Club 7 Cinema
Un blog de Salvador Montalt
Comentari: “A Roma amb amor”, de Woody Allen
Fa tota la impressió que A Roma amb amor gairebé podria passar a qualsevol altra ciutat del món. Que Woody Allen hi ha adaptat més o menys superficialment quatre historietes de les seves, en què per altra banda es fan visibles algunes restes (no exactament arqueològiques) del seu millor cinema.
Els coneixedors del cinema italià identifiquen alguns títols concrets d’aquell patrimoni que el cineasta novaiorquès fa presents en algun moment o altre del film. Tanmateix, que un guàrdia urbà s’adreci a la càmera i, mentra ens xerra, hi hagi una patacada de trànsit o que una “innocent” parelleta “de províncies” arribi a Roma per començar una nova vida… ens evoquen seqüències de no poques pel·lícules efectivament “italianes”, quan no específicament “romanes”.
No deixa d’haver-hi una mirada també “localista” a través d’alguns altres personatges: el del cantant d’opera a la dutxa i el de l’oficinista convertit en estrela mediàtica que incorpora Roberto Benigni. Sembla com si Woody Allen s’imaginés que els italians són esplèndids cantants d’òpera casolans i, a tall d’hipèrbole, de broma múrria, ho representi mitjançant el seu futur consogre a la ficció. De la mateixa manera, ridiculitza la dèria global (però molt intensa a Itàlia) de crear i consumir buidor mediàtica: com si el cineasta, de turisme al país, hagués constatat la forassenyada importància de la premsa rosa a la petita pantalla, fins als mateixos telenotícies.
I esclar, “romà” n’és el paisatge i part del paisanatge. S’hi retrata el món de l’alta societat (amb les dones tibades, els homes “puteros”, les formes socials, els bons restaurants, les terrasses selectes, les recepcions als jardins, els vincles vaticans…) i la Roma d’advocats obreristes, oficinistes, secretàries seductores, periodistes-borinots de mil-i-una cadenes televisives… Quant al marc físic en que transcorren les escenes, aquí s’ha optat no pas per una Roma viva (a l’estil, per exemple del que féu William Wyler a Vacances a Roma), sinó que l’ha convertida en un rerefons de postal turística (talment com féu a Vicky Cristina Barcelona). Les típiques vistes de la ciutat apareixen com a això, com a vistes, sense un autèntic lligam ni amb la història ni amb els personatges; llevat potser d’algun passatge al Trastevere (en què, excepció que confirma regla, traspuen l’empedrat del terra, el ritme que s’hi respira, l’arquitectura popular de les cases…). Potser el pitjot moment “paisatgístic” de tota la pel·lícula és quan fa passejar Roberto Benigni i senyora per Via Veneto: gent d’un barri popular que surten a passejar… a l’altra punta de Roma (es pot al·legar que és el carrer associat a la fama i que el personatge acaba de protagonitzar uns dies de fama, però abans no li ve un atac, l’home i la dona es mostren ben contents d’haver recuperat l’anonimat: francament, d’una banda, Via Veneto “havia de sortir” i ho força i, per altre cantó, el guió hi ha trobat la solució lligada a la “fama”, que no cola).
El guió: és tan desequilibrat, que fa tot l’efecte que Woody Allen no hi ha volgut esmerçar més esforços, confirmant la vocació turístico-jubilatòria de la producció, en la línia del que va fent per la seva gira europea. La història de la parelleta de Pordenone que fan cap a la capital és ortopèdica, previsible, amarada de tòpics, rònega del primer a l’últim pla. No es pot pas dir que doni gaire de si tot el relat sobre l’oficinista que incorpora Roberto Benigni: una idea de micro-curtmetratge inflada a la durada capitular. Millor, però cançonera, la història de l’arquitecte potencial enamorat de l’actriu amiga de la seva dona. I força més bé està l’episodi que protagonitza el mateix Woody Allen, sobre la parelleta enamorada i els consogres que es coneixen, tot descobrint-s’hi un autèntic tenor… sota la dutxa. És casual, que Woody Allen vagi millorant a mesura que té personatges nord-americans com a “interlocutors”?
S’ha d’admetre, això sí, que hi ha unes llibertats temporals, al guió, que donen testimoni del talent del cineasta, per bé que un pèl empaltat del caos (romà?). El relat de la parelleta de Pordenone només pot passar en un sol dia i, en canvi, l’episodi paral·lel de Roberto Benigni ha de transcórrer en diverses jornades. I encara més dilatada en el temps és la història “simultània” amb el consogre cantant. Enmig de tot plegat, el capítol de l’arquitecte no tan sols passa en diversos dies, sinó que tot ell pot ser una simple projecció de la memòria, un record en la ment del personatge d’Alec Baldwin (i ja se sap la mena de “suspensió temporal” que tenen aquestes figures mentals).
