Club 7 Cinema

Després d’haver (re)vist The Square, segueixo com els crancs anant enrere en la filmografia de Ruben Östlund, recuperant Força major, en què ja són presents alguns dels interessos temàtics del cineasta suec i podem constatar-ne determinats elements estilístics, que havia també apuntat a l’anterior Involuntary (De ofrivilliga), de la qual parlaré en un altre apunt.

Força major. Títol internacional: Turist. Títol original: Force majeure. Director i guionista: Ruben Östlund. Repartiment: Johannes Bah Kuhnke (Thomas), Lisa Loven Kongsli (Ebba), Clara Wettergren (Vera), Vincent Wetergren (Harry), Kristofer Hivju (Mats), Fanni Metelius (Fanny), Brady Corbet (l’americà), Karin Myrenberg Faber (Charlotte). Vista el dia 14.03.2015, en VOSE, al cinema Verdi de Barcelona i el dia 18.04.2022, en VOSC, per FilminCat.

Sinopsi: En Thomas i l’Ebba, amb els seus fills -petits- Vera i Harry, són una família d’aspecte feliç que passen uns dies de vacances als Alps francesos, per esquiar i estar tots junts, allunyant en Thomas de la seva feina. Fa una temps esplèndid, el sol brilla i les pistes estan magnífiques. Uns canons van provocant petites allaus controlades, per garantir la seguretat dels esquiadors i de les diverses instal·lacions d’aquelles muntanyes. El segon dia de vacances, mentre estan esmorzant a la terrassa d’un restaurant de l’hotel, una allau es precipita cap a on són ells, amenaçadorament, fins al punt que la clientela del restaurant s’espanta de valent i malden per fugir cames ajudeu-me. L’Ebba crida al seu marit, en Thomas, perquè l’ajudi a salvar els fills; però ell s’ha aixecat i se n’ha anat, com un covard, per salvar la seva vida. L’allau s’atura davant del restaurant, sense ocasionar danys, i tot queda en el gran ensurt, embolcallat per un núvol de pols blanca. Tanmateix, l’univers familiar s’ha esquerdat.

Premi del Jurat d’Un Certain Regard a Canes 2014.

El dia 1 de març de 2015, ja vaig publicar en aquest blog un “altres veus” sobre el film.

Un dels temes habituals en la filmografia de Ruben Östlund és el de la responsabilitat de l’individu respecte al grup. Aquí -2014- és la responsabilitat del pare respecte la seva família; a The Square -2017- és la del programador respecte a la imatge del Museu, a Involuntary (De ofrivilliga) -2008- són la de l’actriu viatgera respecte al conjunt dels passatgers de l’autobús i la de l’adolescent capsigrany que llança una llauna respecte al cotxe en què la llauna impacta. Lligada amb la qüestió de la responsabilitat, el cineasta suec hi posa la (pèrdua de) confiança, aquí, la de la dona, afectada per la covardia del marit, o a The Square, la del Museu respecte al seu programador, després de l’escàndol provocat pel vídeo promocional de la nova exposició. I, en ambdós casos, la pèrdua de confiança dels protagonistes en si mateixos fins al punt d’entrar en crisi.

Com a The Square, aquí Östlund també deixa galdós el seu protagonista masculí i després d’haver-lo “despullat emocionalment” el redimeix, al final de tot, perquè li interessa més observar la vulnerabilitat humana que rabejar-s’hi.

Per cert, sempre atorga un cert rol als secundaris, amb qui els protagonistes s’emmirallen o contrasten. Aquí, la liberal Charlotte contrasta amb la familiarista Ebba i els intents d’en Mats per a tranquil·litzar o “justificar” en Thomas el fan quedar més en evidència o l’ajuden a desfogar-se, sense resoldre-li la ferida interior.

Diuen que Força major és una comèdia dramàtica; però, francament, només hi ha unes quantes gotes d’humor, això sí, força negre, irònic, perquè el que preval és el drama, el conflicte que primer apareix a nivell de parella -i de retruc, el pateixen els fills- i després es viu a nivell individual. La veritat dolorosa que inicialment en Thomas mira de negar, davant la perplexitat de l’Ebba,-veritat de la qual els espectadors hem estat testimonis- i que després l’esberla a ell.

Ruben Östlund té tirada als plans de conjunt de llarga durada, amb càmera estàtica i un cert paper del fora de camp -sonor- i amb uns enquadraments que situen la mirada a una alçada en què, si cal, queden tallats caps i parts del cos d’algun dels personatges. Posa en escena el film amb un pols ferm, atresorant una maduresa digne de menció. Cal remarcar el fet que, ben al començament de la pel·lícula ja situa l’incident de l’allau i després gasta el metratge a mostrar la perplexitat d’Ebba, la seva dolorosa pèrdua de confiança en Thomas, a continuació la vida esquerdada de la família en aquell mateix entorn idíl·lic de l’alta muntanya, i el procés d’enfonsament progressiu d’en Thomas; donant-hi el temps fílmic que calgui, sense més esgarips dramàtics que les llàgrimes que brollen inevitablement quan és inevitable que brollin.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!