Club 7 Cinema

“The Old Oak”. Durada: 1h53. Producció Anglaterra, França, Bèlgica. Director: Ken Loach. Guió: Paul Laverty. Amb Dave Turner, Ebla Mari.

Nota (llarga) sinòptica: És la història d’un poble del nord-est d’Anglaterra, on la mina va tancar i la gent se sent abandonada pel sistema. Molts joves n’han marxat i el que abans va ser una comunitat pròspera i orgullosa ara lluita per mantenir vius els vells valors. Però hi ha una ira creixent, el ressentiment i la manca d’esperança. Les cases són barates i disponibles. Això el converteix en un lloc ideal per als refugiats sirians que han estat acceptats per Gran Bretanya en els darrers anys. Com seran rebuts els sirians? I quin serà el futur de l’últim pub que queda al poble, The Old Oak? Sinopsi: TJ Ballantyne és el propietari del “Old Oak”, un pub situat en un petit poble del nord d’Anglaterra. Hi serveix diàriament als mateixos habituals ociosos per als quals aquell indret s’ha convertit en l’últim lloc de trobada. L’arribada de refugiats sirians crearà tensió al poble. Tanmateix, TJ farà amistat amb Yara, una jove emigrant apassionada per la fotografia. Junts, intentaran reviscolar la comunitat local muntant una cantina per als més pobres, sigui quin sigui el seu origen.

Enllaç: IMDB.

Festivals i premis: Festival de Canes 2023 – Competició, Menció Especial del Premi del Jurat Ecumènic, Palm Dog d’Honor (a Ken Loach).

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes:

