Club 7 Cinema

KIM Ki-duk, el director sud-coreà que va causar impacte amb Primavera, estiu, tardor, hivern… i primavera / Bom yeoreum gaeul gyeoul geurigo bom / Primavera, verano, otoño, invierno y… primavera / Printemps, été, automne, hiver et … printemps / Primavera, estate, autunno, inverno e… ancora primavera (2003) i que poc després ens lliuraria la magistral Bin Jip / Hierro 3 / Locataires / Ferro 3 – La casa vuota (2004), ha perdut un xic l’estrella en els seus dos últims films: L’arc / Hwal / El arco / L’arco (2005) i Time / Shi gan (2006). Però l’obra d’aquest cineasta relativament jove (Bonghwa, Corea del Sud, 20.12.1960) no es limita a aquests títols estrenats entre nosaltres des que se l’ha reconegut com a autor. Ran de l’estrena de Time a Catalunya i a les Illes, Quim Casas n’ha fet una breu semblança filmogràfica (Èxit, suplement d’ El Periódico, 21-27 desembre de 2006). Comença, evidentment, fent esment a la famosa imatge d’una noia empassant-se uns hams de pesca de la pel·lícula que va descobrir KIM Ki-duk a Occident: L’illa / Seom / La isla / L’île / L’isola (2000). Al llarg de l’article exposa la poètica especial i controvertida de KIM i descriu la seva predilecció (..) pels espais ingràvids i inalterables: una casa que sura al mar, una barcassa, un monestir enmig d’un llac. I parla de les  reflexions extremes sobre els límits de la passió en films com L’arc. Casas considera que el seu cine (..) se centra en les reaccions, renúncies i superacions d’uns personatges immersos en un món que no reconeixen com a seu i ho demostra repassant alguns dels seus títols clau.

De Time, ja en vaig parlar ran de la projecció del film a Sitges (podeu repescar-ne l’article clicant aquí: Time / Vador; ara faig un cop d’ull al que n’ha sortit publicat. 

(Per seguir, cal que aneu a "Vull llegir la resta de l’article")

Per a Carlos Losilla (Avui, 24.12.2006), que KIM Ki-duk s’hagi convertit en un director de culte respon a la seva senzillesa d’exposició unida a un sentit més aviat histriònic de la posada en escena. Considera que Time en reprodueix el vessant minimalista i que el problema és que la cosa acaba aquí. Acusa KIM Ki-duk d’agafar-se com a trascendentals els temes que toca i, per això -afirma Losilla- les seves pel·lícules estan plenes de solemnitat encara que tractin de ximpleries.

Jo, que no defenso ni Time ni L’Arc, perquè les tinc per obres d’un autor empantanegat des que va aconseguir l’obra mestra amb Bin Jip  / Ferro 3, diria que Carlos Losilla s’ha quedat en les capses del cinema de KIM Ki-duk, quan en diu el que diu. Sobretot, pel que fa al contingut, però també a la part formal. Temàticament, l’espiritualitat oriental té un pes enorme en tot el cinema d’aquest sud-coreà. A més, l’home fusiona influències cristianes amb la tradició budista. I, si més no per a  mi, aquí comença un problema de lectura fílmica: em caldria més coneixement d’aquella cultura, per a treure’n més suc. I diria que Losilla ni hi ha entrat o ni hi ha volgut entrar-hi. Quant a la forma, em sembla meridianament clar que Bin Jip, però també Samaritan girl (2004), demostren tot el contrari del que ell aassegura. Per altre cantó el fet que, a Time, la forma tingui molt més importància que el fons, li va perfecte, a l’amic crític, per reprendre el discurs que es tracta d’un cinema oriental fet de cara al públic occidental: un tòpic que ja cansa i que els cahieristes doctrinaris apliquen sistemàticament als cineastes orientals de renom habitualment entre nosaltres. Ells s’ho perden!

La lectura de la crítica de Carlos Losilla, clicant aquí : Time / Losilla / Avui (un cop al web de l’Avui > Hemeroteca > 2006 > desembre > 24 > Cultura i espectacles > "Mascarada")

Imma Merino tampoc no és gaire amant de l’obra de KIM Ki-duk. A la seva crònica de Sitges 2006 (El Punt, 11.10.2006), Merino afirma que aquest director alterna la violència (cada cop menys present en el seu cinema) amb una pretesa poesia que sovint l’ha menat a un esteticisme força llepat. Centrant-se en Time, diu que vol metaforitzar la naturalesa tràgica de l’amor: la voluntat de fer-lo perdurable (..), la por al desamor de l’altra (..), la pèrdua (..). Explica l’entramat argumental amb què el cineasta ho vol fer present i que l’espectador és convidat a acceptar un joc simbòlic a base de canvis d’identitat, mentre el film va donant voltes crispades sobre la mateixa idea. 

