Club 7 Cinema

Amb motiu de l’arribada de Marie-Antoinette a Catalunya, les Illes i el País Valencià, recupero un article meu sobre Virgin Suicides, de Sofia Coppola, i enceto una nova categoria en aquest bloc: Filmoteca Club 7, on recolliré escrits que he fet sobre pel·lícules ja estrenades fa temps i, també, articles sobre alguns clàssics del cinema. D’entrada, no preveig pas que sigui un apartat gaire actiu del bloc -perquè no dóno l’abast a tot i, d’altra banda, no us pensséssiu pas que els clàssics són el meu fort-; però ja veurem què passa.

Sinopsi Una petita ciutat americana de Michigan, als anys setanta setanta. Tots els nois estan fascinats per les cinc germanes Lisbon, filles de l’estrany professor de matemàtiques de l’escola i de la seva esposa, una dona molt estricta. Les germanes irradien una bellesa misteriosa i fan nèixer en els xicots uns sentiments que fins ara els eren desconeguts: el desig, l’atracció, la cobejança… Quan Cecília, la més jove de les cinc, amb només 13 anys d’edat, se suïcida, la fascinació que senten els nois no fa més que augmentar, tant com el desig de copsar l’enigma d’aquesta família tan rara. La desaparició de Cecília té conseqüències: els Lisbon es tanquen en ells mateixos, retiren les filles de l’escola, els prohibeixen de comunicar-se amb la resta del món. Els nois, aleshores, no tenen més que una obsessió: salvar les dissortades presoneres…

(Per seguir, cal que aneu a “Vull llegir la resta de l’article”)

Les verges suïcides ha significat un debut ben prometedor de Sofia Coppola, que ha apaivagat les reticències generades quan es va saber que el seu pare l’avalava i que comptava amb secundaris de luxe –Turner, Woods, Glenn, De Vito-, segurament per compensar que eren desconeguts la majoria dels joves intèrprets del film, d’entre els quals només destaca Kristen Dunst i Joss Harnett -de la nova fornada d’actords de Hollywood-. Sofia Coppola indaga en el cas del suïcidi de cinc germanes adolescents, asfixiades per l’egoisme i la por a la vida moderna de la seva mare. Ambienta la història als anys setanta i, de fet, converteix la pel·lícula en un retrat esbiaixat del jovent d’aquella època. Sense cap mena de complex, es permet algunes referències explícites al cinema de Francis Coppola, de Rebels a Jack, passant per Peggy Sue es va casar i Rumble Fish; però mostra un estil ben diferent al del seu progenitor. Certament, és una manera de fer encara immadura, però ens permet tenir esperances que aquella prolífica família ens hagi donat una nova artista.

Entro en detall.

M’ha interessat la manera esbiaixada com tracta el cas del suïcidi de les cinc germanes. No descriu, no relata el procés que les du a llevar-se la vida. No assenyala causes directament determinants, per bé que lògicament sí explica el marc i les circumstàncies en què ho van fer. Per ser més exacte, n’assenyala com a factor clau,  l’asfíxia a què les sotmeté la mare; però Sofia Coppola no s’entreté a mostrar la maldat d’aquesta dona ni el determinisme causa-efecte. En canvi, focalitza l’interés en el desig, l’atracció, la cobejança… que experimenten els nois –faig servir termes de la sinopsi–. També s’interessa per les emocions que afloren en les noies i que els pares els les reprimeixen. Fins i tot s’interessa pels pares de les xicotes. El que fan és diabòlicament inhumà –aïllant les filles de tot el que ells consideren maligne, les aïllen del món!–, però lluny de tractar-los maniqueament, intenta comprendre’ls –no pas justificar-los–. Ell –Woods– és estrany, però es deixa arrossegar per la dona: és un calçasses, tanmateix corresponsable del que passa, sense cap pal·liatiu. Ella –Turner– és l’esca del pecat, però no és cap boja: té una perspectiva paranoica del món i actua de manera conseqüent.

En la història del film, s’hi projecta el conflicte generacional, en concret la irrupció de la joventut en un moment de canvis socials. Les coordenades temporals –començament anys setanta– i espacials –Michigan, ciutat petita on les coses no van mai tan de pressa com a les grans urbs– permeten reprendre –retrobar, reconstruir– aquell moment crític del canvi social. No estem davant d’un document sociològic, ni de cap crònica “històrica”. No. Sofia Coppola s’interessa per les respostes humanes, en tot el que tenen d’universal i és a través dels anhels i les pors, emmarcades en aquell lloc i moment, que retrata l’època. Dic que és “universal”, perquè els anhels i les pors són d’aquell moment i lloc, però Coppola ho presenta com el conflicte etern entre la joventut que començar a bullir i l’instint protector dels adults, el conflicte entre la necessitat de descobrir el món i el neguit protector dels que en coneixen els perills.

