Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Comentari: “La dona de ferro”, de Phyllida Lloyd
Una pel·lícula sobre l’exprimera ministra britànica Margaret Thatcher, produïda al moment que les tesis polítiques conservadores s’imposen electoralment a tot Europa, fa inevitable que s’estableixin paral·lelismes entre el que el 1979 va significar l’arribada de “la dona de ferro” al 10 de Downing Street i el que comporta que, fa ben poc, hi hagi arribat David Cameron –i, per extensió, Angela Merkel a Alemanya, Nicolas Sarkozy a França, Artur Mas a Catalunya, Mariano Rajoy a Espanya…–. I la directora, Phyllida Lloyd, demostra que ho té clar, en resseguir la biografia política del seu personatge: d’una banda gasta força –força– metratge perquè quedi exposat abastament l’ideari de la senyora Thatcher i, per altre cantó, fa aparèixer en pantalla l’oposició política, sindical i social amb què va anar topant. De manera que és fàcil projectar aquell passat en el present i detectar-hi un deix d’advertiment, sobre la conflictivitat i problemes que va generar aquella ideologia, certament avalada a les urnes en tres mandants.
Tanmateix, Lloyd es mostra molt ambígua. Arriba a caure en la hagiografia, converteix la pel·lícula en una exaltació acrítica de la senyora Thatcher, i després ho contrasta amb les respostes parlamentàries i les revoltes populars que va generar. I així es queda en una mena de territori neutral. Com si la dialèctica en qüestió, malgrat tot, no li interessés especialment.
Crida l’atenció, en canvi, la manera com la cineasta posa en escena el començament del declivi del personatge: en una reunió de govern, quan acaba la paciència de la gent del seu partit, amb una intervenció que tant apunta a primers indicis de senilitat com a les limitacions pregones del discurs i les maneres de Ms. Thatcher. Es tracta d’una seqüència sorprenent, per increïble si és certa històricament o per matussera si és tan sols al·legòrica. En tot cas, però, li serveix a Phyllida Lloyd per a recordar-nos que aquest vol ser sobretot un film sobre la persona de Margaret Roberts –de casada, Thatcher– i no tant sobre la seva trajectòria pública, tot i que l’ha hagut d’evocar, inevitablement.
Arribats a aquest punt, podem preguntar-nos si té de debò cap interès el present senil de la senyora Thatcher, que ocupa bona part del metratge d’aquesta pel·lícula. Permeteu que deixi de banda la incomoditat que pot experimentar-se davant la recreació, per fictícia que sigui, dels desoris mentals que el dol i l’edat han pogut generar en una persona real que encara és viva. La privacitat dels personatges públics, em sembla que més val respectar-la escrupolosament. Tanmateix, el guió d’Abi Morgan en fa tot un pretext per anar fent aparèixer els records de la protagonista i així intentar dissimular tant com pot el convencionalisme narratiu de les biografies cinematogràfiques. I, valent-se de la seva carrera com a directora teatral i operística, Phyllida Lloyd gairebé aconsegueix esquivar el relat mecànic dels fets, centrant en la representació el potencial d’aquest guió.
Certament, la mirada enrere de l’exprimera ministra permet que apareguin temes com la factura humana que es paga pel poder polític o l’intrínsec caràcter fugaç d’aquest mateix poder. El caire anacrònic que s’atribueix a l’actual senyora Thatcher aporta també algunes reflexions sobre el canvi d’època –les diferències entre els polítics i la societats de fa trenta anys i la d’ara mateix–. Però curiosament Lloyd no dóna cap tractament shakespearià a un material tan shakespearià com aquest –ella, que ha dut a escena obres del dramaturg de Stratford!–. La directora de “Mamma Mia!” defuig prou el sobrepès de les paraules o els gestos i se centra en l’atmosfera, en el neguit i les emocions que viu la seva Thatcher en aquest present emboirat per la presència fantasmagòrica del marit vitalista ja traspassat i els records que li brollen a cada imatge o sensació que els hi convoquen. I compta esclar amb la interpretació intel·ligentíssima d’una Meryl Streep –de gran retirada a la Thatcher real, per mor del magnífic treball dels maquilladors–, conscient que ha de contenir la seva pròpia personalitat en interpretar el paper d’una dona de per si ja dotada de prou personalitat.
***
FOTO © Wanda Visión Jim Broadbent i Meryl Streep, a La dona de ferro, de Phyllida Lloyd
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Me’n recordo que l’Oliver Stone, a NIXON, va saber fer una apassionant biografia de l’ex President dels EUA, tot mostrant intel.ligentment els dos costats del personatge: la seva mesquinesa i la seva dignitat. Tan aviat era menyspreable i després més noble.
O com el Napoleó Bonaparte de la sèrie NAPOLEÓ, que també sabia mostrar-ne la megalomania de l’Emperador i la seva dignitat com a ésser humà. Dos retrats complexos, aleshores, que em van enganxar de valent. Saluts.