Club 7 Cinema

Canes 2022. El suec Ruben Östlund i el romanès Cristian Mungiu, guanyadors anteriorment de sengles Palma d’Or han presentat a la Competició d’enguany dues respectives noves pel·lícules que, d’entrada, semblava que podien ser bones candidates destinades a revalidar el màxim guardó del Festival; però un cop s’han vist, l’acollida, si més no de la premsa acreditada, ho fa posar en dubte, especialment en el cas d’Östlund -tot i que les opinions de la crítica sovint discrepen de les jurats…-.

Les cròniques: Xavi Serra, al diari Ara: Les mil i una històries de George Miller, Tilda Swinton i Idris Elba a Canes. Ruben Östlund torna a optar a la Palma d’Or amb la comèdia salvatge ‘Triangle of sadness’. Joan Millaret, a Cinemacatalà.net: Christian Mungiu porta els mals d’Europa a Canes.

Competició.

TRIANGLE OF SADNESS / SANS FILTRE / EL TRIÁNGULO DE LA TRISTEZA, de Ruben ÖSTLUND. Nota sinòptica: Una sàtira desinhibida on els rols i la classe social s’inverteixen i es revela el cursi valor econòmic de la bellesa. Sinopsi: Els models i “influencers” Carl i Yaya naveguen pel món de la moda mentre exploren els límits de la seva relació. Després de la “Fashion Week”, la parella està convidada a un creuer de luxe amb una galeria de passatgers que són delinqüents súper rics -un oligarca rus, traficants d’armes britànics i un capità idiosincràtic, alcohòlic i que cita Marx-. Al principi, tot sembla que es pot penjar a Instagram. Però s’acosta una tempesta i un gran temporal de mar colpeja els passatgers durant el sopar de gala de set plats del capità. El creuer acaba catastròficament. En Carl i la Yaya queden abandonats en una illa deserta amb un grup de multimilionaris i una de les netejadores del vaixell. La jerarquia es capgira de sobte, ja que la dona és l’única que sap pescar.  Repartiment: Harris Dickinson (Carl), Charlbi Dean Kriek (Yaya), Woody Harrelson. Informació: Östlund -13.04.1974, Suècia- és l’autor de  de The Square -Palma d’Or- i 2 Un Certain Regard Força Major i Invonluntary.

Algunes reaccions.

