Club 7 Cinema

Es tracta de crítiques publicades a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. La tria dels fragments no pressuposa ni un resum del que ha escrit l’autor, ni la conclusió de la seva reflexió sobre el film. La meva intenció és recollir-ne algunes aportacions a la reflexió. Per descomptat que les crítiques cal llegir-les completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

FOTO © Guy Ferrandis – SBS Productions Un castell a Itàlia, de V. Bruni-Tedeschi

(..) La relació amb el germà malalt (..) és el més emotiu d’aquesta pel·lícula, trista i a vegades joiosa, travessada per un dol persistent, però també per l’humor amb el qual Bruni Tedeschi se’n riu d’ella mateixa. En aquesta relació entre germans, com també en el castell italià, hi palpita una aroma viscontiniana, sobretot la de “Vague stelle dell’orsa” (Imma Merino, Dol persistent i joia fugaç, Suplement Cultura, diari El Punt Avui, 09.05.2014)

(..) De cara?cter bilingu?e, entre el france?s i l’italia?, el film prova de conciliar la vida adulta i parisenca de la protagonista amb les seves arrels a Tori?, i ho fa amb una estructura despentinada, impulsant-se a base de sequ?e?ncies d’irregularitat tragico?mica, que busquen la veritat d’un instant concret d’exubera?ncia emocional (Gerard Casau, Un castell a Itàlia, Time Out Barcelona, 09.05.2014)

(..) El seu cinema es pot veure com el reflex d’una identitat fracturada en diferents contradiccions: socials, lingüístiques i nacionals. L’autoficció no s’atura aquí. La directora situa al seu nou film dos episodis clau de la seva biografia recent: la mort del germà, malalt de sida, i la relació fallida amb un home més jove, Louis Garrel, que el mateix actor es presta a interpretar L’encert de la cineasta és aplicar a aquest substrat biogràfic un tractament d’humor i distància irònica (Xavi Serra, Un castell a Itàlia, suplement Play, diari Ara, 09.05.2014)

(..) En el fons, d’allò que acaba parlant la pel.lícula és de la mort d’una determinada manera d’entendre el món, fet que acaba convertint “Un Castell a Itàlia”en un drama marcadament Txékhovià (..) Els moments finals de la pel.lícula situats en el jardí de la casa ens remeten cap el moment de la pèrdua de la infància i la desaparició d’allò que no pot tornar. Totes les pistes ens porten cap a “L’hort dels cirerers”, de Txékhov. La família Bruni- Teddeschi és com una família russa de províncies que viu tancada en el seu petit món i que no s’adona que la realitat exterior els ha acabat condemnant a assumir una mort lenta. Valeria es troba en una veritable cruïlla de camins i aquesta cruïlla és el que dona atractiu a la pel.lícula. Vol tornar a casa però ja és massa tard, vol tornar a estimar però alguna cosa ha canviat. El temps tot ho ha erosionat, res no és allò que era (Àngel Quintana, El temps que tot ho esborra, Full de mà Cinema Truffaut de Girona, 09.05.2014)