Amb els arguments d’Imma Merino ja hi estic més d’acord, sobretot pel que fa a Time -no pas sobre la llepamenta estètica que atribueix a la filmografia de KIM, encara que Primavera, estiu, tardor, hivern… Déu-n’hi-do si n’és de llepada!-

La crònica completa d’Imma Merino, podem llegir-la clicant aquí: Time / Merino /El Punt (el titular de l’article parla de l’última de Paul Verhoeven, però al final hi ha la peça amb el titulet "Torna KIM Ki-duk") ATENCIÓ: posteriorment (30.12.2006, El Punt), Imma Merino ha publicat la seva crítica sobre el film, on matisa i amplia el que va exposar a la crònica sitgetana. D’aquesta crítica, en parlo a l’ACTUALITZACIÓ del post de 31.12.2006.

Time és una història circular que camina de la bogeria cap a la bogeria, diu Valentí Sanjuan (Sessiocontinua.com), per a qui es tracta d’una cinta irregular, dura com poques, ben narrada però força desequilibrada. Sanjuan té una molt bona opinió de la primera hora de metratge del film, però considera que la pel·lícula es perd en la mitja hora final. I explica detalladament tant els elogis com el retret; per bé que en salva el conjunt, basant-se en allò que la magnificiència del que està bé fa pèrdonable qualsevol error de la resta.

Puc coincidir amb Valentí Sanjuan, pel que fa al decandiment de la pel·lícula; però no pas en la valoració global de Time: jo en veig el got mig buit, que hi farem!

La lectura de la crítica de Valentí Sanjuan a Sessiocontinua.Com, clicant aquí: Time / Sanjuan / Sessiocontinua.com

A Time, KIM Ki-duk està interessat en com una conducta obsessiva pot arribar a destruir els sentiments que la van causar i tot i així seguir viva –diu Nando Salvà (Èxit, suplement d’ El Periódico, 21-27 de desembre de 2006). Reconeix que la pel·lícula és una mica confusa tant narrativament com emocionalment; però en suggereix un motiu: potser requereix una comprensió (..) de la popularitat que la cirurgia estètica té avui a Corea del Sud. La considera més convencional que altres treballs anteriors del cineasta i en remarca un cert sentit de l’humor. Salvà ens fa notar que, tanmateix, els personatges segueixen sent emocionalment impenetrables, perquè, per a ell -KIM-, el significant clau pel qual entenem l’arc dramàtic d’una pel·lícula són les imatges i un sentit de la simetria en termes de narrativa i estètica (..). Destaca finalment, com el cineasta reincideix en les seves preocupacions (..) sobre l’amor, entès com a manipulació i possessió. 

Parat, m’ha deixat Nando Salvà amb això de la popularitat de la cirurgia estètica a Corea del Sud: potser sí, en KIM Ki-duk ha volgut parlar-ne, ran d’aquesta mena de plaga. En tot cas, diria que el problema de fons que planteja el cineasta és ben universal -no pas nou i certament fàcil, tocat a partir de la "cirurgia estètica-: on rau la identitat, si no a l’interior? Deixeu que ho aprofiti per comentar un parany fenomenal d’aquesta pel·lícula: les persones les reconeixem no pas tan sols per la cara, hi ha el gest, el posat, la manera de moure’s, el parlar… que conformen també la identitat exterior dels individus. I, evidentment, s’ho salta, perquè altrament no li funcionaria el que Imma Merino ha titllat de "joc simbòlic". Tornant a la crítica de Salvà, diria que ell descriu en termes explícitament elogiosos l’estil de KIM Ki-duk i, subtilment, soterràniament i implícita, es va carregant Time. No veig però, ni que els actors siguin aquí tan impenetrables, ni que la imatge resulti tan prolífica.

La crítica sencera de Nando Salvà, podem llegir-la a Èxit (suplement d’ El Periódico, 21-27 de desembre de 2006)

Actualització (31.12.2006)

Amb la seva brillantor habitual, Imma Merino (EL Punt, 30.12.2006) comença la crítica de Time parlant del premi al millor maquillatge que va atorgar-li el jurat del Festival de Sitges. Decisió jurada que concidera molt encertada, no perquè (..) s’hi exhibeixi un maquillatge molt vistós o espectacular, sinó perquè (..) Time conté una metàfora sobre el maquillatge. No tant com un desig d’embelliment, sinó com a màscara amb la qual volem aparentar ser un altre. Assenyala, Merino, alguns temes que se’n deriven, com si l’aparença fa l’ésser o si el canvi de rostre comporta el canvi d’identitat o la possible crítica del film a l’absolutisme de l’aparença; però ella remarca el fet que la cirurgia estètica vehicula una metàfora extrema -en diu-, que Kim Ki-duk utilitza per reflectir una visió tràgica de l’amor. A continuació, repassa l’argument del film, enllaçant-lo amb les reflexions que ha fet, i passa a descriure l’exploració que el cineasta fa de la naturalesa tràgica de l’amor, en els termes que Merino va exposar a la crònica sobre de Sitges 2006, que ja he resumit abans. Apunta la crítica garrotxina un possible repenjament de Kim Ki-duk en la tòpica dualitat Dona=desconfiança + possessió vs Home=insatisfacció, promiscuïtat, però reprèn el fil del seu discurs i afirma que aquesta visió tràgica fa que els amants no s’acabin de trobar i que sembla dur a una successió de canvis de rostre i d’identitat que no fan més que distanciar-los. Arribada a aquest punt, Imma Merino comença a treure conclusions: en aquesta mena de repetició obsessiva a l’entorn d’una mateixa idea -diu-, la pel·lícula sembla crispar-se o a vegades indecisa (..) respecte una comicitat desesperada (..) però, distanciant-se de la violència (..) i alhora d’una cerat tendència a l’esteticisme llepat, Kim Ki-duk aporta un film estrany i interessant.