Xavi Serra, al diari Ara, després de rebre’l amb un Östlund, príncep de la sàtira grotesca, explica que es confirma com a príncep de la sàtira incorrecta i cruel amb Triangle of sadness, comèdia despietada sobre els fastigosament rics i els seus privilegis (..) El film contempla els seus personatges sense empatia i els deforma fins a la caricatura per extreure –quasi a la força– la rialla del públic (..) L’humor ferotge i efectista d’Östlund té la virtut de riure’s de tot el que es belluga, però la seva falta de compassió i humanitat acaba saturant, sobretot en la seva relectura àcida de la rebel·lió de les classes oprimides (..) Si bé, adverteix: No es descarta, però, que torni a guanyar la Palma d’Or. Àngel Quintana, a Caimán, no s’està d’orgues i carrega de valent, començant per titllar de mediocre el seu esplèndid film anterior, The Square, guanyador de la Palma, i seguint en aquests termes: (..) [Östlund, igual que Godard o De Oliveira, explica] decideix dur a terme la seva metàfora sobre el naufragi del neocapitalisme ambientada també en un transatlàntic. Tot i això, el seu discurs és tan feble i ridícul que la que acaba naufragant és la seva pròpia pel·lícula (..) El traç utilitzat per la pel·lícula és de brotxa grossa, amb alguns acudits ben resolts. Fins i tot podem dir que quan la pel·lícula funciona millor és com més grollera intenta ser (..) I el patriarcat dóna pas a un cert matriarcat, com si la fi d’un món portés la utopia. De totes maneres, tot acaba sent tan simplista que la pretesa especulació política acaba en la més gran de totes les obvietats. Imma Merino, al diari El Punt Avui -en crònica que ja he enllaçat a l’apunt dels enllaços-, també comença per a recordar que The Square, la Palma d’Or d’Östlund,  és una de les més discutibles (vergonyosa, segons aquesta cronista) de la història del festival de Canes. I ho rebla dient: El que és pitjor és que Östlund hi mostra aquella mena de supèrbia cínica amb la qual certs cineastes se situen per sobre dels humans per ridiculitzar-los. I, respecte a Triangle of Sadness, diu: ho ha tornat a fer: una ximpleria (plena de mal gust, d’acudits fàcils i tota mena d’obvietats, a més de vòmits) (..). Östlund, un llest, dona gat per llebre: fa passar per transgressora una cosa grollera i, al capdavall, innòcua per la seva banalitat. Però, vista la reacció del públic i de bona part de la crítica, de nou ha aconseguit vendre el producte, que, a més, s’allarga fins a les dues hores i mitja. Més letal encara, el crític de La Voz de Galícia, José Luís Losa, en sortir de la projecció no es va poder estar d’escriure, a Twitter: Atesa l’excrescència d’Ostlund, va afirmar: Canes ha mort. I a la seva crònica per a La Voz de Galícia ha escrit: inacceptable exhibició de mal gust i pitjor cinema, injectat a més de bòtox de l’enganyifa que va de subversiva i és, en realitat, reaccionària vomitona d’esquers putrefactes. Perquè piqui el peix de pitjor olfacte. Alejandro G. Calvo, a Twitter: A TRIANGLE OF SADNESS hi ha els millors 20 minuts de tot el cinema de Ruben Östlund: un festival de vòmits i diarrea de multimilionaris en alta mar. La resta ja no m’agrada tant. Per la seva banda, en Paco Vilallonga, sempre més equànime, va tuitar: Una crítica demolidora al capitalisme, el món del luxe, els influencers. Té moments divertits a la 1a part però Ostlund es passa de frenada en molts moments. I està encantat d’haver-se conegut. La subtilesa no és el seu fort. I a la seva crònica a Diari de Girona, que he penjat a l’apunt específic- ho rebla: La pel·lícula té grans moments, però a partir del tercer acte entra en una espiral autodestructiva en la que esclaten els pitjors «tics» del seu director: la tendència a l’excés, la manca de subtilesa i matisos. (..)  i el film degenera cap a l’excés i l’artefacte buit i efectista.   Screen International, a Twitter, remarca que li falta la despietada fredor irònica que va fer tan memorables aquestes dues pel·lícules (Força major i The Square). Diego Lerer, a Twitter, també la deixa “maca”, titllant-la de despropòsit cinematogràfic. Peter Bradshaw, a The Guardian, li posa 2 estrelles sobre 5 i diu:  (..) apunta a objectius obvis i fa un desastre en colpejar-los (..) Estrident, derivativa i terriblement deficient en rialles genuïnes, la nova pel·lícula de Ruben Östlund és una sàtira europea de mà dura, sense la subtilesa i la perspicàcia de la seva revolucionaria pel·lícula Força Major, ni el poder del seu espectacle comparable, guanyador de Palma, sobre el món de l’art, The Square. Aquesta pel·lícula, en canvi, es felicita de manera eixordadora per estar en contra de la crueltat dels súper rics del món, contra la cultura trillada de la moda, contra la inconsistència dels influencers de les xarxes socials. Gerard Casau, a Twitter: L’extenuant però per moments brillant ‘Triangle of Sadness’ conté una desfeta escatològica en un creuer amb Refused retrunyint que és el gran moment musical del que portem de festival, i també el millor que ha rodat Ruben Östlund. Joan Millaret, a Cinemacatalà.net: (..) Östlund torna a donar la nota a Canes amb una nova descàrrega de mala llet (..) Una sàtira ferotge del món de l’opulència i el luxe, i, per extensió, del nostre sistema capitalista i del capitalisme d’estat rus (..) Östlund dispara amb canonades i tot que encerta força dianes també es perd molta pólvora en l’escomesa. Sergi Sánchez, a Twitter, sembla que la defensa, amb matisos: és pura brotxa grossa, però amb la mala bava dels Monty Python. Els rics són una diana fàcil, però Ruben Östlund es fica en camises d’onze vares sense que li tremoli el pols. No apta per als detractors de la comèdia cruel, gamberra i escatològica. I qui la defensa del tot és Anne Thompson, a Twitter: Les meves grans expectatives sobre Triangle of Sadness, la primera pel·lícula en anglès de Ruben Ostlund, no es van frustrar. El director de Force Major and The Square sap com crear escenografies còmiques inspirades que fan parlar al públic. Qui el comprarà?. Maria Cusó Serra, a Twitter: He rigut MOLT amb “Triangle of sadness” de Ruben Östlund a Canes. Una sàtira punyent i esmolada contra el capitalisme ferotge amb grans dosis d’humor negre, frases de Marx, caques i vòmits. Llàstima de la durada (massa llarga). Jan Lumholdt, a Cineuropa: Östlund dirigeix ​​una “Robinsonade” diabòlicament entremaliada entre els rics i els fastigosos. A mesura que avancen els experiments socials, el gènere de narració de la “Robinsonade” proporciona un disruptor pràctic de jerarquies. Posa al mar algunes persones de diferents posicions socials, afegeix una tempesta, un naufragi i una illa deserta, aguanta el rescat durant una estona i observa què passa.

Competició.

