Club 7 Cinema

“Golpe de suerte” / Coup de chance”. Any: 2023. Director i guionista: Woody Allen. Repartiment: Lou de Laâge (Fanny), Melvil Poupaud (Jean, el marit), Niels Schneider (Alain, l’amant), Valérie Lemercier (Camille Moreau, la mare), Sara Martins (Julia, amiga). Durada: 1h33. Vista el dia 09.10.2023, als OCine Blanes, en VE.

Nota sinòptica: El vincle de dos joves condueix a la infidelitat matrimonial i, finalment, al crim. Sinopsi: La Fanny (Lou de Laâge) i en Jean (Melvil Poupaud) semblen el matrimoni ideal: tots dos tenen èxit a la feina, viuen en un pis preciós en un exclusiu barri de París i semblen estar tan enamorats com quan es van conèixer. Però quan la Fanny topa accidentalment amb l’Alain (Niels Schneider), un antic company d’institut, es torna boja d’amor. No triguen a tornar-se a veure i cada vegada intimen més…

Festivals i premis: Mostra de Venècia 2023 – Fora de Competició.

Enllaços: IMDB | Altres veus: “Golpe de suerte” / “Coup de chance”, de Woody Allen.

Comentari.

Aquesta pel·lícula em resulta insípida i tanmateix plaent, molt plaent. L’argument em sembla un pretext de l’avi Woody Allen per a fer-nos passar l’estona amb unes interpretacions magnífiques (començant per la de Lou de Laâge i acabant per la de Valérie Lemercier, passant per les de Melvil Poupaud i Niels Schneider, tots inspiradíssims, absolutament entregats, amb el to just que els seus personatges necessiten), que traginen uns diàlegs rics i precisos, en seqüències banyades per l’esplèndida (i típicament woodyalleniana) banda sonora jazzística, il·luminades de manera bella (i alhora molt plàstica, arribant a la saturació estètica) per Vittorio Storaro. I al mateix temps, aquests bons diàlegs han perdut la gràcia que solien tenir els escrits pel cineasta novaiorquès; les temàtiques van lliscant (la infidelitat, l’atzar, la societat dels rics i la seva vacuitat, l’amoralitat que se les campa, la realitat criminal i la fantasia de la novel·la negra…), sense que res acabi d’agafar… Com dic, insípida.

Observi’s que Woody Allen ha estat capaç de fer un film a París sense mostrar-ne els llocs típics (i turístics), sinó pisos, golfes, edificis, oficines, parcs… una topografia ben parisenca sense caure en el lloc comú. Això sí, d’ambients socials privilegiats, com els de Manhattan…

Els crítics i comentaristes han assenyalat, ben encertadament, els referents que aquesta pel·lícula conté de la pròpia filmografia d’Allen. Una reiteració de continguts que em sembla pertinent en aquesta obra de creativitat lúdica, d’entreteniment del cineasta, que fa anys que mena un tipus de jubilació ben particular. Ell ens fa passar l’estona entretingudament, amb elements de bellesa cinematogràfica i ell s’ho passa d’allò més bé, a la seva ja avançada edat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!