Club 7 Cinema

En un indret del nord de França, la Juliette creix sola amb son pare, en Raphaël, un soldat supervivent de la Primera Guerra Mundial. Apassionada pel cant i la música, la noia solitària coneix un estiu una maga que li promet que un dia vindran veles escarlates i se l’enduran del seu poble. La Juliette mai deixarà de creure en la profecia. Aquesta és la sinopsi de “Scarlet” / “L’envol”, segona ficció del documentalis italià Pietro Marcello, amb què l’any passat va inaugurar la Quinzena dels Realitzadors de Canes, després d’haver impactat amb la seva adaptació de Jack London, “Martin Eden“.

Algunes reaccions a Canes, ran de la projecció del film:

Manu Yañez, a Twitter, presentant la seva crítica per a Fotogramas, escriu: Després de la magistral i tempestuosa #MartinEden, Pietro Marcello regala, a “L’Envol”, una faula artesanal sobre l’amor patern-filial, la lluita per l’emancipació i la fe a la màgia. A la seva crònica per a Diari de Girona, Paco Vilallonga diu: Tot i que no arriba al nivell del seu film anterior “Martin Eden”, Marcello continua demostrant un estil brillant en la confecció de drames intimistes, sempre amb un toc molt personal i aquí acompanyat d’una protagonista, la jove actriu francesa Juliette Jouan, que es menja literalment la càmera en el seu debut a la pantalla gran. I a Twitter ho resumeix afirmant que: el director de la magistral “Martin Eden” confirma la seva capacitat per cuinar esplèndids drames històrics amb un toc de fabulació. El rostre lluminós de Juliette Jouan omple la pantalla. Molt sòlida. Àngel Quintana, a Caiman en discrepa un xic: L’envol és una pel·lícula que, tal com apunta el seu títol francès, s’enlaira en molts moments i en altres li costa aterrar (..) Hi ha a la primera part de la primera pel·lícula francesa de Marcello una interessant evocació del dolor i la perplexitat que va implicar el retorn a la vida després de la primera guerra mundial (..) És en aquesta segona part on Marcello se situa entre el món del somni –que es fa realitat–, l’univers de les bruixes i una certa poètica de l’encantament. El príncep blau arriba des de l’aire amb el rostre de Louis Garrel i tot i fer-se realitat l’encanteri alguna cosa es trenca. Marcello és suficient hàbil per no caure en la cursileria, sap trobar els seus moments poètics, capgira de manera intel·ligent la frustració del pare considerat com un proscrit per la societat que l’envolta i la pel·lícula provoca un cert bon gust de boca (..). Imma Merino, a la seva crònica per al diari El Punt Avui, diu: (..) film de producció i llengua francesa del napolità Pietro Marcello realitzat després d’una adaptació impressionant de Martin Eden, de Jack London. Amb moments brillants, però menys inspirat, Marcello persevera en el seu cinema lliure canviant de registre (del material fulletonesc al musical) i barrejant imatges de diferent textura i naturalesa amb les quals a vegades sembla fusionar l’arxiu documental amb les de creació pròpia. Joan Millaret, al web Cinemacatalà.net: (..) Un preciós i innocent film poètic (..) Un film atípic, sensible, líric, amb moments cantats, altres màgics o fantàstics, amb bruixes a la vora del riu, i aviadors atractius i seductors (Louis Garrel) que s‘estavellen al costat de la granja i que prometen evasió i esperança. Un film de rares connexions amb el cinema de Bruno Dumont que s’ajusta a l’estil dels contes i les faules. Screen International publica a Twitter: De vegades bucòlica, de vegades dura, oda al soldat que torna com a civil després dels horrors de la Primera Guerra Mundial. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Que n’és de bella, intel·ligent i emocionant  SCARLET (L’ENVOL) de Pietro Marcello, el director d’aquesta barbaritat que és MARTIN EDEN. Una faula que segueix el creixement d’una jove aixoplugada per un immens amor patern davant dels abusos dels pallussos veïns. L’amor venç l’odi.

Articles publicats ran de l’estrena al Principat:

Article d’Àngel Quintana, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: Les il·lusions retrobades. (..) L’origen de la història que Pietro Marcello explica a “Scarlet” és un conte rus titulat ‘Espelmes vermelles’ escrit per Aleksandr Grin, un escriptor que va morir oblidat l’any 1929, però que el temps l’ha convertit en un dels darrers romàntics de la literatura russa. Marcello decideix adaptar
aquesta història russa cap a la França dels dies després de la Primera Guerra Mundial (..) La història d’amor que es dibuixa entre el pare i la seva filla marca una primera part amb moments
brillants que de mica en mica sembla convertir-se com un preludi d’una certa tragèdia. A la segona part de la pel·lícula veiem que la filla s’ha fet gran i té els seus somnis, entre ells pensa que li agradaria trobar-se amb l’arribada d’algú que vingui des de l’aire per arribar a rescatar-la de l’univers de dolor en què ha crescut. (..) El cineasta italià podria caure fàcilment en la cursileria
davant el to d’ingenuïtat que sembla envoltar la història, però Marcello és prou hàbil per no caure-hi, sap trobar els seus moments poètics especials, sap capgirar de manera intel·ligent la frustració del pare que és considerat com un proscrit per la societat que l’envolta i la pel·lícula acaba trobant un to enyoradís que deixa l’espectador complaent davant el camí que s’ha anat dibuixant per trobar una sensibilitat molt a contracorrent dels nostres temps. (..) Marcello acaba parlant de la lluita per la supervivència i de com les fantasies poden ajudar a sortir de la tristor de la vida tancada. Ens trobem davant un univers rural molt ben delimitat en què un home marcat pel dolor pot sobreviure esculpint fusta i donant forma al fantasma de l’amor perdut.

Crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: Un cineasta humanista i artesanal. (..) Com li és propi i resulta especialment brillant a “Martin Eden”, el seu anterior i esplèndid film, Pietro Marcello remet a l’arxiu d’imatges cinematogràfiques (tant documentals com de ficció) per inscriure-les dins del relat a la manera d’una contextualització que lliga l’individual i el col·lectiu. (..) Marcello parteix d’un conte del rus Aleksandr Grin (1880-1932), ‘El veler roig’, que l’obre decididament cap a la fantasia sense abandonar el naturalisme. Amb la seva llibertat, també incorpora el musical i la història romàntica amb una actitud política en què el vincle amb la naturalesa i la producció artesanal (com ho vol ser el seu cinema) són un contrapunt al consumisme urbà (..) Tampoc no és complaent amb un món rural excloent i violent contra les dones. Tanmateix, s’imposa la seva mirada humanista, que sempre és una esperança .

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!