RMN, de Cristian MUNGIU. Nota sinòptica: Una anàlisi sense jutjar dels impulsos del comportament humà davant el desconegut, de la manera com percebem l’altre i de com ens relacionem amb un futur inquietant. Sinopsi: Uns dies abans de Nadal, en Matthias torna al seu poble nadiu i multiètnic de Transsilvània, després de deixar la seva feina a Alemanya. Està preocupat pel seu fill, en Rudi, que està creixent sense ell; pel seu pare, l’Otto, que està sol, i vol tornar a veure la Csilla, la seva antiga amant. Intenta implicar-se més en l’educació del noi que s’ha quedat massa temps a la cura de la seva mare, l’Ana, i vol ajudar-lo a superar les seves angoixes irracionals. Quan la panificadora que gestiona Csilla decideix reclutar treballadors estrangers, la tranquil·litat de la petita comunitat es veu alterada, les angoixes també arriben als adults. Les frustracions, els conflictes i les passions ressorgeixen, destrossant l’aparença de pau a la comunitat. Repartiment: Marin Grigore, Judith State, Macrina Bârlădeanu. Informació: Mungiu -27.04.1968, Romania-  ha guanyat a Canes 1 Palma d’Or, 1 Premi Millor Direcció i 1 Premi de Millor Guió, és a dir, sempre s’ha endut premi cada vegada que hi ha participat -enguany és la 4a Competició seva-. A més té un Certain Regard en la seva trajectòria i va debutar en una paral·lela. Va ser memebre del Jurat del Festival el 2013 i va presidir el dels Curts i la Cinéfondation el 2017.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Magistral dissecció de la decadència i els problemes interns que estan devorant Europa per dins. Profunda, magníficament dirigida. Amb un sol pla seqüència de 20min resumeix tot el que passa a Europa política i ideològicament. Brutal. I a la seva crònica a Diari de Girona -que he penjat a l’apunt específic- ho rebla: I el director romanès ho fa a través del seu estil implacable, amb una construcció de guió mil·limètrica, amb la seva perfecció obsessiva que ha fet que un dels grans directors europeus contemporanis hagi dirigit només quatre pel·lícules de ficció en quinze anys. Són només quatre, però cada film seu és un esdeveniment. De moment, la millor seqüència vista al festival, l’ha rodat Mungiu: un pla fixe de vint minuts de l’assamblea dels veïns del poble. Una seqüència extraordinària, o com resumir el present i futur del vell continent en un sol pla. Amb «R.M.N.», el director romanès entra en la llista provisional de favorits a la Palma d’Or. Àngel Quintana, a Caimán: Christian Mungiu parteix sempre d’una sèrie de fets reals. Per a RMN s’inspira en uns successos esdevinguts en un poble fronterer el 2020, en una zona on juntament amb els romanesos conviuen treballadors procedents d’Hongria i Alemanya. La zona ofereix feina amb les seves empreses càrnies i en va oferir a la mineria. El succés va tenir lloc quan a l’interior d’aquest petit lloc es va crear un focus de tensió racial cap a un grup d’emigrants de Sri Lanka que es van fer càrrec de la panificadora. Els habitants del poble van considerar que els estrangers els treien la feina que ells no volien. Mungiu fa una pel·lícula sobre el racisme a Europa,  però la roda a partir d’una sèrie de peculiaritats (..) Aquests treballadors romanesos al seu país actuen segons els principis racials de l’extrema dreta i no assumeixen els principis bàsics d’una democràcia incapaç de madurar. Darrere de la tensió racial hi ha el problema de l’herència deixada pel comunisme a Romania. Christian Mungiu penetra al cor de la Romania profunda, es fa ressò d’un món ancestral, observa els seus rituals, però també com la ideologia és present a les accions d’un petit món. (..) La sobrietat de to marca una pel·lícula, construïda de forma impecable, amb un guió de gran solidesa i una mirada gens complaent cap a una realitat mostrada amb tota la seva cruesa. Imma Merino, a El Punt Avui -en una crònica que he penjat a l’apunt nou dels enllaços-: (..) una pel·lícula notable que, lluny de la frivolitat d’Östlund, aborda l’estat de les coses a l’est d’Europa, però amb ressò a l’oest (..) Mungiu en fa prou amb un pla fix d’uns vint minuts de durada, corresponent a una reunió de veïns, per reflectir el malestar i les contradiccions d’una Europa on emergeixen el populisme, el racisme i la intolerància (..) Mungiu fa sentir una gran tensió, hi ha una extrema violència que no és aliena a un masclisme palpable, demostrant de nou la seva capacitat de convertir un document en una faula social.   Fabien Lemercier, a Cineuropa: (..) un film magistral (..) Tot l’art subtil de Cristian Mungiu és introduir i donar vida realment a un gran nombre de personatges secundaris (el capellà, l’alcalde, la família d’Ana, el pare de Matthias, els empleats de la fàbrica, els líders opositors als migrants, etc.) donant forma a una imatge molt completa del microcosmos (incloent, en particular, escenes de grup excepcionals) que podria ser gairebé documental si el cineasta no tingués també el talent per saber sondejar la vida privada amb gran sensibilitat (amor a dues cares, relacions filials, transmissió). , valors o tolerància, etc.). A això s’hi afegeix un entorn forestal molt suggerent de vall, turons, llac mig glaçat, enorme mina abandonada, misses eclesiàstiques i petits concerts més o menys animats en l’ambient de les celebracions de final d’any, una tensió inquietant i la notable fotografia immersiva de Tudor Vladimir Panduru, i és tot un fresc perfecte, fascinant i intel·ligent que pren forma al voltant de la qüestió crucial del col·lectiu davant els seus impulsos de vida i mort. Screen Internacional, a Twitter, destaca: Per una vegada a la seva carrera, Mungiu ha creat una pel·lícula folgada la història i el missatge de la qual no sempre s’enllacen. Xavi Serra, al diari Ara -en crònica que he penjat a l’apunt específic-: Canes programarà sempre en secció oficial totes les seves pel·lícules i, a més, les premiarà –millor guió per a Més enllà dels turons (2012) i millor direcció per a Els exàmens (2016)–. Podria tornar a figurar al palmarès d’aquesta edició amb R.M.N. –acrònim de ressonància magnètica nuclear–. En aquesta ocasió, Peter Bradshaw, a The Guardian, li ha posat 3 estrelles sobre 5 -està puntuant més baix els films en competició que els de les seccions paral·leles- i ha escrit: Cristian Mungiu ha tornat al concurs de Canes amb aquest psicodrama auster i ombrívol sobre la xenofòbia centreeuropea: una hostilitat romanesa-brexista que s’ha instal·lat en el cervell de persones d’una regió multiètnica de Transsilvània. Són persones que no poden decidir quina identitat racial entre els seus veïns els agrada més, o quant els desagrada la UE de la qual encara prové tanta ajuda econòmica, però els països més rics de la qual són realment molt racistes amb ells. Tot i que de vegades és una mica artificial i poc poderós, RMN és un assaig intrigant sobre una mena de crisi en la mentalitat racista: quan i com suprimeixes la teva antipatia cap a un tipus de persones per fer una causa comuna amb ells contra un altre tipus?. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Al·legat antiracista prenent un poble de Transilvània com a metonímia de l’Europa xenòfoba ultranacionalista.Té cert aire de slow western només que en comptes de tiroteig final hi ha metàfora onírica que no hi ha Déu que entengui. Sergi Sánchez, a Twitter: Cristian Mungiu escaneja el seu país per diagnosticar-li diversos càncers: racisme virulent, precarietat laboral, ascens de l’extrema dreta. Amb tota la seva ambició -la portentosa escena de l’assemblea- és un Mungiu menor. Falta focus i un protagonista sòlid.

