Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

10 de desembre de 2011
0 comentaris

Comentari: “Un mètode perillós”, de David Cronenberg

Comentari sobre Un mètode perillós (A Dangerous Method | Un método peligroso), de David Cronenberg, bona part del qual he escrit per a la revista Recull del mes de desembre de 2011:

Com bé saben els aficionats a la fotografia, si no se n”il·lumina prou la part posterior, els personatges ens queden com retallats del decorat que els envolta. Pot sorprendre, doncs, que en una pel·lícula del nivell d’aquesta, dirigida per un autor de prestigi com David Cronenberg, veiem que molt sovint els protagonistes estan com “retallats” del rerefons. Per a alguns puristes de la imatge, això deu ser inacceptable; tanmateix, el cineasta ho converteix ben intencionadament en un coherent recurs de posada en escena. Efectivament, aquesta diferenciació visual entre, d’una banda, el món de Carl Jung, Sabina Spielrein, Sigmund Freud i Otto Gross; i per l’altre cantó, la societat que els envolta, es correspon al desenvolupament simultani del relat fílmic sobre el context (en què es mouen els personatges principals) i el fil narratiu principal (la relació entre el pare de la psicoanàlisi, el seu deixeble Jung i la pacient d’aquest –després deixeble, col·laboradora, amant i col·lega– Sabina Spielrein).

Certament, Un mètode perillós penja literalment d’aquest fil narratiu principal (conseqüència de l’origen teatral del guió), articulat a base de diàlegs molt ben construïts, ben documentats i carregats de significats. Però potser allò que la fa més estimable és precisament la manera com David Cronenberg atorga una entitat molt cinematogràfica a aquest material d’origen escènic. La posició relativa dels personatges en un mateix pla (Jung-Spielrein a les sessions de teràpia; Freud-Jung a les converses que mantenen…), el rol narratiu (i dramàtic) que s’atorga a la correspondència o a les mateixes converses, les el·lipsis amb què es decanten accions senceres (el servei militar de Jung, per exemple) o l’acabament de no poques seqüències.

Tanmateix, no som davant d’un simple exercici d’estil a càrrec de director brillant. Igual com tampoc acaba de ser només un d’aquells productes que juguen les cartes atractives del prestigi (personatges famosos, recreació històrica…). Precisament gràcies al tractament que hi dóna, Cronenberg transforma la narració presumptament acadèmica en una neguitosa aproximació a les turbulències internes de Jung. L’aparició d’Otto Gross (“pacient” situat en pantalla gairebé al mateix nivell que el “metge”) té alguna cosa de fantasmagòrica; millor encara: hi combina el relat episòdic de base realista amb la projecció dels dubtes pregons que atenallen Jung. De la mateixa manera que Sabina Spielrein ens l’ha presentada com l’encarnació d’una premonició, el catalitzador del desenvolupament teòric del psiquiatre suís, indeslligablement unit als abismes de l’ànima a què l’atrau Spielrein. Pel biaix de les seves inquietuds (amb presagis i somnis significants, òbvia càrrega psicoanalítica, sexualitat “abismal”…) aquest Jung esdevé un personatge plenament Cronenberg.

El Carl Gustav Jung del final de la pel·lícula és un home solitari. La seva antiga pacient, ex-amant i ara col·lega Sabina Spielrein ja forma part del decorat de la seva vida: la seva figura ja no queda lumínicament retallada del fons, ja va (embarassada) vestida tan elegant com la mateixa Emma Jung, dona del psicoanalista. Pel que diu, ell ja té una nova amistançada (a tall, però, de peça substitutòria), i ha trencat amb Freud, separats tant per divergències teòriques com perquè (talment el fill que es revela contre el pare) li hi ha descobert les limitacions (personals, intel·lectuals…). Premonitori novament, un seu somni indesxifrable serà interpretable posteriorment: l’onada de sang que escombra Europa, mal presagi de la xacra nazi. Com ens recorden els rètols fílmics finals, aquesta xacra també provocà l’exili de Freud i assassinà Spielrein, per la seva condició de jueus (qüestió, la tensió aris-jueus, que forma part del dens bagatge temàtic del film): el context acaba imposant-se i novament la realitat ve a ser no tan sols la plasmació d’un averany, sinó la topada amb noves portes (profundes) que donen als precipicis més perillosos de la naturalesa humana (indidual i col·lectiva).

***

FOTO © BiM Dist Un mètode perillós, de David Cronenberg

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!