Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

29 de desembre de 2006
0 comentaris

Llums del capvespre / Laitakaupungin valot / Luces al atardecer / Les lumières du faubourg / Le luci della sera

Llums del capvespre conforma una mena de trilogia amb dos títols anteriors del finlandès Aki Kaurismäki: Núvols de pas / Kauas pilvet karkaavat / Nubes pasajeras / Au loin s’en vont les nuages / Nuvole in viaggio (1996) i L’home sense passat / Mies vailla menneisyyttä / El hombre sin pasado / L’Homme sans passé  / L’uomo senza passato (2002). Argumentalment, Núvols de pas anava d’una gent a l’atur i L’home sense passat, de vagabunds anònims que ronden al marge de la societat del benestar. Llums del capvespre, parla de la soledat -d’altra banda, un tema consubstancial al cinema de Kaurismäki-, i ho fa amb un relat chaplinià sobre delinqüents que abusen de l’innocent.

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Sinopsi: Koistinen treballa de vigilant nocturn. Assedegat d’amor, topa amb la dona més interessada de la història del cinema des de l’Eva d’ All about Eve / Eva al desnudo / Eve / Eva contro Eva (Joseph L. Mankiewicz, 1950). Fent conxorxa amb una colla de malfactors, exploten el delit d’amor de Koistinen i… el seu lloc de treball: munten un robatori, del qual Koistinen queda com a únic responsable. I heus aquí com es queda sense feina, sense dona i sense llibertat -engarjolat!-. Tanmateix -ens informa Aki Kaurismäki- el dissortat Koistinen té la sort que l’autor del film s’ha guanyat la fama de ser un home gran, es pot dir vell, amb el cor tendre i, per tant, podem esperar que una espurna d’esperança il·lumini l’escena final.

He volgut reproduir la sinopsi amb què el mateix cineasta va presentar mundialment el seu film, el maig de 2006, perquè, més que l’argument, descriu el to de la pel·lícula, el seu caràcter irònic i desencantat, la complicitat cinèfila amb què treballa aquest home i la seva a penes resignada desesperació humana.

El protagonista, anomenat evidentment Koistinen, el podem considerar una mena de Charlot nòrdic. Igual de càndid que el personatge immortal de Charles Chaplin; però en absolut imitat mímicament ni físicament. Koistinen és, sobretot, un vagabund emocional; una criatura candorosa, senzilla, que es deixa enganyar i arrossegar cap al delicte, enderiat, seduït per un amor quimèric i esmunyadís, alhora que no s’adona de l’amor silent, generós, pur i discret que té a l’abast.

Les llums del capvespre gairebé àrtic són les llums de la ciutat en què l’ésser essencialment bo viu gairebé en crepuscle i en la qual imperen l’engany, la manipulació, els negocis bruts, unes lleis no gens legítimes… Una temàtica molt Kaurismäki, tractada amb la sensibilitat, amb el lirisme humanista que el caracteritza i amb el seu negre pessimisme -que gairebé queda encara més remarcat amb el happy end esperançat que ofereix al protagonista-

Tanmateix, Llums del capvespre resulta una obra més oxigenada, menys densa, per exemple, que L’home sense passat. Serà perquè no ha estat tan inspirat, serà perquè ha volgut deixar-se anar una mica, serà perquè els actors no tenen la força dels que havia tingut fins ara, serà perquè la història que explica té alguna cosa de repetició… el cas és que Llums del capvespre no té l’alçada artística de les seves millors obres, tot i que encaixa perfectament en la seva filmografia.

Director, guió, muntatge i productor: Aki kaurismäki. Fotografia: Timo Salminen. Repartiment: Janne Hyytiäinen (Koistinen), Maria Heiskanen (Aila), Maria Järvenhelmi (Mirja), Ilkka Koivula (Lindström), . Durada: 1h20

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!