Club 7 Cinema

Reprodueixo tot seguit el meu comentari sobre Argo, de Ben Affleck, que publica la revista Recull, de Blanes, d’aquest mes:

Des que a començament de setembre es va preestrenar Argo al Festival nord-americà de Telluride, en sessió sorpresa, i sobretot des que es projectà tot seguit al Festival Internacional de Toronto, moltes són les veus que situen Argoen la cursa pels Oscar d’enguany. Quan, unes setmanes més tard, la pel·lícula arribà al Festival de Sant Sebastià, en general les cròniques en confirmaven les bones expectatives. Ara que ja s’ha estrenat a casa nostra i hem tingut oportunitat de veure-la, comprenc que hagi entusiasmat, tot i que no sé si n’hi ha per tant.

No s’ha de menystenir el fet que aquesta pel·lícula ha arribat a les pantalles nord-americanes en plena campanya presidencial, en una contesa prou ajustada entre Barak Obama i Mitt Romney. Productors d’Argo en són George Clooney i el seu guionista (igualment compromès) Grant Heslov. I certament, el film reivindica que una altra CIA és possible i evoca un episodi heroic, agosarat, positiu i humanament sensible protagonitzat per la central d’intel·ligència sota l’administració d’un president demòcrata (Jimmy Carter); gesta mantinguda en secret fins que un altre demòcrata (Bill Clinton) va desclassificar-la. El context polític, doncs, ha estat propici per a generar una sobtada operació de prestigi al voltant del film: ja veurem si, passada la urgència, manté l’interès com perquè els acadèmics de Hollywood la votin. Dit això i, al marge dels aires polítics que bufin en aquell país a final d’any, certament Argo té ingredients per ser presa especialment en consideració.

Som davant d’un thriller d’espies basat en el cap i no pas en l’acció. La dinàmica argumental es nodreix no pas d’adrenalina a desfogar, sinó de la imaginació, pors i un bon farcell d’altres emocions dels personatges. Fins i tot el seu heroi, en lloc de mostrar cap mena de carisma, actua amb una discreció absoluta, duta a l’extrem de l’anonimat clandestí. Certament, aquí no s’estalvia cap tòpic del gènere i se segueix la vellíssima fòrmula del “salvament a l’últim moment” (crear una tensió a l’espectador i mantenir-la-hi fins al final). D’entre el grup de refugiats a la seu diplomàtica canadenca a l’Iran, hi ha les típiques diferències explorables dramàticament dels films sobre grups que han de fer una “gran evasió” o passen per una situació límit en què els cal unitat. Hi tenen un paper important la disfressa, el rol del líder… i evidentment els oponents són diabòlics (fa anys eren nazis o comunistes; ara, islamistes radicals). En canvi, Argo deixa com a temes col·laterals algunes qüestions clau de les pel·lícules més serioses sobre espionatge, com la burocràcia i la politiqueria de la CIA en contraposició a la gosadia i generositat dels seus agents que es juguen la pell, o com les misèries de l’entorn polític presidencial: ho toca, però no s’hi entreté.

El fet que, en aquell cas real, la CIA fes servir una falsa pel·lícula de Hollywwod com a tapadora de la seva delicada operació a l’Iran permet a Argo deixar al descobert els vincles entre la indústria nord-americana del cinema i el seu govern, mal ho tracti com una anècdota d’uns protagonistes concrets (un maquillador ben relacionat i un productor gat vell). I esclar, també li permet exposar la frontera feble entre realitat i ficció: a Los Angeles s’empassen com si fos certa la falsa pel·lícula, gràcies a la retòrica del productor (que no deixa de ser el llenguatge habitual de Hollywood); els islamistes també s’ho acaben creient, perquè només estan pendents de la imatge del seu país i la comprovació de veritats objectives (que resulten falses)… Tanmateix, més enllà de constatar el poder de les ficcions, capaces d’esdevenir “realitats” (i en aquest cas, salvífiques), no es pot pas dir que Ben Affleck faci cap aportació notable a la reflexió.