Club 7 Cinema

Canes 2022. Ahir, al Festival de Canes en va passar una, que sol ser habitual, però que tingué grans dimensions. Anem al gra. D’una banda, aterrava a la Croisette la superestrella de Hollywood Tom Cruise, objecte d’un homenatge -li van donar una “sorprenent” Palma d’Or d’Honor!-; protagonista d’una entrevista amb un periodista amic davant de la premsa acreditada en una de les sales grans del Palau; reclam absolut dels fotògrafs al photocall i també dels fans a l’estora vermella; testimoni d’excepció de l’exhibició patriòtica de sis caces de l’exèrcit francès que van volar pel cel de la ciutat amb els colors de la bandera francesa i de la nord-americana, just quan l’actor era dalt de les escales d’accés al Palau, i finalment va entrar al Gran Teatre Lumière, a la projecció de Top Gun:Maverick, que interpreta. Per altre costat, els cinèfils del cinema d’autor tenien una cita d’alta volada, amb el passi d’Esterno Notte, del gran director italià Marco Bellocchio; una cinta de 5 hores de durada, que s’estrenarà a Itàlia en dues parts, abans de fer-ho en format de minisèrie televisiva, en què el cineasta retorna al segrest i assassinat d’Aldo Moro. El dilema queda plantejat de seguida: l’endemà, de què s’informa als lectors, del desplegament hollywoodià o de la magnificiència de Bellocchio? A part que la durada del film transalpí i les fastuositats Tom Cruise potser resultaven incompatibles en l’agenda dels festivalers, el cas és saber si sucumbeixes a la tirania mediàtica o fas difusió del cinema d’autor. La tria potser serà fàcil per a alguns, però us asseguro que no ho és. Top Gun: Maverick s’estrenarà d’aquí a pocs dies i està en plena promoció internacional, amb unes expectatives d’aconseguir bones audiències, i això atrau especialment als caps de Cultura dels mitjans de comunicació. En canvi, Esterno Notte, ves a saber si s’arribarà a estrenar mai a casa nostra i quin interès tindrà cara a la taquilla o a les plataformes. PS: hi ha algun mitjà que compta amb 2 acreditats i això els ha permès cobrir-ho tot, cosa no sempre possible. PS2: hi ha qui ha optat per a tractar-ho en cròniques de dies successius… D’això se’n diu buscar-se la vida!

Les cròniques.

Imma Merino, al diari El Punt Avui: Un crim d’estat. Eulàlia Iglesias, al diari Ara: ‘Esterno notte’: la missió impossible de salvar Aldo Moro (que va traumatitzar Itàlia). Paco Vilallonga, a Diari de Girona: Bany de masses de Tom Cruise a Canes. Xavi Serra, al diari Ara: Tom Cruise: “Jo faig pel·lícules per a la pantalla gran”. Vicenç Batalla, al web Paris-BCN: Serebrennikov: “Aquesta guerra s’ha d’aturar!”. Joan Millaret, al web Cinemacatalà.net: Kirill Serebrennikov filma una proesa estètica a “Tchaïkovski’s Wife”.

Cannes Premiere.

ESTERNO NOTTE, de Marco BELLOCCHIO. Cinta de 5 hores de durada, que s’estrena a Itàlia el 18 de maig en dues parts, abans de fer-ho en format de minisèrie televisiva. Sinopsi: El segrest i assassinat l’any 1978 de l’antic primer ministre italià Aldo Moro per part de terroristes de les Brigades Roges. Sinopsi estesa:  El 1978 Itàlia està esquinçada per una guerra civil. D’una banda les Brigades Roges, la principal organització armada d’extrema esquerra, i de l’altra l’Estat. Violència al carrer, segrests, baralles, atacs. Un govern recolzat pel Partit Comunista (PCI) està a punt d’establir-se, per primera vegada en un país occidental, en una aliança d’època amb l’històric baluard conservador de la nació, els demòcrates cristians (DC). Aldo Moro, el president de la DC, és el principal impulsor d’aquest acord, que marca un pas decisiu en el reconeixement mutu entre les dues parts més importants d’Itàlia. Precisament el dia de la presa de possessió del govern que va aconseguir construir amb les seves habilitats polítiques, el 16 de març de 1978, a la carretera que el porta al Parlament, Aldo Moro és segrestat amb una emboscada que aniquila tota la seva oferta. És un atac directe al cor de l’Estat. La seva presó durarà cinquanta-cinc dies, marcats per les cartes de Moro i pels comunicats de les Brigades Roges: cinquanta-cinc dies d’esperança, por, negociacions, fracassos, bones intencions i males accions. Cinquanta-cinc dies al final dels quals el seu cos serà abandonat en un cotxe al cor de Roma, exactament a mig camí entre la seu de la DC i la del PCI. Repartiment: Fabrizio Gifuni (Aldo Moro), Margherita Buy (Eleonora Moro), Toni Servillo (el Papa Pau VI), Fausto Russo Alesi (Francesco Cossiga), Fabrizio Conti (Giulio Andreotti).

Algunes reaccions.