Paco Vilallonga, a la crònica pel ‘Diari de Girona’: (..) El veterà realitzador britànic, de 86 anys, situa com a centre de l’acció el pub que dona nom al film, i retrata, amb el seu habitual esperit combatiu i reivindicatiu, les tensions racials en un poble de la Gran Bretanya el 2016 amb l’arribada de l’onada de refugiats sirians que fugien de la guerra. Com Nanni Moretti fa un parell de dies, Loach reivindica l’esperit de “comunitat” i la solidaritat i cooperació humana com a antídot per lluitar contra les desigualtats i els extremismes. Eulàlia Iglesias, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) el film amb què Ken Loach s’acomiada del cinema, comparteix aquesta perspectiva més esperançadora. El britànic presenta un nou melodrama obrer (..). Però en aquest cas no redueix els personatges a meres víctimes passives de la violència del capitalisme i, en un cant a l’entesa i el suport mutu intercultural, advoca per reflotar l’esperit comunitari i solidari de les lluites obreres dels vuitanta. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: Tots els que encara creiem en les restes de les esquerres i en els valors que pot posseir la força d’allò comú, trobarem a “The Old Oak”, de Ken Loach, una mena de desplegament retòric d’una certa idea de futur. La pel·lícula parla de la importància que té per a una societat la solidaritat -i no la caritat, per forjar el respecte cap a l’altre. També ens parla de les monstruositats que l’egoisme ha generat al cor de petites comunitats que han rebutjat l’altre i han vist el pobre com el principal enemic a la seva riquesa. Quan parla d’aquestes coses desclassifica tot el discurs emergent de l’extrema dreta a Europa i recupera el valor de la utopia, fins i tot desenterrant alguna cosa d’aquell temps en què el vell comunisme era una manera de pensar en la comunitat. Davant d’un discurs clarament d’esquerres, que per altra banda és el testament de comiat d’un director que ha jugat al cinema polític, amb dues Palmes d’ Or, és impossible no plorar per tot allò que la pel·lícula ens diu. No obstant, “The Old Oak” és una mala pel·lícula. Per què? Quan el cinema es converteix únicament en un territori de reivindicació de valors i en un moment en què la ideologia ocupa un lloc clau en els discursos crítics, costa molt dir que no a una pel·lícula com la de Loach. Costa molt perquè malauradament s’ha oblidat el poder de la forma i la complexitat del discurs crític. Ken Loach funciona emocionalment, però no funciona críticament perquè és una pel·lícula que juga amb estereotips, llocs comuns, situacions previsibles i per què només creu en el bé i el mal, sense matisos, sense pensar que de vegades res no és tan fàcil. (..) Loach ho porta tot cap a la paradoxa emocional, els valors salten de la pantalla, però la forma és inconsistent, prototípica. Què fer? Fa anys teníem superat aquest dilema però en aquests moments en què la ideologia i la cancel·lació marquen les formes de la crítica, cada cop és més difícil explicar per què no ens pot agradar una pel·lícula quan creiem en el seu discurs. És difícil fer-nos comprendre quan la mirada cap a la política cada cop és més unidireccional. Potser la clau és posar el final d’aquesta pel·lícula amb relació al final d’”Il sole dell’avenire”, de Nanni Moretti. Les dues pel·lícules acaben amb desfilada solidària, testamentària, oberta al futur. La desfilada de Loach no té força, és feble i manipulador. El de Moretti és una invitació a l’optimisme i un futur millor. Posats a escollir prefereixo desfilar al costat de Nanni Moretti. Diego Lerer, a la crítica per a ‘Micropsia’: Políticament motivat i fins i tot enutjat per la desagradable realitat circumdant però cinematogràficament idèntic a si mateix –o, almenys, als últims anys del seu cinema, que ja no té la qualitat d’abans–, “The Old Oak” mostra Ken Loach en una altra de aquestes pel·lícules que tenen el cor al lloc correcte però gairebé tota la resta en l’equivocat. Amb les bones intencions no es fan bones pel·lícules, se sap, i Loach ja fa anys que dóna lliçons sobre això. (..) El que Loach intenta aquí, en un sentit polític general, és demostrar que la solidaritat ha de passar per la classe social i no per la nacionalitat o l’origen ètnic, que els treballadors s’han d’unir i ajudar entre si sense importar d’on vénen. Bàsicament, que l’enemic és un altre, un que mai no va trepitjar la ciutat. Un pot estar d’acord amb aquesta idea, però el problema de “The Old Oak” és que la forma de posar-ho en imatges o de convertir-lo en drama és bàsica, fins maldestre. En veure-la un té per moments la sensació d’estar davant d’un acte escolar molt prolix, amb una gran majoria d’actors no professionals dient textos que clarament no surten amb naturalitat de la boca els seus personatges i anant d’un assumpte conflictiu a un altre com a comandats per les ordres d’un guionista una mica pervers que sempre escull la porta més problemàtica possible per seguir endavant. Un es veu venir a la mitja hora de pel·lícula cap a on anirà tot i, més enllà d’algun canvi, cap a això anirà. “The Old Oak” no és millor ni pitjor que les últimes de Ken Loach: és humanista, políticament correcta i progressista, però també didàctica, melindrosa i una mica maldestre. A aquesta altura un no demanarà a un cineasta de 86 anys que té més de 25 llargs de ficció i similar quantitat de treballs per a TV que canviï, però el que no té gaire sentit és seguir programant les seves pel·lícules en competició, més encara quan ja va guanyar dues Palmes d’Or. El millor que es pot dir sobre ella és que Loach no es rendeix davant d’un món que està canviant per pitjor. Continua ferm i sense abaixar els braços pensant que, si bé és molt probable que aquesta sigui la seva última pel·lícula, la lluita continua. Nando Salvà, a la crònica per a ‘El Periódico’: (..) Com el pub, les seves pel·lícules –almenys les últimes 15, totes fetes en col·laboració amb el guionista Paul Laverty– estan poblades per gent que o bé només són molt bons o bé només molt dolents, i l’única funció dramàtica dels quals és exercir de tals; són històries, a més, que proposen solucions massa fàcils a problemes molt difícils, i que recorren sense objeccions ni mesura tant al didactisme com al melodrama exacerbat per fer arribar el seu missatge i, de passada, tocar la fibra de l’espectador. ‘The Old Oak’, diem, també és tot això; de fet, poques pel·lícules de Loach ho són tant com ella. I per això, considerant el lloc que li ha tocat ocupar en la carrera del seu autor, davant seu no hi ha més opció que treure’s el barret. Jonathan Romney, a la crítica per a ‘Screen International’:  (..) després de set dècades com a incansable cronista sociopolític britànic, difícilment hauria pogut oferir un cant del cigne més ressonant, oportú o més enutjat que aquest llargmetratge que alça les armes contra la decadència de la compassió nacional. Tornant a formar equip amb l’escriptor Paul Laverty, el dos vegades guanyador de la Palma d’Or torna al Concurs de Canes amb una resposta apassionada a les polítiques d’immigració xenòfoba de l’actual govern conservador britànic. Una peça de conjunt íntima però ambiciosa, “The Old Oak” es troba entre els principals drames de l’estat de la nació de Loach. (..) El que fa que “The Old Oak” sigui especialment ric és que, tot i centrar-se en un protagonista central, com a “Jo, Daniel Blake”, un home de mitja edat i desgastat és el centre moral del drama, aquesta pel·lícula és molt una peça de conjunt. No només representa la trobada de dues comunitats diferents, sinó que també ofereix un cor de veus individuals, que encarnen les seves pròpies contradiccions i matisos.(..) En general, es tracta d’una declaració poderosa sobre temps difícils que no tenen un final clar a la vista, tot i que la seqüència final oneja la bandera -i, de fet, la pancarta de la processó- per l’esperança i la solidaritat en imatges que tornen la ficció al marcreal del món britànic. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) En un moment de la pel·lícula, la que podríem considerar el seu alter ego [de Ken LOach] , una jove refugiada siriana aficionada a la fotografia, admet que necessita la càmera per mirar la crua realitat des d’una perspectiva més esperançadora. I això és el que fa Loach, fins al punt d’inventar-se aquesta realitat. Per més que “The Old Oak” vulgui explicar d’on ve el racisme de certa classe obrera britànica -la que sobreviu a l’atur i a l’especulació immobiliària, la que veu l’estranger com a única amenaça de la seva precària estabilitat a l’empobrit nord d’Anglaterra, el 2016-, no pot evitar -amb la complicitat del seu guionista habitual, Paul Laverty- imaginar que, finalment, la solidaritat de classe sempre preval, i que, a la seva utòpica Anglaterra, el nacionalisme i la xenofòbia que van provocar el Brexit són llegendes urbanes (..).

