Com bé saben els aficionats a la fotografia, si no se n”il·lumina prou la part posterior, els personatges ens queden com retallats del decorat que els envolta. Pot sorprendre, doncs, que en una pel·lícula del nivell d’aquesta, dirigida per un autor de prestigi com David Cronenberg, veiem que molt sovint els protagonistes estan com “retallats” del rerefons. Per a alguns puristes de la imatge, això deu ser inacceptable; tanmateix, el cineasta ho converteix ben intencionadament en un coherent recurs de posada en escena. Efectivament, aquesta diferenciació visual entre, d’una banda, el món de Carl Jung, Sabina Spielrein, Sigmund Freud i Otto Gross; i per l’altre cantó, la societat que els envolta, es correspon al desenvolupament simultani del relat fílmic sobre el context (en què es mouen els personatges principals) i el fil narratiu principal (la relació entre el pare de la psicoanàlisi, el seu deixeble Jung i la pacient d’aquest –després deixeble, col·laboradora, amant i col·lega– Sabina Spielrein).
Certament, Un mètode perillós penja literalment d’aquest fil narratiu principal (conseqüència de l’origen teatral del guió), articulat a base de diàlegs molt ben construïts, ben documentats i carregats de significats. Però potser allò que la fa més estimable és precisament la manera com David Cronenberg atorga una entitat molt cinematogràfica a aquest material d’origen escènic. La posició relativa dels personatges en un mateix pla (Jung-Spielrein a les sessions de teràpia; Freud-Jung a les converses que mantenen…), el rol narratiu (i dramàtic) que s’atorga a la correspondència o a les mateixes converses, les el·lipsis amb què es decanten accions senceres (el servei militar de Jung, per exemple) o l’acabament de no poques seqüències.
Tanmateix, no som davant d’un simple exercici d’estil a càrrec de director brillant. Igual com tampoc acaba de ser només un d’aquells productes que juguen les cartes atractives del prestigi (personatges famosos, recreació històrica…). Precisament gràcies al tractament que hi dóna, Cronenberg transforma la narració presumptament acadèmica en una neguitosa aproximació a les turbulències internes de Jung. L’aparició d’Otto Gross (“pacient” situat en pantalla gairebé al mateix nivell que el “metge”) té alguna cosa de fantasmagòrica; millor encara: hi combina el relat episòdic de base realista amb la projecció dels dubtes pregons que atenallen Jung. De la mateixa manera que Sabina Spielrein ens l’ha presentada com l’encarnació d’una premonició, el catalitzador del desenvolupament teòric del psiquiatre suís, indeslligablement unit als abismes de l’ànima a què l’atrau Spielrein. Pel biaix de les seves inquietuds (amb presagis i somnis significants, òbvia càrrega psicoanalítica, sexualitat “abismal”…) aquest Jung esdevé un personatge plenament Cronenberg.
***
FOTO © BiM Dist Un mètode perillós, de David Cronenberg
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!