Club 7 Cinema

Un blog de Salvador Montalt

25 de desembre de 2012
0 comentaris

Comentari: “Animals”, de Marçal Forés

FOTO © Alfa Pictures Animals, de Marçal Forés

Oficialment, Animals és l’opera prima del cineasta barceloní Marçal Forés. I certament, la pel·lícula té virtuts i defectes característics d’una “primera pel·lícula” autoral: un estil pèl tendre, un bé de Déu de referents, diversitat de línies temàtiques que apunten a una certa dispersió, una frescor cinematogràfica…

Fa temps, però, que algú hauria de gosar redefinir el concepte d’ opera prima. La realitat d’avui en dia és molt diferent de l’època en què aquest concepte quedava diàfanament clar en el context de la producció cinematogràfica. Hi ha festivals internacionals que tenen seriosos problemes per a encaixar-ho: per exemple, els films documentals no els prenen en consideració i aleshores ho han d’encotillar exclusivament a les ficcions; o presenten com a debut el nou treball d’artistes amb un ampli bagatge al camp del video.

Si agafem el cas de Marçal Forés, ens pot resultar igualment emblemàtic per a reflexionar sobre la qüestió: el 2004 es graduà en direcció de ficció, a l’ESCAC, amb el curtmetratge Yeah! Yeah! Yeah! —seleccionat a diversos festivals internacionals— i el 2007 es graduà en la mateixa especialitat a la National Film & Television School (NFTS), amb el curtmetratge Friends forever —igualment seleccionat ( i premiat) a diversos festivals internacionals—; però aquell mateix any dirigí The Things I Haven’t Told You, els 58 minuts de la qual la deixaven en la categoria de migmetratge per només 120 segons —a més, es tracta del capítol pilot rodat en 16 mm, d’un telefilm per a BBC3—. I encara aquest 2012 ha realitzat el migmetratge Paradise per a la NFTS. És a dir, indiscutiblement i des del punt de vista tècnic, Animals és el primer llargmetratge de Forés; però em sembla que li hauríem de veure tot aquest material previ abans de tractar-li aquesta pel·lícula amb els tòpics valoratius d’una “opera prima”.

A Friends forever, sense anar més lluny, hi trobem moltíssimes similituds amb Animals: un cinema centrat en els personatges, una càmera essencialment atenta als protagonistes, una planificació molt més anglosaxona que els estàndards de casa nostra, el tema de la pèrdua i la presència de l’absent a qui no es vol renunciar, el vincle entre vius i morts, l’amistat entre nois, el potencial del suïcidi, el context d’un institut d’ensenyament, el marc d’un llac (o un riu) i el bosc que l’envolta, els referents de música rock, l’aparició del dibuix —còmic— de traç negre i, fugissera, d’una figura femenina emblemàtica, el paper de les noies com a contrapunt entre la realitat i l’univers reclòs del xicot…

Animals, doncs, reprèn temàtiques, univers i formes d’aquell curt, apuntant ja uns interessos autorals; sense ser-ne cap versió allargada, òbviament. Potser sí que Forés allargassa excessivament la convivència entre en Pol i l’ós de peluix, diluint un xic el tremp fílmic i arraconant un pèl massa el lligam del noi amb la resta de protagonistes i els fils temàtics i dramàtics que comporten. Certament, sap mantenir la força enigmàtica de la companya misteriosa i perfila subtilment el tarannà satànicament seductor del xicot que fascina en Pol. Potent imatge la dels talls de sang als braços (maridatge adolescent, addicció al dolor i autodestrucció, evocació de ratlles lisèrgiques…). Tanmateix, tens la sensació que la dèria amb l’ós de peluix es menja part del metratge que hauria pogut desenvolupar més tots aquells vincles tenebrosos i, sobretot, conformar d’una manera més completa l’abisme interior d’en Pol.

Per cert, la presència de l’anglès a Animals pot ser molt mal interpretada. Argumentalment hi queda justificada pel fet que els personatges són alumnes o professors d’un institut britànic; però això no hi calia: podria haver estat una qualsevol altra escola, sense cap necessitat d’haver de convertir la pel·lícula en políglota. Per tant, hom s’hi pot afigurar una certa estratègia de producció, per fer-ho “més internacional”. I ves que no hi hagi alguna cosa especulativa d’aquesta mena; però quan coneixes la trajectòria de Marçal Forés, els seus estudis a Anglaterra i treballs seus, en anglès i rodats allà, com Friends forever o Paradise, l’opció lingüística queda plenament explicada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!