Quan, dilluns d’aquesta setmana em va arribar a casa el Time Out Barcelona -hi estic subscrit- i el vaig fullejar, vaig endur-me tota una sorpresa en llegir una de les petites notes fotogràmiques que hi escriu Pere Vall. Explicava que, entre els noms que havien sonat per a dirigir la Filmoteca de Catalunya hi havia un candidat de cognom acabat en “…silla” i un altre que el té acabat en “…erde”. Com sabeu, s’ha decidit convocar un concurs internacional.
Em va agafar de sorpresa perquè no en sabia res -cosa, d’altra banda, gens estranya, per com estic allunyat tant de la Filmoteca com de les cuines “del poder” cinematogràfic a casa nostra-. Tanmateix i malgrat la cautela d’en Pere Vall a mig difuminar els cognoms de Carlos Losilla i de José Enrique Monterde, vaig de seguida -i potser precipitadament, ves a saber- aquests crítics i professors universitaris a les dues referències que ell donava.
A Monterde el conec de fa moltíssims anys, perquè tingué una vinculació molt estreta amb el cineclub del meu poble i quan vaig fer-me’n càrrec, vam tenir l’oportunitat de col·laborar. Això, abans de coincidir a l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics (ACCEC), fins i tot en alguna de les diverses juntes directives de què vaig ser membre. I no cal dir que, en la meva adolescència cinèfila, mirava de llegir-li els articles que publicava a “Dirigido por…”.
Quant a Carlos Losilla, crec recordar que també el vaig conèixer a l’ACCEC i vam poder col·laborar ran de l’edició a Editorial Paidós -on ell treballava- del meu llibret sobre Trois couleurs: Rouge, de Kieslowski. Tot i que ens veiem poc des de fa anys, havíem tingut una certa amistat. Des que ha esdevingut crític del diari “Avui”, el llegeixo regularment, malgrat que en solc discrepar molt -com es féu públicament evident ja fa temps, en aquest mateix blog-.
No cal dir, doncs, que la possibilitat que algun d’ells dos acabés dirigint Filmoteca de Catalunya em feu, a nivell personal, prou gràcia, i, a nivell cinematogràfic, em va dur a ponderar el gran bagatge de coneixements i d’iniciatives que atresoren tant l’un com l’altre.
He de reconèixer, però, que simultàniament se’m desvetllà un neguit diguem-ne de tendències o si voleu polític: el fet que la direcció de la Filmoteca quedés en mans del que jo anomeno la secta cahierista-espanyola. Déu n’hi do ja la quota de poder que remenen a Barcelona, que si també controlessin Filmoteca… Esclar que, d’altra banda, segons quina hagués de ser l’alternativa, millor que s’apostés per Monterde o Losilla -Losilla o Monterde, l’ordre no fa al cas- i en recollissim tot el que hi poguessin aportar -per bé i per mal-.
Pere Vall parla de rumors sobre el possible fitxatge d’una dona italiana. Apostes?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!