Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

20 de desembre de 2022
0 comentaris

Arriba “Exterior nit”, de Marco Bellochio

Ha arribat a FilminCat Exterior nit (Esterno notte), obra monumental sobre el cas Aldo Moro, que la plataforma ens serveix en format de mini-sèrie de 6 capítols. Tot i que en aquest blog no paro atenció a les sèries, la importància del treball de Marco Bellocchio, remarcada al Festival de Canes, on es projectà com a pel·lícula de 5 hores, fa que ara i aquí en reprodueixi la sinopsi, el repartiment i algunes reaccions que ja vaig publicar ran del certamen francès -i hi afegeixo l’enllaç amb algun article aparegut ara-:

Sinopsi: El segrest i assassinat l’any 1978 de l’antic primer ministre italià Aldo Moro per part de terroristes de les Brigades Roges.

Sinopsi estesa:  El 1978 Itàlia està esquinçada per una guerra civil. D’una banda les Brigades Roges, la principal organització armada d’extrema esquerra, i de l’altra l’Estat. Violència al carrer, segrests, baralles, atacs. Un govern recolzat pel Partit Comunista (PCI) està a punt d’establir-se, per primera vegada en un país occidental, en una aliança d’època amb l’històric baluard conservador de la nació, els demòcrata-cristians (DC). Aldo Moro, el president de la DC, és el principal impulsor d’aquest acord, que marca un pas decisiu en el reconeixement mutu entre les dues parts més importants d’Itàlia. Precisament el dia de la presa de possessió del govern que va aconseguir construir amb les seves habilitats polítiques, el 16 de març de 1978, a la carretera que el porta al Parlament, Aldo Moro és segrestat en una emboscada que aniquila tota la seva oferta. És un atac directe al cor de l’Estat. La seva presó durarà cinquanta-cinc dies, marcats per les cartes de Moro i pels comunicats de les Brigades Roges: cinquanta-cinc dies d’esperança, por, negociacions, fracassos, bones intencions i males accions. Cinquanta-cinc dies al final dels quals el seu cos serà abandonat en un cotxe al cor de Roma, exactament a mig camí entre la seu de la DC i la del PCI.

Repartiment: Fabrizio Gifuni (Aldo Moro), Margherita Buy (Eleonora Moro), Toni Servillo (el Papa Pau VI), Fausto Russo Alesi (Francesco Cossiga), Fabrizio Conti (Giulio Andreotti).

Algunes reaccions.

Imma Merino, a la seva crònica per a El Punt Avui en diu, entre altres coses: (..) Són cinc hores immenses i complexes amb les quals Marco Bellocchio, potser el més gran cineasta italià viu, denuncia com Aldo Moro va ser sacrificat pels mandataris del seu partit en el govern (..) Allò que la pel·lícula denuncia és que les Brigades Roges van executar Moro, però que la seva mort va ser un crim d’Estat (..) El gran cinema, en tot cas, va aparèixer al festival amb Esterno notte (en què Aldo Moro apareix com una personalitat mítica, inqüestionable, però a la vegada humanitzada tant amb la seva dignitat moral com amb la seva fragilitat). Àngel Quintana, a Facebook, reproduint el text que publica a Caiman -com tots els fragments que posem en aquests apunts- en comenta: (..) com el seu títol apunta, explica tot aquest món extern a la llarga nit que entre març i maig va viure Aldo Moro a l’interior del zulo on va ser segrestat per les brigades roges (..) Bellocchio recorre a la Història per a preguntar-se per què la Democràcia Cristiana no va intervenir, per què el Papa Pau VI no va lliurar els diners recollits per al rescat, per què una qüestió d’Estat es va deixar que desemboqués en una tragèdia anunciada i fins i tot deixa intuir que la CIA va jugar un paper clau en l’assumpte. La resposta es troba en una sèrie de figures sinistres, sovint terrorífiques, que van estar durant anys al comandament de la política italiana (..) Bellocchio amb una lucidesa extrema, un pols extraordinari i un ritme que atrapa sense deixar possibilitat de respirar (..) El resultat és una sèrie que desafia totes les sèries televisives juntes que en aquests moments pul·lulen per les plataformes. Però també estem davant d’una pel·lícula que demostra que el gran cineasta italià de la modernitat és Marco Bellocchio -que ningú somiï en Bernardo Bertolucci- que actualment malgrat la seva avançada edat està més lúcid i brillant que mai. Eulàlia Iglesias, a la seva crònica al diari Ara: (..) cal defensar la naturalesa clarament serial d’aquesta esplèndida obra de Bellocchio. Estructurada en sis episodis, cadascun d’ells adopta un punt de vista concret sobre els mateixos fets (..) Modèlica en la seva recapitulació d’un esdeveniment històric, Esterno notte batega amb un vigor i una força insòlits en una sèrie televisiva, alhora que s’escapa dels pitjors tics de les ficcions d’aquest gènere. Bellocchio integra una dimensió més psicològica, onírica i simbòlica que atorga profunditat a l’experiència interior de cadascun dels protagonistes sense deixar de teixir una panoràmica del moment més dur dels anys de plom a Itàlia. Sens dubte, un dels millors títols d’aquesta 75a edició del festival de cinema més important del món és una sèrie. José Luís Losa, a La Voz de Galícia, diu: (..) A Esterno Notte, Bellocchio empra gairebé cinc hores i mitja absolutament prenyades de genialitat cinematogràfica i política per esplaiar-se en la seva visió del magnicidi que va canviar el rumb polític d’Itàlia des de la guerra freda fins als nostres dies (..) Comença Esterno Notte i s’il·lumina un viatge estremidor pel poder i la mort, el martirologi i l’art macabre del complot que va ser essència en aquella Itàlia de focs creuats (..) Fa que surtis d’aquesta sala havent assistit a un discurs cinematogràfic visual i narrativament tan colossal sobre el poder que està a l’alçada de qualsevol clàssic de l’estudi dels trons de sang, de Shakespeare a Plutarc, de Robert Graves a Tony Judt. Joan Millaret, a Cinemacatalà.net: (..) Bellocchio ofereix una visió calidoscòpica, intentant abordar tota la complexitat del moment, i destaca per una posada en escena majestuosa, de gran solidesa i potència, amb moments extraordinaris. Un minisèrie que compta amb un repartiment impecable i que brilla a gran altura, comptant, entre altres, amb el gran Toni Servillo, interpretant un Sant Pare de salut precària i trasbalsat pel dolor de la situació. Diego Batlle, a Otros Cines, no s’hi manifesta tan entusiasmat, però tot i així diu: (..) una de les principals troballes d’Esterno notte té a veure amb el constant canvi del punt de vista. És com si cada episodi estigués narrat des de l’òptica d’un personatge diferent (..) Les escenes d’acció (com el segrest de Moro el març de 1978 durant el qual van ser crivellats els seus cinc guardaespatlles o altres cops armats de les Brigades Roges) es van filmar i editar de manera concisa, seca, brutal. No hi ha lloc per a matisos ni subtileses. En altres passatges Bellocchio apel·la a un melodrama una mica recarregat o a un cert excés més propi del cinema de Paolo Sorrentino, però en general el to i l’esperit del relat és més aviat clàssic.

Crítica d’Imma Merino al diari El Punt Avui, el 20.12.2022: Un cas que no s’acaba mai.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!