la pel·lícula, i abans d’anar a dormir, he mirats els blocs de vilaweb i he vist que parlaves de ella.
Com a neòfit només puc dir que no li veig el què a la pel·lícula, per li falta contingut i es potser tant frívola com el personatge del Dr. Garrigan.
Per cert l’actor James McAvoy m’agradat més que Whitaker, malgrat que també li he trobat força bé.
El teus comentaris m’han refermat el meu pensament de la mateixa, estic molt d’acord amb la teva valoració.
Per cert Vador, soc en Manel Bargalló i t’escric des de Karlsruhe – Alemanya. La via es mocador, ja que qui ho diria que just després de veure la pel·lícula, et trobo per casualitat (no ho sabia que també tenies un bloc per vilaweb) comentant també el mateix film.
No ser si encara escrius la teva crítica de cinema al “Som-hi”, molta sort i teniu tot el meu suport pel l’atac a la llibertat d’expressió de l’Alcaldessa.
Records i Salut