Cannes Premiere.

CHRONIQUE D’UNE  LIAISON PASSAGÈRE / DIARY OF A FLEETING AFFAIR,  d’Emmanuel MOURET. Sinopsi: Una mare soltera i un home casat esdevenen amants. Compromesos a veure’s només per diversió i no sentir cap sentiment romàntic, cada cop els sorprèn més la seva complicitat… Repartiment: Sandrine Kiberlain (Charlotte), Vincent Macaigne (Simon), Georgia Scalliet. Informació: Mouret va dirigir recentment Las cosas que decimos, las cosas que hacemos, tot un fenòmen a França i amb un grapat de nominacions als César.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Quina delícia de pel.lícula. Diàlegs intel·ligents, personatges ben construïts, ritme, profunditat temàtica. Sota l’aparença d’un film menor s’amaga una obra magnífica. La figura de Mouret creix a cada nou film. Imma Merino, a El Punt Avui -en una crònica enllaçada al nou apunt específic per a les cròniques-: (..) una alenada d’aire fresc (..)  Aquesta també és una comèdia deliciosa: encisadora, elegant, lleugera sense banalitat, amb uns diàlegs finíssims. Mrtoldo, a Twitter: Vincent Macaigne continua sent l’actor més graciós del cinema francès. Chronique d’une liaison passagère és un Mouret minimal (rodatge postpandèmic ben entès?) i en plena forma, que fa dels travellings d’acostament els seus zooms hongsangsoonians. Fabien Lemercier, a Cineuropa: (..) En una vintena d’episodis i altres tantes trobades entre els nostres dos personatges parisencs, des del 28 de febrer fins a mitjans de setembre següent (amb un epíleg dos anys després), la pel·lícula dissecciona amb gran humor els jocs, els temes i la mecànica de l’amor, un territori molt habitual en Emmanuel Mouret, però al qual s’acosta aquesta vegada podant quasi del tot allò que envolta el cor de la pel·lícula: la relació entre els dos amants (..) No és “una història de sexe, de gènere, sinó de sentiments”. Àngel Quintana, a Caimán: Emmanuel Mouret confessa que al seu cinema hi ha dues influències clau: Sacha Guitry i Woody Allen. Guitry va ser un mestre del teatre de boulevard i un enginyós cineasta capaç de canviar el vodevil i les formes narratives. Allen és algú, que, a les seves millors pel·lícules, no ha parat de parlar de com l’amor pot ser una quimera, un territori per crear-nos el nostre món d’aparences (..) Mouret parla de com els capricis de la passió entren en contradicció amb la racionalitat i ens porten a situacions absurdes (..) Mouret descriu la relació passatgera amb elegància, puntuant el pas dels dies, centrant-se exclusivament en les trobades i dubtes dels personatges (..) A partir d’uns diàlegs elaborats amb pulcritud extrema, Mouret no només retroba el millor de Guitry i Allen, sinó també el pes d’una vella tradició francesa que arrenca en Molière i Marivaux i es prolonga fins a certa tradició del vell cinema francès, d’Eric Rohmer a Jean Eustache.

Sessions Especials.

RESTOS DO VENTO / TRACES / REMAINS OF THE WIND, de Tiago GUEDES. Sinopsi: Una tradició pagana de l’interior de Portugal deixa petges doloroses en un grup d’adolescents. Vint-i-cinc anys després, quan es retroben, el passat torna a aflorar i s’esdevé la tragèdia. Repartiment: Albano Jerónimo (Laureano),  Nuno Lopes (Samuel), Isabel Abreu (Judite),  João Pedro Vaz (Paulo),  Gonçalo Waddington (Vítor),  Leonor Vasconcelos (Salomé).

Alguna reacció.

Screen International en remarca, a Twitter: ni tan sols les actuacions sinistres i convincents poden distreure el que és tan previsible sobre aquest conte moral. I en un altre tuit en destaca: els coneixements sobre l’angoixa infantil i la misogínia sistèmica no són especialment interessants. Paco Vilallonga, a Twitter: Un thriller rural portuguès, cuinat a foc lent, i amb un bon dibuix ambiental. Apunta maneres, però peca d’ambició: vol integrar massa elements que l’acaben desequilibrant. Produïda per Paolo Branco, l’històric productor dels films d’Oliveira.

Sessions Especials.

