Club 7 Cinema

Xavier Dolan ha manifestat que, després de la sèrie “La nit que Logan es va despertar“, deixa de dirigir. Al·lega que n’està cansat, que no vol seguir dedicant un parell d’anys a fer una pel·lícula i que després ningú no l’hi vagi a veure, que ha arribat a pensar si el seu cinema era dolent, però està convençut que no n’és, de dolent.

Dubto molt que, malgrat la possible sinceritat de les seves paraules, Xavier Dolan acabi retirant-se definitivament com a cineasta. És una força de la natura, que escriu, dirigeix, interpreta i munta les seves pel·lícules. Un lliurament total que, pel que es veu, l’ha dut a l’esgotament, però diria que el cuc que du a dins, des de ben jovenet, per fer pel·lícules i vídeos (ara, a més a més, una sèrie) el seguirà traginant i que, molt probablement, passada una època de desconnexió i d’agafar forces, segurament de regeneració i replantejament, potser ens oferirà obres de maduresa, que és el que ara, de debò li està costant.

Als 20 anys d’edat, amb “J’ai tué ma mère”, Xavier Dolan va emergir com un jove prometedor i va fer-se de seguida un lloc al circuit de festivals internacionals i als cercles de cinema d’autor arreu del món. Conreador de moderníssims melodrames familiars, és un extraordinari dramaturg de l’angoixa existencial, especialment en els seus joves protagonistes, sovint sacsejats pels desencaixos amb la família -especialment amb la figura de la mare (“J’ai tué ma mère” -2009-, “Mommy” -2014-…)-, per les pulsions sexuals i amoroses (“Les amours imaginaires”-2010-), per la identitat sexual (“Laurence Anyways” -2012-)… A films com l’extraordinari “En Tom a la granja” -2013- i al molt sensible “Només la fi del món” -2016-, en què la mort de l’estimat o la imminència de la pròpia mort pesen com una llosa sobre els protagonistes, du l'”angst” a uns altíssims nivells de representació audiovisual, rondant aquest sentiment íntim per uns entorns familiars plens d’afectes i desafectes. Amb un estil visual molt lliure, en què sovintegen els trencaments de to, el joc amb tota la potència audiovisual (jugant amb cançons, temes musicals, formats de pantalla, un cert abocar-se a l’abisme, una direcció intensa dels actors, esprement al màxim els seus personatges…). Tot això només en 7 anys de producció cinematogràfica; però ha arribat als 30 d’edat i l’ímpetu se li ha esbravat (fins a cert punt). L’aventura en anglès (estatunidenca, per a ell que és quebequès i normalment treballa en francès) de “The Death & Life of John F. Donovan” -2018- va ser un fracàs, en tots els sentits, d’una llastimosa impotència creativa. I “Matthias & Maxime” -2019- és com un intent desesperat de Dolan de retrobar-se amb el seu cinema. Als seus 34 anys ja no és el noi que era… Però, amb la sèrie “La nit que Logan es va despertar” -2022-, ens serveix un duríssim i descomunal drama familiar, a través dels diversos fills d’una dona potent que es mor, amb els secrets i les angoixes que traginen cadascun d’ells, i ho fa amb una certa afectació inicial, que aviat es transforma en formes agres de representació, fidel al seu estil, de trencades de to, inserts impactants… algun efectisme…, fent evident tot el potencial cinematogràfic que atresora Xavier Dolan i apuntant cap a la seva maduresa creativa i personal, que potser necessita, sí, d’un temps de distància per a covar-se.

Certament, Dolan ha estat un noi consentit, avesat a l’èxit i que, pel que es veu, no porta gens bé els ‘fracassos’. Ha estat encimbellat per la crítica i després una part dels especialistes se li han girat en contra. Ell és un ploramiques que no ha aguantat el rebuig, muntant espectacles públics de vergonya aliena.

Sí, no està pas malament que s’ho deixi estar una temporada. Però esperem que torni, més madur en tots els sentits.

FOTO: Xavier Dolan, a la seva “En Tom a la granja”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!