Club 7 Cinema

“Los asesinos de la luna” / “Killers of the Flower Moon“. Director: Martin SCORSESE. Durada: 3h26. Producció: Estats Units. Guió d’Eric Roth i Martin Scorsese, basat en el llibre ‘Killers of the Flower Moon: The Osage Murders and the Birth of the FBI‘, de David Grann. Muntatge: Thelma Schoonmaker. Fotografia: Rodrigo Prieto. Música: Robbie Robertson. Repartiment: Leonardo DiCaprio (Ernest Burkhart), Robert De Niro (William Hale), Lily Gladstone (Mollie Burkhart), Jason Isbell (Bill Smith, cunyat de Mollie), Cara Jade Myers (Anna, germana de Mollie), Jillian Dion (Minnie, germana de Mollie), JaNae Collins (Reta), Scott Shepherd (Byron Burkhart, germà gran d’Ernest), William Belleau (Henry Roan, osage alcohòlic i melancònic), Jesse Plemons (Tom White, detectiu de l’FBI), John Lithgow (Peter Leaward, fiscal), Brendan Fraser (W.S. Hamilton, advocat defensor de Hale), Tantoo Cardinal (Lizzie Q.), Everett Waller (Paul Red Eagle, osage), Talee Redcorn (Non-Hon-Zhin-Ga, líder osage), Yancey Red Corn (cap osage Bonniecastle), Louis Cancelmi (Kelsie Morrison, criminal). Vista: el dia 23.10.2023, en VE, a la sala 8 dels OCine-Blanes,

Sinopsi: S’ambienta a Oklahoma als anys vint i rememora els assassinats en sèrie de què van ser víctimes membres de la tribu índia dels Osages, que s’havia enriquit gràcies al petroli que hi havia al subsòl de les seves terres. Aquesta sèrie de crims es coneix avui en dia com el ‘regne del terror’ i van provocar una gran investigació de l’FBI que implicà J. Edgar Hoover.

Festivals i premis: Festival de Canes 2023 – Fora de Competició.

Comentari.

El personatge William Hale (Robert De Niro) és l’encarnació del mal, és el diable (temptador, inductor del pecat…). Per això no descansa mai en el seu propòsit i el seu perfil és sempre dimonial, tot i que públicament es comporta com un bon home, servicial, benefactor social i protector dels indis osage, justament com a tapadora de la seva ambició i reflex del capitalisme descarnat, cínic i hipòcrita que personifica. No se’n ressent gens la pel·lícula de la doble cara i de la maldat d’aquest personatge, malgrat que hi insisteix abastament, perquè la seva dimensió malèfica supera el simple rol o qualsevol temptativa de maniqueisme.

Al seu costat (o davant seu), l’Ernest Burkhart (Leonardo DiCaprio) tragina la feblesa humana (es perd per les dones i els diners…), té una mena d’innocència traïda per ell mateix, capaç d’enamorar-se pregonament, de voler formar una família i estar-s’hi, i alhora de tirar endavant amb malifetes (mig enganyat, mig sabent el que es fa) per la cobdícia.

I la seva dona, Mollie Burkhart (Lily Gladstone), atresora la bondat innata, la puresa natural, la intel·ligència silent, és creient (catòlica!), té una gran capacitat de perdonar per amor (fins al límit, això sí!) i és contra ella (índia osage, hereva de terres petrolíferes) que van els blancs delerosos de riqueses.

L’actriu Lily Gladstone dona la rèplica magníficament als seus grans companys de repartiment. Com sap estar davant la càmera, com la xucla amb la seva simple presència, amb el seu esguard i els seus silencis! En Leonardo DiCaprio, que a la seva cara encara conserva alguna cosa de nen, passa perfectament com el jove que torna de la guerra i com l’adult que es fa a Fairfax i ens regala un autèntic recital dramàtic, ple de matisos entre tendre i violent, complaent amb el seu oncle i sol·lícit espòs i alhora executor, còmplice, transmissor de les maldats. I en Robert De Niro feia temps que no estava tan pletòric, amb algun moment de gestualitat típica seva, compon magistralment un paper que fugisserament m’ha evocat el Marlon Brando i el Corleone d’ “El Padrí”, amb el mateix bagatge i ‘grandesa’.

Amb quina llibertat Scorsese filma ( i Thelma Schoonmaker l’hi munta) la història! I amb quin vigor! La càmera pot moure’s intensament o estar-se quieta, planejar o registrar el renou del brogit humà a la ciutat, captar moments col·lectius o instants íntims. No s’és esclau de res (ni de cap fórmula de posada en escena, ni de cap objectiu narratiu, ni de la mateixa tensió dramàtica). Des del primer moment (i fins al final de les esplèndides tres hores i escaig), els plans cinematogràfics no queden engavanyats per cap continuïtat ni tan sols temporal: aquí assistim a una successió prolíficament expressiva de plans, més que no pas a escenes o seqüències (sovint tallades per seguir endavant). I com s’hi enquadra la imatge i com s’aguanten els plans! Quin domini magistral del tempo, quin ús savi i tan eloqüent del fora de camp! I quina estructura més sòlida, d’evolució narrativa i dramàtica progressiva, que et manté contemplant la pantalla tota l’estona! Això és una pel·lícula, cinema-cinema! Quina manera de fer-te xalar amb la pantalla gran!

I mira que hi ha algunes coses que hi queden penjades (qui són aquell parell d’avis blancs comensals a casa de Lily Gladstone i que comenten sobre els fills d’aquesta amb en Leo DiCaprio?), segurament perquè el metratge originàriament havia de superar les 4 hores!

“Los asesinos de la luna” és una obra magnífica (tot i que potser a mi, de l’Scorsese, encara m’agrada més “L’irlandès”).

PS: em deixava esmentar la boníssima banda sonora i el gran treball del director de fotografia. En gran mesura, la música contribueix al brio fílmic, sense que tampoc el conjunt en quedi esclau.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!