MARCEL!, de  Jasmine TRINCA. Primer llargmetratge. Informació: Jasmine Trinca, actriu italiana, és membre del Jurat de Canes 2022 i presenta en aquesta secció paral·lela el seu debut en el llargmetratge. Sinopsi: La jove, una insomne. La mare, una artista. El gos, de nom Marcel. La petita estima immensament la seva mare, però la seva mare estima en Marcel més que cap altra cosa. Un esdeveniment impredictible permetrà que aquests cercles d’amor es tornin a connectar?  Paraules de la directora:“Tot comença amb una fotografia. Mostra la meva mare agafant-me la mà a la vora d’una zona boscosa. Darrere nostre hi ha un paisatge assolellat, però què hi ha per davant?”. Repartiment: Alba Rohrwacher (la mare), Maayane Conti (la filla), Giovanna Rall (l’àvia).

Algunes reaccions.

Screen International, a Twitter en remarca: El delicat i ben observat homenatge de Trinca al mim, al cinema mut i a la Roma de l’estiu. I en un altre tuit en diu: Combina amb cura i amor diferents trops en un món distintiu i sovint atractiu, en part real i en part fantàstic. Paco Vilallonga, a Twitter: El debut en la direcció de l’actriu italiana, membre del jurat, està ple de bones intencions però acaba resultant decebedor. Records d’infància, realisme màgic i Comedia dell’arte és donen la mà en un conjunt desajustat i amb el que costa connectar. Vittoria Scarpa, a Cineuropa: (..) una mirada personal a una complicada relació mare-filla, amb una picada d’ullet al cinema mut (..) L’actriu-directora amplia l’univers del seu curtmetratge, aprofitant una barreja de records personals i fantasia per pintar el retrat d’una problemàtica relació mare-filla mostrada a través dels ulls d’una nena que vol ser vista i estimada per aquesta mare excèntrica, distreta i esquiva que deixa la nevera buida i sembla que només té ulls per al seu gos Marcel.

Fora de Competició. Sessió de Mitjanit.

FUMER FAIT TOUSSER / SMOKING CAUSES COUGHING, de Quentin DUPIEUX. Sinopsi: Després d’una lluita aferrissada contra una tortuga demoníaca, cinc vigilants anomenats “FORÇA DEL TABAC”, reben l’ordre de retirar-se per reforçar la cohesió del grup, que s’està deteriorant. L’estada va molt bé fins que Lézardin, emperador del mal, decideix aniquilar el planeta Terra… Repartiment: Adèle Exarchopoulos, Vincent Lacoste, Anaïs Demoustier, Benoît Poelvoorde, Alain Chabat, Gilles Lellouche, Doria Tillier, Oulaya Amamra, Blanche Gardin, Grégoire Ludig, David Marsais, Anthony Sonigo, Julia Faure, Jean-Pascal Zadi, Jérôme Niel, Raphaël Quenard.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Irregular però amb alguns moments molt divertits. Dupieux continua abonat a la comèdia surrealista amb tocs fantàstics en la línia de “Mandibules”. Convencerà als seus fans però denota un cert estancament creatiu. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Un fart de riure amb SMOKING CAUSES COUGHING del irremeiable i imparable Quentin Dupieux. Uns Power Ranger, amb els poders assassins que dóna el tabac, se’n van de retir a explicar-se contes de terror (divertidíssims) (i molt gore!). Dupieux, en ratxa. Àngel Quintana, a Caimán: Una pel·lícula de Quentin Dupieux és sempre una gran caixa de sorpreses. Pot atorgar-li el protagonisme a una roda assassina, a una jaqueta de cérvol per a psicòtics, a una mosca de grans dimensions que en ser domesticada pot ser útil perquè dos ganduls facin els seus negocis. “Fumer fait tousser” va una mica més enllà. L’argument és un gran cant a l’absurd (..) Dupieux no té cap tipus de complex per endinsar-se als territoris més tronats, per a ressuscitar la sèrie Z i crear una sèrie de peces plenes de bon humor. “Fumer fait tousser” acaba sent una pel·lícula divertida, enginyosa i entranyable. Xavi Serra, a Twitter: Molt bona haurà de ser THOR: LOVE AND THUNDER perquè la millor pel·lícula de superherois de l’any no acabi sent FUMER FAIT TOUSSER, de Quentin Dupieux, una celebració de les històries més festiva, delirant i rodona que la de George Miller. Toro!.

Un Certain Regard.