Llegir aquesta rítica m’ha donat un plaer intel·lectual i fins espiritual. En primer lloc, per com n’és de brillant. En segon lloc, per com s’hi respecta la pel·lícula, assenyalant-ne tant alguns aspectes discutibles com d’altres de suggerents. En tercer lloc, per la llibertat intel·lectual de qui la signa: ha estat habitualment contrària al cinema de Kim Ki-duk (pel caire violent i per l’esteticisme llepat, si més no) i això ni li ha impedit de seguir oberta a aquesta nova pel·lícula del cineasta sud-coreà i reconèr-la-hi com una obra estranya i interessant. I en quart lloc, però hauria de ser el primer, perquè llegir aquesta crítica ha sacsejat positivament la meva percepció i valoració del film: no tant en l’anàlisi, que em sembla força coincident, com en les conclusions. I m’agrada que els articles d’opinió em facin raonar, m’ajudin a pensar, em qüestionin la percepció de les coses. Gràcies, Imma!

La lectura de la crítica sencera d’Imma Merino, clicant aquí: Time / Merino / El Punt

Actualització (18.02.2007)

Per Eulàlia Iglesias (Benzina núm. 11, de gener de 2007), a Time, sembla que KIM Ki-duk s’allunya de certes tendències esteticistes que li feien molt de mal per intentar tornar a certa essència primigènia. Tanmateix -fa notar la crítica-, a Time també demostra que , despullat de certs embolcalls, el seu cinema també trontolla. En aquest sentit, Iglesias assenyala que el tema central de la identitat lligada a l’aparença, l’etern ser vers semblar, el tòpic de si el rostre és l’espill de l’ànima, queda apuntat però no desenvolupat amb prou força. Igualment, li retreu que l’ús de repeticions i el joc de confusions de rostres (..) fa que a vegades l’espectador es perdi, en lloc d’encomanar-se de la irracionalitat d’aquesta curiosa història d’amor "fou". Aquestes vénen a ser les conclusions a què arriba Eulàlia Iglesias en el seu article, que ha començat recordant el perillós caire pres per la carrera de KIM Ki-duk amb L’Arc, pel que tenia -segons ella- d’exotisme prefabricat i de filosofia de llibre d’espiritualista xarlatà. A continuació, ha entrat a exposar detalladament el perquè es pot afirmar que Time decanta l’exotisme i, tot seguit ha repassat el contingut argumental del film, per a reflexionar sobre el seu bagatge temàtic -especialment la qüestió de la identitat i l’aparença-, del qual blasma el que ella anomena un cert tuf de conte moral.

La lectura sencera d’aquesta crítica, en què Eulàlia Iglesias no s’acaba de reconciliar amb KIM Ki-duk, a la pàgina 32 del número 11 de Benzina (gener de 2007)

Bona coneixedora del cinema oriental -com Eulàlia Iglesias- Judith Vives (Espaiisidor.blogspot, 14.01.2007) situa en l’èxit de Primavera, estiu, tardor, hivern… i primavera, la inflexió de la trajectòria de KIM Ki-duk: ha alleugerit la cruesa de les seves pel·lícules -explica- i n’ha diluït la violència i la lletjor, en favor d’un cinema més estilitzat i d’alguna manera més amable (..) per contentar i fidelitzar el seu nou públic internacional. I considera L’arc com el súmum d’aquesta desviació. Certament, admet que Time  corregeix alguns errors d’aquell embafador i amanerat films anterior; però, com Iglesias, opina que KIM Ki-duk és en una cruïlla, atrapat, buscant desesperadament un camí per continuar explorant les seves pròpies obsessions sense trair aquells que l’han convertit en el gran referent del cinema sud-coreà. I si Iglesias assegura que ja ha deixat de ser-ho, aquest referent; Vives assegura que l’estil de KIM Ki-duk, no és gens representatiu del que s’està fent avui en dia a Corea. En la protagonista de Time, Judith Vives hi troba un reflex del mateix director, establint un paral·lelisme entre la dèria de la noia per canviar-se la cara i el neguit del cineasta per trobar noves formes que li permetin tractar els mateixos temes de sempre. Remarca queKIM Ki-duk ha donat a Time un cert caire de drama romàntic comercial, amb una inusual importància als diàlegs…

D’indiscutible interés, també, la lectura de l’article de Judith Vives, al seu bloc, clicant aquí: Time · Vives · Espaiisidor.blogspot (un cop som a la pàgina d’articles del mes de gener de 2007, cal anar baixant fins a trobar el dia 14,el dedicat a Time, amb el títol "Cirurgia estètica")

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!