Club 7 Cinema

De mica en mica, l’11-S ja comença a aparèixer al cinema nord-americà. Ha costat, perquè es fa difícil encaixar en l’imaginari representat uns fets de què s’ha estat testimoni (mal sigui teletestimoni) i l’impacte emcional dels quals ha estat profund. Tanmateix, quan tot just fa cinc anys d’aquella massacre terrorista, comencen ja estrenar-se algunes pel·lícules adreçades al gran públic que ho toquen. United 93 / Vol 93, de Paul Greengrass, ja l’hem pogut veure i Worl Trade Center, d’Oliver Stone, ens arribarà ben aviat.

L’11 de setembre de 1973, a Xile, també ha tingut el seu tractament cinematogràfic. Ara mateix, recordo Llueve sobre Santiago / Il pleut sur Santiago, d’Helvio Soto, una coproducció francobúlgara en què el cineasta exilat reconstruia el procés que desembocà en el cop d’estat de Pinochet. Per descomptat, a la memòria tenim gravades les imatges d’quella cruenta insurrecció contra la democràcia que Patrício Guzmán ens va entrelligar a La batalla de Chile / La bataille du Chili. El mateix Guzmán ha treballabat en altres ocasions aquest tema i el que hi està relacionat (Salvador Allende, El caso Pinochet). I el cinema nord-americà de bona consciència també li dedicà una pel·lícula de gran impacte emocional: Missing, de Costa Gavras, amb Jack Lemon en la pell d’un ianqui conservador a la recerca del seu fill (periodista) desaparegut i descobreix personalment la magnitud de la tragèdia humana i democràtica que el seu país i els de la seva corda han provocat.

Ken Loach, al seu episodi del film col·lectiu 11’09"01, entrelligava visualment l’atac a les Torres Bessones amb el bombardeig al Palau de la Moneda. Per cert, que grans eren alguns d’aquells episodis! Cineastes d’arreu reflexionaven, amb perspectives diferents, des de cultures, religions i països diversos, sobre uns fets que ens afecten a tots. Aquella xemeneia al capítol de la iraniana Samira Makhmalbaf! L’esgarrifosa sensació que el mexicà González Iñárritu ens transmetia només amb el so! I el d’en Sean Penn, amb l’Ernest Borgnine entotsolat a casa i l’ombre de les torres que va baixant fins a desaparèixer!

I el nostre 11 de setembre, el de 1714? A nivell cinematogràfic, que jo sàpiga, res. Algú dirà: millor, perquè encara ens fotrien una empastifada èpica de ferum decimonònic. No ens equivoquéssim. Esclar que, de la nostra Història, hi ha qui en pot voler fer cartró-pedra, representació matirològica… Com els nord-americans i els xilens. Però també igual que ells, que els iranians, que els mexicans, que els francesos… podem pouar en la Història per fer autèntiques reflexions, obres de creativitat, peces il·lustratives, documents de debat… I? Doncs, que el dèficit de representació cinematogràfica del nostre 11 de setembre deixa en evidència ?si calia? que anem curts, molt curts, en el terreny de l’imaginari. Se’m dirà: al terreny literari i editorial ja hi ha molta cosa. Responc: i a l’audiovisual d’autèntica difusió? S’al·legarà: som un país petit i no ens podem permetre cap superproducció com exigirien les batalles, etc. Però, a part de projectes que poguessin engrescar coproduccions, hi ha una creativitat que no necessita calerades: que en Pasolini fa temps que ho va demostrar!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!