Articles publicats ran de la seva estrena a Catalunya:

El desig de l’esperança, crítica d’Imma Merino al diari ‘El Punt Avui’: Ken Loach sempre ha fet atenció a les classes treballadores i és així que, en el curs de més de 50 anys, el seu cinema n’ha reflectit l’enduriment i la precarietat de les condicions laborals que, evidentment, tenen una repercussió en la vida tota: el desgast del cos, el desànim, els efectes perjudicials en les relacions familiars i socials. També ha anat mostrant com, mentre es diluïa la força i credibilitat de certes organitzacions polítiques i sindicals, l’instint de la supervivència ha dut un individualisme deslligat d’una consciència i una lluita col·lectives. D’aquí, la seva visió ha tendit al pessimisme. Tanmateix, anunciant que aquesta serà la seva última pel·lícula, amb “The Old Oak” Loach vol aferrar-se a l’esperança: com un vell roure que aposta per la dignitat humana. (..) És possible simpatitzar amb el desig de l’esperança de Loach. El problema, però, és que tot pot semblar plantejat i desenvolupat d’una manera massa simple i fins maniquea. Abans Loach exercia el realisme social amb un estil sobri i depurat. Des de fa quasi 30 anys col·labora amb el guionista Paul Laverty, amb recursos dramàtics que tendeixen a una certa manipulació sentimental.

Ken Loach s’acomiada del cinema amb un cant a l’esperança, crítica d’Eulàlia Iglesias al diari ‘Ara’: (..) Loach i el seu guionista habitual, Paul Laverty, primer volen entendre i escolten les raons dels obrers que esgrimeixen un discurs ultra. I després dibuixen un escenari de convivència obligada d’aquests ciutadans amb un grup de refugiats sirians per apuntar com es poden traçar nous vincles de suport mutu. “El viejo roble” reivindica el paper d’un pub del mateix nom com a vertebrador social quan ja no queden espais de trobada. I evita en part la mirada paternalista en situar els refugiats en una posició d’igualtat amb els autòctons: l’ajuda al barri és recíproca. Al film li pesa la tendència als girs de guió en excés melodramàtics. Però es distancia del pessimisme que ofegava els títols anteriors per insuflar un alè d’esperança en la lluita d’una comunitat intercultural que vol refermar els seus llaços. El llargmetratge que clou la carrera de Ken Loach, segons les seves pròpies declaracions, esdevé així un oportú cant a les noves formes de solidaritat obrera com a forma de resistència.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!