PLUS QUE JAMAIS / MORE THAN EVER, d’ Emily ATEF. Informació: la directora va nàixer el 1973, a Berlín, i emigrà a Los Angeles quan tenia 7 anys. Aquesta pel·lícula va ser el darrer treball de Gaspard Ulliel abans de morir. Sinopsi: L’Hélène i el Mathieu fa molts anys que són feliços junts. El vincle que els uneix és profund. Davant d’una decisió existencial, l’Hélène se’n va tota sola cap a Noruega per a buscar la pau i experimentar la força del seu amor. Repartiment: Vicky Krieps (Hélène), Gaspard Ulliel (Mathieu), Bjørn Floberg (Bent), Liv Ullmann, Jesper Christensen.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: El film pòstum del malaurat Gaspard Ulliel s’ha vist amb forta emoció a Cannes. Tenyida de tristesa per tots costats, quan ficció i realitat es donen la mà com una premonició tràgica. Gran Vicky Krieps, l’actriu europea de moda. I a la seca crònica per a Diari de Girona, que he penjat a l’apunt d’ahir, afegeix: (..) La sessió de presentació de film ha estat un petit homenatge, ple d’emoció, a la memòria de l’intèrpret. Àngel Quintana, a Caimán, escriu: (..) una pel·lícula sobre la malaltia d’una persona jove i sobre el que implica acomiadar-se de la vida (..) Rodada sense dramatismes i sense caure en cap mena de mística new age, acaba sent una mena de documental sobre el comiat (..) A la ficció, la mort anunciada ha estat la d’Hélène, en canvi a la realitat la mort real va ser la de l’actor Gaspard Ulliel. La ficció es converteix en un testimoni trist d’una realitat, marcada pel dolor davant d’una pèrdua en plena joventut. Screen International, a Twitter en remarca: hauria de captar l’atenció pel seu alt nivell d’artesania a cada costat de la càmera. I, en un altre tuit afegeix: persuadeix, en lloc de forçar, el seu públic a mirar la mort a la cara, i sorprenentment aconsegueix afirmar la vida en el procés. Fabien Lemercier, a Cineuropa: (..) És doncs en ple melodrama totalment assumit que ens submergeix la cineasta franco-iraniana nascuda a Alemanya, més que familiaritzada amb els mons ombrívols (..), però l’última obra de la qual és encara més devastadora pel fet que Mathieu, la parella amorosa que dóna suport a l’heroïna de la pel·lícula, és, per un gir cruel de el destí, interpretat per Gaspard Ulliel en el seu paper final abans de la seva tràgica mort el gener d’aquest any (..) Traslladar la història al paisatge sublim i esquitxat de muntanyes dels fiords de Saeno resulta ser una excel·lent idea per part de la cineasta, que aprofita aquests entorns per suavitzar l’estat d’ànim mortífer que plana sobre la situació, però també per obrir un nou camp de pensament sobre la filosofia d’escollir entre la vida i la mort, tot desenvolupant-se en un context quotidià molt realista i amb els peus a terra. Emily Atef explora hàbilment el procés d’acceptació mitjançant el qual el patiment es converteix en part d’un benestar més ampli, fins i tot quan la veritat és insuportablement dolorosa, i signa el seu nom en una pel·lícula que sens dubte és commovedora però que també diu exactament què cal dir.

Un Certain Regard.

WAR PONY (abans, BEAST), de Riley KEOUCH i Gina GAMMELL. Primer llargmetratge. Informació: Riley Keouch és actriu i model, filla de Lisa Marie Presley i, per tant, neta d’Elvis Presley, nascuda el 29.05.1989 a Santa Mónica, Califòrnia. Nota sinòptica: Inspirades en fets reals, les històries entrelligades de dos nois Lakota que creixen a la reserva de Pine Ridge. Sinopsi: Amb 23 anys, en Bill només vol una cosa. Tant si es tracta de treure gasolina, lliurar mercaderies o criar “caniches”, està decidit a avançar cap al “somni americà”. Mentrestant, en Matho, de 12 anys, no pot esperar a convertir-se en un home. Desesperat per rebre l’aprovació del seu jove pare, pren una sèrie de decisions impulsives que li capgiren la vida i es troba que, a la seva tendra edat, ha d’afrontar les dures realitats del món dels adults. Repartiment: Robert Stover, LaDainian Crazy Thunder (Matho), Jojo Bapteise Whiting (Bill).

Alguna reacció.

Paco Vilallonga, a Twitter: Bon debut: un coming of age ambientat en un barri d’indis americans. Una nova visió de la cara B dels EUA, amb un bri d’esperança enmig d’una realitat farcida de problemes socials i trencament generacional. Screen International, a Twitter: prepara l’espectador per a la derrota de la tribu, però munta una concentració d’última hora en un moment màgic.

Quinzena dels Realitzadors.

REVOIR PARIS (Paris Memories), d’Alice Winocour. Sinopsi: A París, la Mia queda atrapada en un atemptat a una braseria. Tres mesos més tard, quan encara no ha aconseguit refer-se’n i només recorda l’esdeveniment a trossos, la Mia decideix investigar la seva memòria per trobar el camí d’una possible felicitat. Informació: Protagonitzat per Virginie Efira i Benoît Magimel -protagonista del film d’Albert Serra, en competició al Festival-, és el quart llarg de la directora, que anteriorment ha fet curts i també ha estat coguionista d’altri –Mustang, etc-. El seu segon llarg, Maryland, va participar a Un Certain Regard de 2015 i el tercer, Proxima -amb Eva Green i Matt Dillon-, s’endugué una menció especial a Toronto 2019 i el Premi del Jurat al Festival de Sant Sebastià.

Algunes reaccions.

Screen International, a Twitter en remarca: No defuig l’impacte de l’experiència que canvia la vida (i, per a alguns, acaba amb la vida). I en un altre tuit en destaca: té un to inesperadament lleuger. Jara Yáñez, a Caimán: (..) la cineasta francesa parteix ara de l’experiència personal del seu germà, supervivent dels atemptats de la sala Bataclan a París, i dels SMS que es van intercanviar aquella nit, per proposar una exploració al voltant del trauma i la memòria (..) La història de Winocour ficcionalitza els fets, els trasllada a un restaurant i se centra en Mia (Virginie Efira), que després de l’atemptat només en recorda l’inici (..) I resulta interessant la manera com Revoir Paris desenvolupa la idea de la necessitat de l’altre, del col·lectiu, per restaurar el dolor. Però ho fa a través d’un efectisme dramàtic (subratllat, és clar, per la música) (..) La pel·lícula, que per moments busca una coralitat que reflecteix les diferents maneres en què cadascú afronta el trauma, recull a través d’aquesta història la realitat d’aquelles víctimes ‘no registrades’, migrants que van fugir abans de poder ni tan sols atesos pels serveis d’urgències. De nou aquí, però, un cert excés estètic llasta la proposta.

