Club 7 Cinema

Títol original: Salmer fra kjokkenet. Director: Bent Hamer. Guió: Bent Hamer i Jörgen Bergmark. Fotografia: Philip Ogaard. Música: Hans Mathisen. Repartiment: Joachim Calmeyer (Isak Bjornsson), Tomas Norström (Folke Nilsson), Bjorn Floberg (Grant), Reine Brynolfsson (Malmberg), Sverre Anker Ousdal (Dr. Jack Zac Benjaminsen), Leif Andree (Dr. Ljungberg), Lennart Jähkel (Green). Format: 1:1,85. So: Dolby. Durada: 1h35. Idiomes de la versió original: noruec i suec. Producció: Bulbul Films (Noruega), Bob Film (Suècia). Festivals i premis. Quinzena de Realitzadors, Canes 2003; Valladolid 2003, Espiga de plata i Millor fotografia; Sao Paolo, 2003, Millor director. Estrenada: el 17 de desembre de 2003 a la Catalunya Nord i el 27 de maig de 2005 al Principat de Catalunya, només en versió original subtitulada al castellà.

Sinopsi (punt de partida). El 1944, mestresses de casa i professors suecs d’economia domèstica van crear l’Institut d’Investigacions de la llar -HFI-. Els científics hi feien experiments amb tota mena de màquines i utensilis per a la cuina, amb la idea de desenvolupar nous i millors productes nous i de millorar les condicions de treball a les cases. A la Suècia de postguerra, als anys cinquanta de la florida econòmica, l’HFI va descobrir que, al cap de l’any i mentre feia el menjar, una mestressa normal i corrent caminava una distància equivalent a la que hi ha entre Estocolm i el Congo. Aleshores, l’HFI va començar un altre estudi. Va enviar una colla d’observadors a una zona pagesa de Noruega perquè analitzessin el comportament dels homes solters noruecs a la cuina. Havien de recollir informacions que permetessin concebre una manera millor de fer servir la llar i el seu equipament, fer la cuina més funcional. Aquests observadors treballaven vint-i-quatre hores diàries, enfilats dalt d’una mena de cadires d’àrbitre de tennis, estratègicament col·locades en un racó de la cuina. A més, havien de complir una regla gairebé sagrada: de cap manera, en cap circumstància, no havien de dir res als observats ni implicar-se, per res, en les activitats de la cuina, per tal de no malmetre el caàcter científic de l’experiment. Sinopsi. Folke és un dels observadors suecs que arriben a un poble de pagès per  investigar el comportament a la cuina d’uns solters noruecs, que s’hi han ofert voluntaris -a canvi de promeses com la d’un cavall-. A darrera hora, Isak se’n vol desdir; però té Folke a la porta de casa, dia i nit, amb la caravana on dorm i la cadira d’àrbitre de tennis a punt per a instal·lar-la-hi a la cuina i posar-se a sotjar tots els moviments que hi faci. A contracor, de mala gana, Isak acaba deixant-lo entrar. L’experiment, però, no avança, perquè Isak el boicoteja tant com pot. A més, el director, Dr. Ljungberg, se n’ha anat de gresca a Finlàndia amb companyia femenina i els ha deixat tirats, amb el rígid Malmberg al capdavant. Folke mata l’estona menjant, sobretot el que li envia una tia que en té bona cura. Una nit, Isak fa un petit forat al sostre de la cuina, per poder espiar el que fa i escriu Folke dalt de la cadira.I es trenca la regla d’or. El contacte entre els dos homes es fa inevitable. Es deixen sal i menges. Clandestinament.  I passen a compartir xerrades. Fins i tot Grant, el veí avesat al tractor i a compartir estones amb Isak, malfia del canvi d’actitud de l’antic company de sol·lituds. I arriba a estar gelós de Folke. Observat i observador s’ajuden mútuament i traven una forta amistat. Quan tot se sàpiga, Folke haurà de triar entre tornar a Suècia i quedar-se amb l’Isak, haurà de triar entre la freda grisor de la societat del progrés (Suècia) i la càlida amistat amb els que viuen en un món potser condemnat a desaparèixer i tanmateix encara viu.

Primeres reflexions

• Pel·liculeta. El principal problema que em planteja és l’artifici del punt de partida, que du a una situació forçada durant bona estona. No és tan sols que resulti inversemblant el fet de col·locar algú en una cuina que, com si no hi fos, vagi prenent nota de tots els moviments del que s’hi està; és que el joc del gat i la rata que se’n deriva entre observador i observat esdevé com una espiral, que busca la comicitat i l’absurd, a partir d’una situació ja plantejada d’antuvi com a absurda.

• A partir que Isak i Folke es relacionen, la proposta de Hamer queda clara i Kitchen Stories guanya més interés. L’assèpsia científica, la fredor estadística, la racionalitat analítica, el món encaselladament ordenat que fins aleshores havia representat Folke, s’esmicola, queda derrotat. I, mal sigui clandestinament, pren cos la calidesa humana, es manifesta l’antic art de la conversa, es recupera la felicitat al voltant d’unes menges i begudes compartides, la solidaritat i l’amistat passen per davant de la por a perdre la feina o a incomplir el contracte, el desordre entranyable, la ressaca i si cal, una certa irracionalitat, s’imposen legítimament. En aquest sentit, la figura del funcionari lleial i disciplinat (Malmberg) va quedant desautoritzat, en ridícul, oimés quan la causa que defensa i el seu presumpte cientifisme s’esvaeixen en la frivolitat, els vapors etílics i la disbauxa en què el responsable del projecte, el Dr. Ljungberg, s’ha gastat part del pressupost públic per a la investigació. Certament, sembla que Malmberg és l’únic que creu en el que fan i, per l’efecte multiplicador dels altres observadors -Green, que s’emborratxa amb el seu solter, i altres-, es fa evident que res del que fan pot tenir cap valor científic. Girant més la clau, té la seva ironia que el Dr. Ljungberg prengui com a "experiment" molt interessant, les anotacions en què Isak recollia la seva "observació" de l’observador Folke. Tanmateix, tot plegat, benintencionat, però molt a remolc de l’artifici.

• Hamer, en algun moment, revela un cert talent en el reenquadrament -per exemple, amb una peça de roba estesa a la cuina separa visualment l’espai de l’observador dalt de la cadira i el de l’observat, assegut a taula-. Sol treure bon partit dels espais. I denota una remarcable capacitat de crear, seguir, comprendre i fer comprendre personatges solitaris i senzills, sense gaire ratlles de diàleg ni cap mena d’afectació o posat visual. No obstant això, em sembla excessiu que se’l pugui premiar especialment com a director. I similarment passa amb la fotografia. Hi ha una feina acurada, tant de matisada il·luminació d’interiors i exteriors -paisatge nevat, soleiat dia d’hivern, etc.-; hi ha una competent composició de l’enquadrament… però res que resulti particularment destacable.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!