Club 7 Cinema

Comentari sobre Django desencadenat, de Quentin Tarantino.

D’antuvi he de confessar que allò dels spaghetti western, a mi mai m’havia fet el pes, ni de bon tros m’havia apassionat com es fa palès que emocionava i encara fa xalar en Quentin Tarantino i, pel que es veu, tota una colla de seguidors (l’èxit de taquilla Django desencadenat em sembla força incontestable). Si, a més, hi sumem que considero Tarantino lluny del seu moment daurat (Reservoir Dogs, Pulp Fiction, Jackie Brown i, si m’apreteu, Kill Bill), poques eren les meves expectatives sobre la seva nova pel·lícula, evocadora d’aquell subgènere de la segona meitat dels seixanta.

Si Death Proof em sembla una simple celebració onanista d’una mena de cinema que no em mereix cap interès, amb el qual en Tarantino fa una mena de festa major de reciclatge post-modern, enmig d’una xerrameca delerosa de fer gràcia i irrefrenable, que du a una única seqúència remarcable, brillant, extraordinària (la de la persecució), Inglourious Basterds no en queda gaire lluny, si bé és el cinema bèl·lic el que revisita i són més els moments en què brilla el seu talent de debò (especialment en la seqüència inicial, amb l’arribada dels nazis en aquella casa de pagès). I Django desencadenat, especialment en la primera i la darrera part, ho millora; tot i que en la llarga hora de la meitat (tot el metratge amb Leonardo DiCaprio, per entendre’ns) s’enllota en la grisor i cosa estantissa de les pitjors estones de Death Proof.

En la primera i darrera part de Django desencadenat imperen la concisió, la ironia i la hipèrbole, l’agudesa dels diàlegs, el muntatge eficient i tant se val que tiri de cinefília i reciclatge: sí, allò és una festa, una Tarantinada, en què t’ho pots passar bé, malgrat que la matèria primera (els spaghetti western) tant se t’enfumi. I és que els cops de zoom, els temes musicals, les formes dels diàlegs, les bromes del guió, la textura fotogràfica són tant una celebració com una reconstrucció irònica: un festival per a entretenir, ben lícit. Ras i curt, del millor Tarantino al servei d’aquest material. Una manera molt personal, reconeixible i reconeguda, de fer espectacle.

Cosa molt diferent és la part central de la pel·lícula, des que els personatges (en Django -Jamie Foxx- i el Dr. Schultz -C.Waltz-) decideixen fer cap a Candyland, amb el pretext de comprar un lluitador mandinga i la intenció d’alliberar Brommhilda -Kerry Washington-, i fins que en Django surt d’aquella plantació sudista. Estratègia argumental enrevessada (o potser fóra més ajustat dir-ne gratuïtament artificiosa), personatges enfangats en una mena de partida de pòquer psicològic en la qual juguen com un contrapaper (en Calvin Candie -Leo DiCaprio-, despòtic negrer i amo de la plantació s’avé a contemporanitzar per mor dels 12.000$ que li ofereix el Dr. Schultz; aquest caça-recompenses alemany, mancat d’escrúpols a l’hora de fer diners, ha d’actuar com un generós home de negocis, i en Django, esclau alliberat i justament ressentit, ha de fer de tractant de negres)… tot per obra i gràcia del guió, donant peu a un reguitzell inacabable d’escenes sense suc ni bruc, simple suport de xerrameca vana i marc d’accions i situacions estèrils.

Crec que és el mateix Tarantino qui ha lligat Django desencadenat amb Inglourious Basterds. Si en una la cosa va d’americans (expeditivament violents) en territori dominat per alemanys (nazis); en l’altra redescobrim, mitjançant un alemany (igualment expeditiu a l’hora de liquidar gent), part de la història inhumana dels Estats Units. I l’actor Christoph Waltz hi fa de fil conductor. En efecte, si primer fou l’oficil nazi especialment cruel, ara incorpora el caça-recompenses (significativament, alemany) que, malgrat la manca de sensibilitat amb què executa el seu ofici, es revela contra la crueltat amb què l’amo de la plantació tracta i liquida els seus esclaus. Un efecte mirall entre dos moments de la Història, entre dos països diferents, entre dos passats galdosos pel que fa als drets humans, que recorda fins a quin punt la violència (la real i no la hipèrbolica representació que se’n fa a la pantalla) forma part del genoma nacional.

Vull pensar que Tarantino ha desllanegat tant el metratge al voltant de Leo DiCaprio, especialment a Candyland, segurament per a remarcar les formes diguem-ne aristocràtiques, senyorials, de negociants benestants i els seus col·laboradors, al dessota de les quals hi hagué l’explotació i la ignomínia. Podem trobar un ressó identificatiu entre el negrer Calvin Candie i aquell pagès aparentment inofensiu que la Justícia busca per criminal, així com entre aquell xèrif de passat fosc i l’amo racista d’aquella plantació que no tan sols dona feina a fugitius de la llei, sinó que també encapçala una mena de Ku Klux Klan “avant la lettre”: el passat violent de tota una societat, en què tanmateix, hi ha uns mecanismes de Justícia, que alhora són presentats com a mecanismes violents (No obstant això, és a dir, fos el que fos el que volia Tarantino, el problema és que cinematogràficament no se n’ha sortit en tota aquesta part central).

I això ens du al desenllaç. Sense esguerrar res a ningú, permeteu que em pregunti: on ho du tot plegat? Com en el cas d’ Inglourious Basterds, a un acte de justícia poètica, davant l’evidència de la injustícia real (el règim de Hitler, allà; la tirania dels blancs contra els negres, aquí)? O a un fi de festa gran-guinyolesc, ple de trets, morts, explosions i esclats d’hemoglobina, que es desentén força del presumpte bagatge temàtic del film i s’empara en l’esmentada i hipotètica representació d’un acte de justícia poètica? Potser una mica de cada.