Club 7 Cinema

“Golpe de suerte” / “Coup de chance”, de Woody Allen, ha arribat, procedent de la Mostra de Cinema de Venècia, on es va estrenar mundialment.

Intèrprets: Lou de Laâge, Valérie Lemercier, Melvil Poupaud, Niels Schneider.

Nota sinòptica: El vincle de dos joves condueix a la infidelitat matrimonial i, finalment, al crim. Sinopsi: La Fanny (Lou de Laâge) i en Jean (Melvil Poupaud) semblen el matrimoni ideal: tots dos tenen èxit a la feina, viuen en un pis preciós en un exclusiu barri de París i semblen estar tan enamorats com quan es van conèixer. Però quan la Fanny topa accidentalment amb l’Alain (Niels Schneider), un antic company d’institut, es torna boja d’amor. No triguen a tornar a veure’s i cada vegada intimen més… Nota: rodat en francès.

Festivals i premis: Mostra de Venècia 2023 – Fora de Competició.

Articles publicats ran de l’estrena a Catalunya:

Crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: Quasi tot hi és, però a la baixa. Al començament de “Golpe de suerte” , en un carrer de París es produeix una situació pròpia del cinema d’Éric Rohmer, però, de fet, també dels films de Woody Allen (..). Com a “Blue Jasmine”, Woody Allen és implacable amb l’amoralitat dels que es fan rics especulant (inversors que no produeixen res) sense importar-los les conseqüències. Es diu que és una pel·lícula afrancesada de Woody Allen, però, com he suggerit, s’hi poden reconèixer elements presents en el seu cinema: fins i tot Nova York, que hi és evocat. A més de les casualitats i de les mudances dels sentiments, hi ha homes amb diners (o que en volen fer) capaços de matar (o de pagar perquè assassinin algú que els fa nosa) sense cap sentiment de culpa: “Delictes i faltes”, “Match Point”. D’altra banda, la investigació ‘amateur’ que, a partir d’un moment, assumeix un personatge, enllaça “Golpe de suerte” amb “Misteriós assassinat a Manhattan”. Tanmateix, l’esperit d’Allen hi és, però en to menor: diàlegs sense prou guspira; imatges funcionals, com fa temps li és habitual i encara que Storaro aporti la fotografia. Tot es fa força previsible, a excepció, s’ha de reconèixer, del final: tot un cop de sort, certament.

Crítica d’Eulàlia Iglesias, al diari ‘Ara’: Woody Allen s’acomiada amb un conte de tardor parisenc. La que podria quedar com a última pel·lícula de Woody Allen comença com un film d’Éric Rohmer, amb el retrobament casual d’una parella pels carrers de París que aboca a una disjuntiva amorosa (..). El director nord-americà complica l’escenari amb un d’aquells girs foscos habituals en aquesta última etapa de la seva filmografia. “Golpe de suerte”, de fet, sembla un compendi dels interessos i llocs comuns dels darrers films d’Allen embolicat en forma de conte de tardor parisenc. Hi trobem des del personatge que esdevé una inesperada investigadora d’un crim no evidenciat fins a les qüestions morals lligades a la responsabilitat davant del mal i al paper de l’atzar en la felicitat de cadascú. A més de fer un retrat poc indulgent d’una classe privilegiada que sens dubte Allen coneix a fons. Tanmateix, la pel·lícula no aprofundeix en la concepció misantropa i tràgica de la vida que amara la trama i que feia brillar tant, per exemple, la majoria dels seus títols britànics. El cineasta opta aquí per un to més lleuger i dinàmic, que es deixa encomanar per la gràcia dels intèrprets i l’encant dels escenaris francesos, fotografiats amb la calidesa marca de la casa de Vittorio Storaro.

Jordi Camps i Linnell, entrevista a Woody Allen, per al diari ‘El Punt Avui’: “Faig una pel·lícula i, una vegada acabada, adeu!”. (..) És en la meva naturalesa estar insatisfet i descontent a tota hora. Si hagués de tornar a viure la meva vida, probablement em dedicaria a una altra cosa. (..) Sí que pots intentar provocar en certa manera la sort, però mai serà suficient ni com t’agradaria. (..) Està bé fer-se sempre preguntes, però no ens esperem obtenir sempre respostes. (..) La gent sempre em diu que escric bé els personatges femenins. No és intencionat. Quan vaig començar a fer pel·lícules jo hi sortia com a actor, per això escrivia per a mi, no per a altres homes. I quan vaig començar a escriure quan jo no apareixia a la pantalla i escrivia papers per a altres, sempre feia personatges femenins per a grans actrius i pocs homes. Mai vaig pensar les meves pel·lícules amb una perspectiva masculina. Els homes en els meus films són majoritàriament dèbils, idiotes o deshonestos, això fa interessants les històries. Si escrius sobre persones no tòxiques el públic s’adormirà. S’ha de parlar de dolents, neuròtics, psicòpates i exagerar aquestes característiques perquè el relat sigui emocionant. (..) La veritat és que sempre havia volgut ser un cineasta europeu. Aquesta és la meva pel·lícula número 50 i em volia fer un regal a mi mateix. (..) Va ser molt fàcil fer-ho en una altra llengua: els actors parlen anglès i, a més, només observant com interpreten ja veus si actuen bé. (..) Aquesta és la meva cinquantena obra i és un número bonic per parar. El cinema va cap a una altra direcció i les pel·lícules no es projecten a les sales durant gaire temps, van de seguida a les televisions i a l’’streaming’. No és tan emocionant per als directors. També és una molèstia trobar finançament per filmar una nova pel·lícula. Crec que no tornaré a passar per aquí. Només si algú surt de les ombres, em ve, em dona els diners i em tempta per fer-ne una altra. Si no és així, no seré jo qui persegueixi això amb el mateix vigor que fins ara. (..) “Coup de chance” la podria haver rodat a Nova York, però era més fàcil fer-ho a París i em va encantar fer-la allà, és una ciutat que adoro. O “Match point”, que estava pensada per rodar a Nova York, però em va sorgir la possibilitat de fer-ho a Londres, on em facilitaven tot el pressupost, així que ràpidament vaig canviar les referències a Anglaterra. No ho pots fer amb totes, però n’hi ha que sí, com en aquests casos (..).