Sense cap mena de complex, fa referències explícites al cinema de Francis Coppola, son pare. Per exemple, Trip Fontaine, el personatge jove espigat (Josh Harnett), recorda el Dallas d’ Outsiders i el Rusty James de Rumble Fish, que interpretava Matt Dillon –la imatge, és a dir, el cabell, el tipus físic, etc., recorda lleugerament el Dillon d’aquelles pel·lícules. Un altre exemple: la protecció dels pares, que arriben a recloure les filles, recorda l’actitud dels pares de Jack, que també recloïen el fill a casa, per a protegir-lo. La presència de Kathleen Turner a la pel·lícula, en el rol de la mare, em fa recordar que era ella la mare que viatjava a la seva pròpia joventut a Peggy Sue es va casar -per cert, si estiréssim d’aquest fil, trobaríem que aquella mare (que viatjava a la joventut fins al moment just en què el destí li podria haver canviat i que finalment tornava a l’actualitat) ara és una mare emporuguida davant la vida moderna i l’arribada de les filles a la pubertat; d’alguna manera, la joventut d’ella era la de final dels cinquanta i la de les filles, la de començaments dels setanta, és a dir, que estaríem davant una representació del conflicte entre els vells rockers i les noves generacions (dels setanta)–. No hi ha, en aquestes referències, cap mimetisme i això em sembla extraordinari.

Em sembla remarcable que el personatge de Trip Fontaine, mític als anys setanta, aparegui, al final de la pel·lícula, com un tipus castigat per la vida, després de passar per les drogues. Amb aquest detall, la directora remarca el caire de retrat generacional del seu film, el que té de reflexió sobre la joventut fugissera. Qui era l’emblema entre els nois dels setanta –i objecte cobejat per les noies– és ara un home masegat; tanmateix, viu: els perills que aquells pares volien estalviar a les filles, han encalçat el personatge de Trip Fontaine, però ell viu i les noies fa anys que crien malves.

Com l’autora de la novel·la ha remarcat –al pressbook del film–, Sofia Coppola s’ha adonat que la mirada és la dels nois, que se centra en les noies, però que es vehicula pels nois. La pel·lícula, doncs, parla dels nois; ara bé, també de les noies i de l’enigma del seu cas. Per què no es revolten? Per què no fugen? Per què se suïciden? L’encert de l’autora és no voler respondre unes qüestions com aquestes, que els suïcides solen endur-se a la tomba. En tot cas, però, l’enigma l’ha plantejat bé, ja que mostra les restriccions paternes, els intents de subvertir-les i la sorpresa de la decisió final… quan semblava que –els nois– les podien alliberar… Diu Sofia Coppola –al pressbook esmentat– que el final d’aquelles noies, la seva desaparició física és la metàfora de la innocència perduda dels nois, el final de la seva infantesa. La fascinació idealitzada per aquelles noies s’acaba quan prenen consciència que la perfecció només pot ésser efímera (..) Un cop les noies han mort, ells han de continuar la vida i fer-se adults. Aquella obsessió quedarà com un dels darrers moments de perfecció de la seva infantesa. No tinc gens clar que tot això es desprengui del film. Ara bé, sí és cert que les noies fan de “pastanaga de l’ase per a aquells xicots, el mirall on es reflecteix la seva condició adolescent i, per tant, on veuen el costat fosc, incomprensible i enigmàtic de la vida –cosa ben coneguda dels adults.

La voluntat de Sofia Coppola de mostrar les noies amb l’aurèola de perfecció i de bellesa, du Sofia Coppola a mostrar-les amb allò que alguns anomenen com el cine del flou, cosa que em sembla una descomunal bajanada.

L’aproximació esbiaixada a l’argument i a la temàtica constitueix el principal tret estilístic que identifico a Sofia Coppola. En remarco també l’interés –narratiu, dramàtic i temàtic– de comptar amb diferents punts de vista dins del film i, per tant, del fet que combini diferents recursos narratius –de la veu en off a la reconstrucció, de la reproducció a l’el·lipsi–. Subratllo la intel·ligència amb què deixa fora de camp, el·líptic, l’acte del suïcidi i de la mateixa presa de la decisió, posant en escena l’enigma, la sorpresa dels nois… No obstant tot això, Sofia Coppola mostra encara una immaduresa pròpia d’una opera prima. La narració s’entreté en alguns aspectes i després, ran de la reclusió de les noies a casa, tot va com molt ràpid, al meu parer. És a dir, crec que la directora no domina encara del tot el ritme fílmic i les possibilitats expressives dels diferents moments, no les aprofita prou. També combina una posada en escena convencional amb alguns recursos expressius més abstractes, de la mateixa manera que combina estilitzats moviments de càmera –ai, els seus travellings!– amb convencionals pla-contraplà, congriant un cert poti-poti formal que hauria de madurar cap a una més sòlida i coherent personalitat estilística.

Directora Sofia Coppola. Guió Sofia Coppola, basat en la novel·la de Jeffrey Eugenides. Música original Air: Jean-Benoît Dunckel i Nicolas Godin . Fotografia Edward Lachman. Muntatge  Melissa Kent i James Lyons. Repartiment James Woods (Sr. Lisbon),  Kathleen Turner (Sra. Lisbon), Kirsten Dunst (Lux Lisbon), A.J. Cook (Mary Lisbon), Hanna R. Hall (Cecilia Lisbon),  Leslie Hayman (Therese Lisbon),  Chelse Swain (Bonnie Lisbon), Josh Hartnett (Trip Fontaine),  Michael Paré (Trip Fontaine, de gran), Scott Glenn (el pare Moody),  Danny DeVito (Dr. Horniker),  Anthony DeSimone (Chase Buell), Lee Kagan (David Barker), Robert Schwartzman (Paul Baldino), Hayden Christensen (Joe Hill Conley). Durada 1h37. NFP Canes 1999, QZ, 1rF.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!