Precisament aquest personatge d’Alec Baldwin i el de Judy Davis esdevenen les millors aportacions del guió, reviscolen el millor de Woody Allen. Autèntiques projeccions de consciència (ella, en clau psicoanalítica; ell, a tall de projecció diacrònica), les seves ratlles de diàleg contrapunten, avancen, comenten, remarquen el que fan o diuen respectivament el director operístic jubilat (Allen) i l’arquitecte en potència (Jesse Eisenberg): pur humor allenià, amb la dosi de dèria psicoanalítica (“que Freud em torni els diners que m’ha costat”…), la por a la mort, l’amor intel·lectual, el sexe…
El conjunt de la quatre històries d’ A Roma amb amor repassen certament l’habitual temari de Woody Allen. L’amor innocent de la parelleta de Pordenone, que topa amb el sexe descarnat (Penélope Cruz) i amb l’encarnació de les fantasies eròtiques (l’actor de cinema de la mena d’Alberto Sordi —tot i que la cosa acaba amb un lladdregot d’hotels, incorporat per un dels joves sex-symbols del cinema “italià” d’avui—). Però hi trobem també l’amor d’ intel·lectuals, que topa amb la temptació d’adulteri, l’atractiu de la fantasmada i la feblesa dels vincles. Per no parlar de l’amor ja descregut, es pot dir només convivencial, entre els papers de W. Allen i Judy Davis, en contrast amb l’amor clàssic, llatí, entre la dona napolitana i el marit romà (operísticament dotat) —i l’amor interclassista i internacional, entre els seus respectius fills—. No oblidéssim tampoc l’amor tradicional, de parella senzilla, entre Benigni i la seva dona, inalterable malgrat els allitaments propiciats per la fama fugissera. Així doncs, autèntiques declinacions sobre l’amor, amb el sexe com a abisme atractiu, i, per descomptat, la psicoanàlisi… I més temes, com ara la fama, l’èxit i l’art contemporani.
Aquí es repassa el cinema i els mitjans com a creadors de fama, centrant-se en la mitologia eròtica que genera (l’actor que té enlluernada la noia de Pordenone), els somnis de futur que obre (la xicota que es deleix per ser actriu de Hollywood), la buidor mediàtica (fabricar famosos del no-res). Però la fama, que rebutja el cantant d’òpera sota la dutxa (de la mateixa manera que hom pot renunciar a l’èxit social de viure amb la classe alta i tots els condicionants que imposa) també apareix com a vara per a mesurar allò en què ens hem convertit, respecte al que ens havíem pensat (l’arquitecte famós contraposat a l’aspirant d’arquitecte).
Poser és en el tractament que dóna a l’art contemporani on trobem el Woody Allen més càustic, més sorneguer. No gaire lluny d’aquella idea de posar en escena WC al Liceu són les propostes “innovadores” que, pel que es veu, havien dut al fracàs la carrera del director operístic que ell mateix interpreta. Reticent a la jubilació en què es troba, descobrir el magnífic tenor sota la dutxa el du a fugir esperitat de la mort-jubilació i a bregar enderiadament per a triomfar-hi. I als espectadors ens regala unes seqüències iròniques, amb moments gairebé hilarants.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquí, va tenir una idea que tant de bo a la seva pel.lícula de Barcelona hagués aparegut: les dues històries parlades en italià, amb actors italians (tret de la Penélope Cruz), que ells les fan més creïbles, una cosa és que puguin ser tòpiques o no, ells també han fet d’històries semblants, en films italians, de directors més italians que el spaghetti. Tant de bo que a Vicky Cristina Barcelona hagués ficat històries barcelonines, només veure Joel Joan o Irene Montalà (p. ex.) parlant en català o castellà, com a UNA CASA DE BOJOS de Cédric Klapisch (on va treballar la Montalà), que per cert, va donar-nos una visió de Barcelona més creïble, fins i tot amb aquella escena del Professor d’Econòmiques (Pere Sagristà) que deia que si una estudiant belga vol sentir les classes en castellà en comptes de en català, que se n’anés a Madrid o a Sudamèrica.
Però bé, en Woody és en Woody, almenys té una virtut: no et farà una inefable història de Hollywood, amb moralina i cursileria. L’adulteri mutu del matrimoni de poble, que és un homenatge a EL XEIC BLANC de Fellini, sense que cap dels dos descobreixi les banyes mútues, ho demostra, en Woody, potser des de que va esclatar el seu afer amb la Soon-Yi, ja no vol ser tant de moralista com fa 20 anys perquè ja ningú s’ho creuria.
En pocs dies, desaré la meva crítica al meu bloc.
Saluts, i ànim amb el teu parent malalt,
JULIÁN.