Club 7 Cinema

FOTO © Universal Operació Zero Dark Thirty, de K. Bigelow

Fa dies que tenia pendents de penjar en aquest blog quatre notes a cop calent sobre Operació Zero Dark Thirty; però ho he anat deixant i finalment ja m’ha arribat l’hora d’escriure’n un comentari per a la revista Recull. O sigui que reprodueixo tot seguit el text que he escrit per a aquella publicació:

Avalada per l’èxit, al meu entendre un pèl inflat, de la seva anterior The Hurt Locker –diari de l’activitat d’uns artificiers nord-americans destinats a l’Iraq–, la cineasta Kathryn Bigelow ha entomat el repte de narrar la complexa i dilatada cacera d’Ossama bin Laden al decurs de la dècada que va de l’atemptat a les Torres Bessones, en aquell altre fatídic 11S, fins que un escamot especial el va matar en l’assalt a la casa on s’amagava, el maig de 2011. I cal reconèixer que se’n surt; tot i que ha apostat més per bastir una eficient docu-ficció que no pas per reflexionar sobre les diverses qüestions que el cas planteja.

Alguns consideren que en aquest film hi ha una apologia de la tortura i, des que s’ha estrenat, sovintegen opinions publicades que l’hi retreuen. Certament, mostra en pantalla la quotidianitat d’aquestes pràctiques agressives, inhumanes, dels agents de la CIA, emparats per l’operatiu muntat des de l’administració Bush. I com en resulten d’eficaces. Aquí rau el moll de l’ós del problema. Perquè, seguint l’evolució política als Estats Units, passant de la presidència republicana a la demòcrata, amb Barak Obama, Bigelow relata el traspàs de la tortura a la intel·ligència: primer és a base de denigrar els presos i fer-los patir físicament i psicològica com s’obté la informació; després, és l’hora del quinqué, de lligar coses, de pensar-les, en mans de la dona que n’ha assumit la feina. I la qüestió és que el triomf final de la intel·ligència està tacat d’origen, perquè les dades amb què es treballa, les han obtingut prèviament mitjançant la tortura. I no s’hi renuncia. La cineasta no va més enllà de l’exposició dels fets i de plantejar-ne la paradoxa. Bé podria haver-hi entrat més; però es limita a posar-ho sobre la taula. I és comprensible que molesti determinades línies de pensament; però plantejar aquestes contradiccions no em sembla sinònim de defensa de la tortura.

Els atemptats a les Torres Bessones no els veiem, la pel·lícula els recorda d’antuvi, com a punt de partida, mitjançant alguns dels documents sonors d’aquella tragèdia. De la mateixa manera, les altres accions terroristes d’Al Qaida a penes si estan apuntades, per les exigències de la narració. I és que en aquest film, Kathryn Bigelow mostra a l’espectador allò que normalment queda ocult a la majoria dels mortals: el treball dels agents secrets, les operacions d’amagat, el treball de passadissos, les converses de les cúpules de la CIA i el govern… Indubtablement, s’empara en les característiques del format docu-ficció; és a dir, com que no pretén sinó construir una ficció de base real, informada, que documenti sobre els fets, pot empescar-se personatges i situacions perfectament inventats que, no obstant això, reflecteixin la realitat o s’acostin molt al que probablement podríem considerar com la veritat. I en aquest retrat “de pel·lícula” posa en pantalla xacres com la burocràcia que envolten les grans decisions polítiques i de seguretat, els personalismes en les carreres dels professionals que hi treballen, el poder desmesurat de què s’investeixen alguns servidors públics… Així com parla del valor de la intuïció, del coneixement de causa i del risc. Bigelow, doncs, toca tots els tòpics que sobre els serveis secrets s’han desfermat els darrers anys; però no s’hi encalla, no en fa un tema fílmic, sinó unes circumstàncies que viu la protagonista.

Un dels pocs moments, per no dir l’únic, en què la pel·lícula abandona el caràcter de crònica per anar a trobar el drama –no el melodrama, que apareix amb la mort d’uns companys; sinó el conflicte que esclata en l’ésser humà i és representat– és quan el membre del comando que ha executat Ossama bin Laden comença a ser conscient de fins a quin punt una acció diguem-ne rutinària de la seva feina té una dimensió històrica: ha mort l’enemic públic número 1 i gairebé ni en pot dir el nom, malgrat que li reconeix la cara. L’excepció que confirma la regla, en un film que definitivament queda mancat de profunditat.