Club 7 Cinema

Acabo aquesta aproximació a la part important de la filmografia de Ruben Östlund, parlant d’Involuntary (De ofrivilliga), presentada a Un Certain Regard de Canes l’any 2008, un títol encara primari, però en què ja hi trobem els neguits temàtics i els elements estilístics del cineasta suec, autor de les posteriors Força major (2014) i The Square (2017).

Involuntary. Títol original: De ofrivilliga. Director: Ruben Östlund. Guió: Erik Hemmendorff i Ruben Östlund. Muntatge: Ruben Östlund. Repartiment: Sara Eriksson (Sara), Henrik Vikman (Henrik), Leif Edlund (Leif), Maria Lundqvist (Maria), Olle Lijas (Olle), Villmar Björkman (Villmar), Vera Vitali (Vera), Linnea Cart-Lamy (Linnea), Cecilia Milocco (Cecilia), Lola Ewerlund (Lola). Vista el 16.04.2022, en VOSE, per Filmin.

Sinopsi: Diverses històries no relacionades. Gairebé és estiu a Suècia. En una casa familiar hi ha un sopar, però primer al jardí l’avi llança coets, un dels quals li impacta a la cara i l’home no vol anar al metge. Dalt d’un autobús, viatgen una actriu, una colla de joves, una família amb criatura… i algú que ha anat al lavabo del bus n’ha trencat la cortineta que tapava la finestra, per la qual cosa el xofer i copropietari del vehicle, l’atura i diu que no seguirà el viatge fins que l’autor que l’ha fet malbé ho confessi. Unes adolescents s’ho passen bé, estan engrescades, es fan fotos sexy i quan surten a rondar-la, amb l’alcohol, encara fan més festa, intimiden juganerament un viatger, cauen per terra, i van a parar amb una colla de joves ran d’una carretera, un dels quals llença una llauna de cervesa enlaire que va a impactar a un vehicle, el conductor del qual primer vol saber qui n’ha estat l’autor i després acaba recollint una de les adolescents, borratxa, i duent-la a casa. Una mestra conscient -que ha ensenyat als seus alumnes com el grup pot fer desdir l’individu de la seva convicció- veu com un col·lega castiga físicament un nen díscol i ho qüestiona als seus companys, cosa que li comporta un advertiment del col·lega agressor. Uns amics ja granadets estan passant uns dies al camp, es banyen i es fan bromes -també sexuals- com quan eren més jovenets; una en particular molesta un noi de la colla, que demana a la xicota que el passi a buscar, si bé a l’hora de la veritat no se’n vol anar, per no perdre’s la gresca amb els amics.

Presentada a Un Certain Regard del Festival de Canes de 2008.

Atenció, espòilers.

Conseqüències. L’avi del petard no vol anar al metge i acaba al terra de la cuina. Qui ha trencat -sense voler- la cortineta del lavabo de l’autobús no ho revela i és responsable que tot el passatge surti perjudicat. Les mosses engrescades es passen amb l’alcohol i una acaba recollida per un conductor desconegut, que n’hauria pogut fer d’ella el que hauria volgut, per bé que l’ha portada a casa; paral·lelament, el noi que ha llençat la llauna no confessa i tots acaben fugint -menys la mossa borratxa, estirada a terra-. El mestre agressor provoca la reclamació de la mare de la criatura agredida i la queixa de la col·lega conscient; però aquesta rep l’advertiment del primer. La colla d’amics es fan bromes i un se sent agredit, però no vol renunciar a la gresca que ho ha generat. En la majoria d’aquestes històries, hi ha actes innocents o involuntaris que comporten conseqüències; en uns casos, a nivell individual, en d’altres amb efectes col·lectius. En el relat del mestre, no hi ha hagut intenció d’agredir el menut, però sí que hi és en l’advertiment a la col·lega, gens innocent ni involuntari; com no és gens innocent ni involuntari el silenci que manté qui ha trencat la cortineta del bus, ni qui ha llençat la llauna: el tema de la responsabilitat individual -que serà tractat de nou en la filmografia posterior d’Östlund-. No hi ha cap acte greu, transcendent, algú ha dit que tots són petits errors, dels quals es desprenen algunes “lliçons que cal aprendre o donar i els límits que no s’han de traspassar” -com s’especifica a la sinopsi del film publicada al Festival de Canes-: tanmateix, aquest és un enfocament moralista quan el cineasta -que n’és- està més interessat a observar comportaments que no pas a jutjar-los. I sí, es mira aquests comportaments en casos petits, sense necessitar grandiositats. En canvi, el que no li sé trobar és el sentit de l’humor que li atribueixen: al llarg de la seva filmografia sempre apareix l’element humorístic, la ironia, fins la sàtira; però sempre hi ha un rerefons dramàtic, quan no tràgic, que sovint passa a primer pla, i aquí, a Involuntary, les situacions poden ser plantejades amb certa gràcia, però no es pot pas dir que facin riure.

Estilísticament, aquí abunden els plans de conjunt de llarga durada amb enquadraments a l’alçada dels protagonistes que no dubten a tallar parts dels cossos dels secundaris de l’escena, amb paper per al fora de camp acústic. Les foses en negre separen passatges de les diverses històries, que van avançant barrejadament; per bé que acaben topant-ne episodis sense la separació de la fosa en negre, com a continus del discurs fílmic, mal sigui de relats diferents. Aquí l’estil és ben definit, però encara primitiu -en comparació amb la maduresa dels seus films anteriors, igualment com passa amb el contingut temàtic-.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!