Quinzena dels Realitzadors.

PAMFIR (ПАМФІР), de Dmytro Sukholytkyy-Sobchuk. Primer Llargmetratge. Sinopsi: Un poble de l’oest d’Ucraïna, la vigília del seu tradicional carnaval. Pamfir retroba la seva família després de mesos d’absència. Els vincles que uneixen aquesta família són tan forts que quan Nazar, el seu únic fill, crema la sala parroquial local, a en Pamfir no li queda més remei que tornar a connectar amb el seu passat problemàtic per reparar l’error del fill. Aleshores enfila un camí arriscat que el portarà a prendre decisions amb conseqüències irreversibles. Informació: el director és un cineasta ucraïnès que, per a aquest seu primer llarg, ha comptat amb el suport de la Cinéfondation de Canes, el TorinoFilmLab i Midpoint.

Algunes reaccions.

Nataliia Serebriakova, a Cineuropa: (..) Pamfir, ambientada en el teló de fons d’un thriller criminal, és una història familiar sobre lleialtat, devoció i redempció (..) És una història molt local. El director explora la vida a Bucovina, a la regió dels Carpats. A la pel·lícula, utilitza un dialecte local especial que només serà entès pels espectadors ucraïnesos. A més, la imatge té un component visual important, ja que de vegades el marc està inundat d’un color luminescent i vermellós (..) Pamfir és una pel·lícula ucraïnesa original, a diferència de tot el que hem vist abans del país, que no només parla de la guerra (també hi ha una línia sobre el conflicte a l’Est), sinó que també explica la història d’una tragèdia familiar, que ressonarà fàcilment amb molts espectadors de diferents països. Jara Yáñez, a Caimán: [Pamfir] sap que si no ofereix al seu fill la possibilitat d’estudiar, acabarà absorbit, com ho va ser ell, pel poder de les màfies. Pamfir dibuixa un món ferotge, rude, brut, violent, humit i fred, però sobretot mostra un món sense alternativa possible de futur. I a mesura que avança la seva trama es van sumant, al costat del naturalisme, altres trets genèrics que van del western al policíac, passant pel misteri, per concloure amb un darrer tram on la tradició del carnaval Malanka (pròpia d’aquella zona) i segons la qual els homes es disfressen amb vestits de palla i màscares que ells mateixos fabriquen, fon realitat amb ficció i el film desplega tota la força estètica de les seves imatges per desenvolupar un drama el rerefons polític del qual, de l’emigració ucraïnesa a la Unió Europea ressona avui de manera estremidora. Screen International, a Twitter, destaca: Pamfir ens mostra una Ucraïna elemental i sense vernis.

Quinzena dels Realitzadors.

UNDER THE FIG TREES (Sous les figues /  تحت الشجرة ), d’Erige Sehiri. Sinopsi: Entre les figueres, durant la collita d’estiu, noies i nois conreen nous sentiments, festegen, miren d’entendre’s, estableixen relacions més profundes -i en fugen-. Informació: Directora i productora tunisiana, Erige Sehiri, ha realitzat diversos documentals llargs i curts, abans de debutar a la ficció amb aquest film, premi de post-producció a Venècia.

Algunes reaccions.

Screen International, a Twitter: La Sehiri ja s’ha mostrat com a documentalista… ara aporta el mateix sentit del naturalisme al seu primer llargmetratge de ficció. I en un altre apunt diu: el seu discret drama de conjunt, que es desenvolupa durant un sol dia calorós en un hort tunisià. Jara Yáñez, a Caimán: Als crèdits finals d’Under the Fig Trees sona una versió tunisiana de L’estaca interpretada per Yesser Jradi (..) Té una aparença simple, lluminosa, plàcida (molt mediterrània), però conté dins seu un poderós al·legat llibertari (..) És un retrat de la joventut de la zona d’on prové Sehiri, que va buscar el càsting entre les joves de l’indret per trobar-ne l’accent propi i específic i portar-lo al cinema, on s’ha representat molt poques vegades, per, d’alguna manera , reivindicar-ho. Però no només aquests dos elements connecten Under the Fig Trees amb Alcarràs (Carla Simón) (..) Un guió dissenyat per a elaborar un film coral (com el de Simón) que funcioni a la manera de mirall polièdric d’aquesta joventut femenina atrapada en una societat patriarcal i molt convencional que, sense més opcions de futur, treballa al camp recollint fruita (..) I és aquí, entre les branques i les fulles de les figueres que les converses d’aquestes dones (juntament amb les quals treballen també alguns homes) revelen la innocència d’un possible primer amor, les il·lusions i els somnis de futur o fins i tot la rivalitat i la gelosia que es deslliguen en un moment, però que després d’una estona es dissipen, perquè l’amistat està per sobre de tot això (..) Un debut solvent que demostra una sensibilitat molt personal per captar el detall emocional que no per això deixa de banda una mirada política marcada per la perspectiva de gènere. Kaleem Aftab, a Cineuropa: (..) recorda una mica a Éric Rohmer perquè mostra dones tunisianes treballant i coquetejant en un hort (..) Es tracta de les veritats que només diem a l’ombra: els secrets que guardem, les històries que expliquem i els amors que podrien ser el nostre final. La figa és sovint una metàfora sexual a la literatura que indica confusió per davant. La segona pel·lícula d’Erige Sehiri és la història de la germanor, la lluita contra el patriarcat i el conflicte generacional, tot explicat als terrenys d’un bell hort tunisià.

