Club 7 Cinema

Ahir, quan vaig veure Perduda (Gone Girl | Perdida | L’amore bugiardo), de David Fincher, feia una setmana que acabava de llegir-ne la novel·la primmigènia, de Gillian Flynn. De manera que, tot veient la pel·lícula tenia ben present el text literari que adapta, i se’m va fer impossible no anar establint-hi comparacions.

Sóc conscient que cada obra té la seva entitat i que no s’ha de pretendre que el llibre condicioni el film, ni viceversa. Això no obstant, lluny de ser odioses, les comparacions poden ajudar a entendre i dimensionar el treball del cineasta (i, no ens n’oblidéssim, el de la guionista, la mateixa Gillian Flynn).

D’entrada, una constatació. En una pel·lícula que, en parlar-ne, has d’anar amb peus de plom per no esguerrar-ne la visió a futurs espectadors (allò que ara en diuen fer “spoilers”), per com evoluciona i acaba argumentalment, resulta que recordar-ne perfectament la novel·la no treu cap al·licient al plaer de veure-la. Si més no, les dues hores i mitja del seu metratge em van passar com una exhalació.

En l’adaptació per a la gran pantalla, hi ha passatges i alguns aspectes de la novel·la que no hi apareixen o han quedat relegats. Evidentment, s’ha fet una tria i, per si sola, l’anàlisi d’aquesta tria ja assenyala el que ha interessat més al cineasta respecte del que mogué l’escriptora.

La càrrega psicologista que tragina el relat de Flynn, aquí queda substituïda pel retrat de conductes i tarannàs. La novel·lesca veu interior d’en Nick Dunne (Ben Affleck) aquí no hi és. Mentre s’esdevenen els fets, en Nick reacciona com reacciona i això ens el fa percebre d’una determinada manera; així com les llacunes i contradiccions entre el que declara i veiem ens obren el camí cap a altres percepcions sobre el personatge. Gravitant sobre aquestes llums i ombres, el treball interpretatiu d’un Ben Affleck potser no dotat precisament d’una gamma àmplia de registres, però sí perfectament avinent a la quotidianitat de l’individu qualsevol que encarna.

David Fincher i la seva guionista han respectat els salts temporals de la novel·la, especialment entre el present de la recerca de l’Amy despareguda i el passat de l’escriptura del diari personal per part de l’Amy. Tanmateix, han jugat amb els efectes del muntatge cinematogràfic, creant sovint eficients ponts de diàleg entre el text d’aquell diari i el present de l’acció, entre les certeses que s’ha creat l’espectador i les incerteses que aquella crònica de la intimitat generen sobre el que hem estat veient.

S’ha de reconèixer que en el cas d’Amy Elliott Dunne (Rosamund Pike), s’ha mantingut la veu interior, mitjançant un bon nombre d’escenes que compten amb la seva veu en off. En present, la fan aparèixer quan la fan aparèixer i és el seu comportament i motivacions declarades el que ens fa veure-la, en aquest cas, més d’una peça, sense ambigüitats. El seu perfil mental, mancat dels matisos psicologistes que té a la novel·la, queda molt fixat. D’una banda, això dóna més solidesa al film; ja que, al text original, Gillian Flynn usa i abusa de les possibilitats que li dóna la situació d’ella per fer anar la narració en la direcció que li convé, per a generar expectatives al lector. En canvi, a la pel·lícula l’evolució de la protagonista és molt més coherent, dins de les circumstàncies. Per altre cantó, el fet que l’Amy Elliott Dunne fílmica sigui menys complexa que la literària, treu ferro al paper de la frustració personal i del fracàs matrimonial en aquesta seva evolució: queda més com una cosa d’ella.

L’actriu Rosamund Pike es fon en el personatge i aconsegueix evitar-ne la caricatura. Certament, ha d’assumir un personatge que, en pantalla, té menys recorregut emocional que l’original literari i, sobretot, aquest trajecte no està tan tractat dramàticament. Però fa versemblants tots els rostres del seu paper, sense estridències, i això que passa pel que passa…

Hi ha una mirada femenina molt potent a la novel·la. L’Amy serà com serà i farà el que farà; però en Nick és vist amb ulls de dona: sexualment, íntimament, quotidianament, respecte a les relacions amb la germana i la mare… A la pel·lícula, en canvi, aquesta mirada és masculina. Bona part del metratge gravita sobre la presència física de Ben Affleck i, quan és la visió d’Amy la que entra en joc, l’espectador sap perfectament (o ho acaba sabent) que hi ha un prisma, el d’ella, en el relat. En canvi, al llibre, hi ha una certa continuïtat de perspectiva femenina, entre el que diu el personatge d’Amy i el que l’autora escriu sobre en Nick. És comprensible que hi hagi qui consideri pèl misògina la pel·lícula.

El paper dels mitjans de comunicació queda diàfanament tractat, també, al film. Compta amb el suport de la imatge televisiva per a mostrar-ho amb eficàcia (i amb uns formats que ens resulten perfectament identificables al món occidental). Això no obstant, em sembla significatiu que s’hagi esmussat un pèl la preparació de l’entrevista amb la periodista televisiva seriosa. A la novel·la agafa una dimensió molt més emfàtica de posada en escena, amb tot el que té de subratllat del treball de la imatge pública. És, en canvi, important la connotació matisada que pren aquella seqüència de l’entrevista. David Fincher focalitza l’interés de Nick Dunne, de fer  l’entrevista, per un objectiu concret. I això no tan sols capgira les expectatives del relat, sinó que converteix tota la resolució del film en el que és.

Pot resultar discutible la pretensió que, rere les característiques del matrimoni protagonista, hi hagi una crítica o una denúncia sobre el matrimoni en general i a la societat nord-americana en particular. David Fincher ho posa fins i tot en boca d’ells. Sens dubte, com a ficció on ressonen la hipocresia, la frustració, les tensions internes… de determinades concepcions matrimonials, és ben plausible; però d’aquí a una generalització, hi ha un bon tros. En canvi, em sembla molt vàlida com a representació (per la via del cas extrem) del joc de poder (com lúcidament ha assenyalat Sergi Sánchez)  al si d’unes relacions en què se segueix aquest joc. És més, entre els personatges secundaris (els pares d’Amy, la germana de Nick, l’agent de policia, l’amant, el dandy…) i els protagonistes no deixa d’haver-hi, més subtilment, uns estira-i-arronses de poder en què cadascú l’exerceix tan bon punt en té l’oportunitat i mentre la té.

Narrativament fluïda i brillant. Intel·ligentment enfocada. Visualment impecable. Interpretada acuradament per actors molt ajustats als personatges. Un film de gènere amb “bouqué” d’autors com Hitchcock, en què “la sospita”, la fragilitat i la ferida humanes, la pintura d’un determinat estat de la societat, prevalen sobre la mera narració policíaca. Tot fa pensar que Perduda es pot convertir en una de les pel·lícules d’aquesta dècada.

Crèdit fotogràfic: 20th Century Fox.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!