Xavi Serra, entrevista a Woody Allen: “Si no tingués la sort de ser graciós, hauria acabat conduint un taxi, com el meu pare”. (..) Tampoc somriu, però durant la conversa encara és capaç de provocar alguna rialla entre els periodistes. “Quan era jove, sempre podia fer riure la gent –admet Allen–. Treballava als cabarets i la gent venia, jo parlava i ells reien. Però no és mèrit meu, és qüestió de sort. No vaig anar a la universitat, així que si no tingués la sort de ser graciós hauria acabat conduint un taxi, com el meu pare”. (..) “En la vida real, la infidelitat és una mala cosa i porta molts problemes, però en el teatre, la literatura o el cinema és un dels grans temes, un dels més excitants”. Allen afegeix fins i tot que, “bàsicament”, ell només ha hagut de “lidiar amb la infidelitat en la ficció”, una afirmació que Mia Farrow segurament discutiria, i potser també els periodistes que entrevisten Allen, si poguessin fer preguntes personals. (..) “Vaig estar en el lloc just en el moment adequat. He treballat durament, però també he tingut una sort tremenda”, diu Allen, que afirma que “va ser un accident” que es convertís en director: “L’única raó va ser que jo era un escriptor i em van contractar per escriure el guió de “Com va això, gateta?” (“What’s new pussycat?”, del 1965). Jo vaig escriure el millor guió que vaig poder i ells van fer-ne una pel·lícula terrible, però que va tenir molt d’èxit. Així que vaig jurar que no tornaria a escriure un guió a menys que el pogués dirigir jo”. (..) “Sempre em deceben les meves pel·lícules, i un cop les faig no les torno a mirar mai més”, diu. “Quan posen una pel·lícula meva a la televisió canvio de canal de seguida, perquè no paro de veure les coses que estan malament i que podria haver fet millor. Les úniques pel·lícules meves que m’agraden són “Match Point”, “Vicky Cristina Barcelona”, “Mitjanit a París”, “Bales sobre Broadway”, “La rosa porpra del Caire”… Potser hi ha 10 pel·lícules meves que m’agraden, però les 40 restants no m’agraden gens”. (..) “Ara, quan fas pel·lícules es projecten només dues setmanes i aleshores van a la televisió o els portals de ‘streaming’. I ja no és tan excitant ni glamurós fer pel·lícules si després estan dues setmanes als cinemes i la majoria de gent les veu al dormitori o al menjador de casa seva”. (..) “A mesura que et fas gran i la teva tècnica millora, et comences a sentir més responsable, perquè tinc un públic molt fidel arreu del món que va a veure les meves pel·lícules, i no els vull decebre, els dec fer un esforç per fer la millor pel·lícula possible”, diu. Evidentment, això no vol dir que sempre aconsegueixi el que pretén. “Ningú és prou bo per millorar sempre, i moltes vegades fracasses. Però amb el temps també t’adones que no fer una bona pel·lícula no és tan terrible, ningú et dispararà un tret per no fer-la. Així que, després de fracassar, ho intentes altre cop”.

Algunes reaccions a la projecció del film a la Mostra de Venècia:

Manu Yáñez, a la crònica pel diari ‘Ara’: (..) una meditació sobre el pes de les casualitats en el destí de les persones. “Golpe de suerte” pertany al mateix gènere que “Match point”, en el sentit que totes dues exploren la dimensió capritxosa de l’atzar, un factor que té molt més impacte en les nostres vides del que volem pensar”, sosté [Woody Allen]. La trobada [dels antics companys d’institut] generarà un torrent d’emocions i girs narratius que portaran la pel·lícula cap al thriller criminal, amb punts de drama familiar i humor negre. Uns ingredients que Allen combina per construir un homenatge a la capital francesa i al cinema de la Nouvelle Vague. (..) El film abraça l’interès d’Allen per l’absurditat i la fatalitat, però el resultat final pateix una certa deixadesa en les formes, cosa essencial en una pel·lícula que pretén jugar amb el suspens (..). Sergi Sánchez, a Twitter: “Coup de Chance” és el contraplà de “Match Point”. Meditació lleugera però fluida sobre els capricis de l’atzar, és el més a prop que Allen ha estat de Claude Chabrol, i és una defensa a ultrança del “deus ex machina” com a reflex sublimat de l’absurd de l’existència. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Doncs “Golpe de suerte” (“Coup de chance”), amb ressons tant a “Match Point” com a “Irrational Man”, és la millor pel·lícula de Woody Allen des de ni me’n recordo. És sorprenent, vistes les seves últimes pel·lícules, però aquí li funciona gairebé tot, especialment, una direcció de càmera on es nota molt la bona mà de Vittorio Storaro. Una sorpresa molt agradable. Jonathan Romney, a l’article per a ‘Screen International’ en remarca: Woody Allen troba un cert ‘je ne sais quoi’ amb aquesta atractiva comèdia ambientada a París.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!