Setmana de la Crítica.

AFTERSUN, de Charlotte Wells. Primer llargmetratge. Sinopsi: Sophie repassa els moments d’alegria compartida i la nostàlgia íntima de les vacances que va passar amb el seu pare fa vint anys. Els records, reals i imaginaris, omplen els buits entre gravacions amb el seu miniDV, mentre intenta conciliar el pare que coneixia i l’home que desconeixia. Informació: al repartiment, Paul Mescal. Wells és cineasta escocesa establerta a Nova York, autora prèviament de tres curtmetratges.

Algunes reaccions.

Screen International, a Twitter: hi ha un fosc pou de dolor al cor d’aquesta meditació punyent. I en un altre tuit declaren: Marks Wells és una de les noves veus més prometedores del cinema britànic dels darrers anys. Fabien Lemercier, a Cineuropa: Charlotte Wells demostra el seu potencial com a cineasta amb un primer llargmetratge subtil, sensible i molt controlat sobre les vacances d’un pare divorciat i la seva filla d’11 anys (..) La pel·lícula està construïda de manera discreta i intel·ligent en flashbacks (..) Intèrprets perfectes, direcció refinada i inventiva, sentit del ritme, de la il·luminació i de l’enquadrament, una sensibilitat emocional, un petit encreuament i una hàbil inversió del gran tema narratiu de la pel·lícula, que passa del pare a la seva filla, un teixit harmònic de símbols i motius que expliquen històries diferents: sota el seu aspecte “banal”, Aftersun és un primer llarg realment impressionant. Peter Bradshaw, el crític de The Guardian, li atorga 5 estrelles sobre 5 i en diu: (..) La pel·lícula de Wells ondula i brilla com una piscina de misteri; la manera com Wells capta l’estat d’ànim i el moment, sense insistir mai en res ni forçar el ritme, em va recordar a la jove Lucrecia Martel. Amb una confiança notable, només deixa que la seva pel·lícula es desenvolupi de manera natural, com una història curta inquietant i enganyosament senzilla. Els detalls s’acumulen; les imatges reverberen; la suavitat poc visible de la relació central s’aprofundeix inexorablement en importància. Aftersun tracta sobre els records de la infantesa que s’estan desgastant a l’hora de reproduir-se constantment a la teva ment, sobre els significats que no hi eren aleshores, però que hi són ara, revelats o potser creats per la ment que recorda, i dotats d’una nova intensitat i gràcia.

Setmana de la Crítica. Sessions especials.

TOUT LE MONDE AIME JEANNE (Everybody loves Jeanne), de Céline Devaux. Primer llargmetratge. Sinopsi: Tothom sempre ha estimat la Jeanne. Avui s’odia a si mateixa. Sobreendeutada, ha d’anar a Lisboa i posar a la venda el pis de la seva mare, que va morir fa un any. A l’aeroport es troba amb en Jean, un antic amic de secundària capritxós i una mica intrusiu. Informació: Céline Devaux, francesa de 35 anys, és cineasta i il·lustradora, ha realitzat curtmetratges, seleccionats a Canes, Venècia i altres certàmens, entre els quals Le repas dominical guanyà el César al millor curt d’animació el 2016 i Gros Chagrin, el seu darrer curt, s’endugué el guardó al Millor Curt a Venècia 2017

Algunes reaccions.

Screen International: Céline Devaux té un estil visual atractiu i anàrquic i un sentit de la picardia que resulta irresistible. I en un altre tuit confirmen: A més, confirma que Devaux és un talent per seguir.  Gerard Casau, a Twitter: Entre altres coses, ‘Toute le monde aime Jeanne’ constata que sempre és bona idea tornar a Lisboa, sobretot si és amb uns Blanche Gardin i Laurent Lafitte en estat de gràcia. Quina llum tan bonica té el film de Céline Devaux, i que xulos són els detalls animats. Marta Balaga, a Cineuropa: Blanche Gardin està excel·lent en el relat de Céline Devaux sobre una dona que no volia gaire de la seva vida, només salvar el món (..) És una pel·lícula sobre els moments intermedis: entre carreres, amors, fins i tot apartaments. Jeanne, una altra persona que havia estat considerada com “la que prometia” i que gairebé  incomplint aquesta promesa, emprèn el seu breu viatge al no-res (..) En Jean sembla tenir una relació una mica relaxada amb la llei, sobretot pel que fa al robatori, i ell mateix ha viscut moments baixos, inclòs un episodi psicòtic que va culminar amb ell “beneint un policia amb vi”. Pel que fa a la Jeanne, ha d’esbrinar el seu proper moviment, però també ha de  fer una cosa que no tenia gens de ganes de fer: acceptar la pèrdua de la seva mare.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!