Imma Merino, a la seva crònica per a El Punt Avui en diu, entre altres coses: (..) Són cinc hores immenses i complexes amb les quals Marco Bellocchio, potser el més gran cineasta italià viu, denuncia com Aldo Moro va ser sacrificat pels mandataris del seu partit en el govern (..) Allò que la pel·lícula denuncia és que les Brigades Roges van executar Moro, però que la seva mort va ser un crim d’Estat (..) El gran cinema, en tot cas, va aparèixer al festival amb Esterno notte (en què Aldo Moro apareix com una personalitat mítica, inqüestionable, però a la vegada humanitzada tant amb la seva dignitat moral com amb la seva fragilitat). Àngel Quintana, a Facebook, reproduint el text que publica a Caiman -com tots els fragments que posem en aquests apunts- en comenta: (..) com el seu títol apunta, explica tot aquest món extern a la llarga nit que entre març i maig va viure Aldo Moro a l’interior del zulo on va ser segrestat per les brigades roges (..) Bellocchio recorre a la Història per a preguntar-se per què la Democràcia Cristiana no va intervenir, per què el Papa Pau VI no va lliurar els diners recollits per al rescat, per què una qüestió d’Estat es va deixar que desemboqués en una tragèdia anunciada i fins i tot deixa intuir que la CIA va jugar un paper clau en l’assumpte. La resposta es troba en una sèrie de figures sinistres, sovint terrorífiques, que van estar durant anys al comandament de la política italiana (..) Bellocchio amb una lucidesa extrema, un pols extraordinari i un ritme que atrapa sense deixar possibilitat de respirar (..) El resultat és una sèrie que desafia totes les sèries televisives juntes que en aquests moments pul·lulen per les plataformes. Però també estem davant d’una pel·lícula que demostra que el gran cineasta italià de la modernitat és Marco Bellocchio -que ningú somiï en Bernardo Bertolucci- que actualment malgrat la seva avançada edat està més lúcid i brillant que mai. Eulàlia Iglesias, a la seva crònica al diari Ara: (..) cal defensar la naturalesa clarament serial d’aquesta esplèndida obra de Bellocchio. Estructurada en sis episodis, cadascun d’ells adopta un punt de vista concret sobre els mateixos fets (..) Modèlica en la seva recapitulació d’un esdeveniment històric, Esterno notte batega amb un vigor i una força insòlits en una sèrie televisiva, alhora que s’escapa dels pitjors tics de les ficcions d’aquest gènere. Bellocchio integra una dimensió més psicològica, onírica i simbòlica que atorga profunditat a l’experiència interior de cadascun dels protagonistes sense deixar de teixir una panoràmica del moment més dur dels anys de plom a Itàlia. Sens dubte, un dels millors títols d’aquesta 75a edició del festival de cinema més important del món és una sèrie. José Luís Losa, a La Voz de Galícia, diu: (..) A Esterno Notte, Bellocchio empra gairebé cinc hores i mitja absolutament prenyades de genialitat cinematogràfica i política per esplaiar-se en la seva visió del magnicidi que va canviar el rumb polític d’Itàlia des de la guerra freda fins als nostres dies (..) Comença Esterno Notte i s’il·lumina un viatge estremidor pel poder i la mort, el martirologi i l’art macabre del complot que va ser essència en aquella Itàlia de focs creuats (..) Fa que surtis d’aquesta sala havent assistit a un discurs cinematogràfic visual i narrativament tan colossal sobre el poder que està a l’alçada de qualsevol clàssic de l’estudi dels trons de sang, de Shakespeare a Plutarc, de Robert Graves a Tony Judt. Joan Millaret, a Cinemacatalà.net: (..) Bellocchio ofereix una visió calidoscòpica, intentant abordar tota la complexitat del moment, i destaca per una posada en escena majestuosa, de gran solidesa i potència, amb moments extraordinaris. Un minisèrie que compta amb un repartiment impecable i que brilla a gran altura, comptant, entre altres, amb el gran Toni Servillo, interpretant un Sant Pare de salut precària i trasbalsat pel dolor de la situació. Diego Batlle, a Otros Cines, no s’hi manifesta tan entusiasmat, però tot i així diu: (..) una de les principals troballes d’Esterno notte té a veure amb el constant canvi del punt de vista. És com si cada episodi estigués narrat des de l’òptica d’un personatge diferent (..) Les escenes d’acció (com el segrest de Moro el març de 1978 durant el qual van ser crivellats els seus cinc guardaespatlles o altres cops armats de les Brigades Roges) es van filmar i editar de manera concisa, seca, brutal. No hi ha lloc per a matisos ni subtileses. En altres passatges Bellocchio apel·la a un melodrama una mica recarregat o a un cert excés més propi del cinema de Paolo Sorrentino, però en general el to i l’esperit del relat és més aviat clàssic.

Competició.

ZHENA CHAIKOVSKOGO / TCHAIKOVSKY’S WIFE / MADAME TCHAIKOVSKY, de Kirill SEREBRENNIKOV. Sinopsi: Rússia, segle XIX. Antonina Miliukova, noia rica i brillant, es casa amb el compositor Piotr Txaikovski. Però l’amor que sent per ell es converteix en obsessió i la noia és rebutjada de manera violenta. Consumida pels sentiments, l’Antonina accepta aguantar-ho tot per quedar-se amb ell. Repartiment: Alena Mikhailova, Odin Biron. Informació: cineasta rus -07.09.1969- exilat a França, aconseguí molt de renom amb Leto -Canes 2018- i és la tercera vegada que entra en Competició.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter, diu: Alena Mikhailova està impressionant en aquest sumptuós, estèticament enlluernador i temàticament apassionant nou film de Serebrennikov. Primera candidata ferma a millor actriu i la competició que arrenca forta. Magnífica. Imma Merino, a la seva crònica d’El Punt Avui en diu: (..) un film d’època, pictòricament ambientat a finals del segle XIX (..) El film ressegueix la història d’una obsessió, però també vol fer present l’homosexualitat de Txaikovski que l’homòfoba Rússia oficial actual vol amagar o relativitzar. Àngel Quintana, a Caiman, escriu: (..) pretén destruir des de la pròpia mitologia russa la llegenda del creador de la música d’El llac dels cignes. El punt de vista no és la figura de Txaikovski sinó la d’Antonina, una jove que és al conservatori, declara el seu amor al músic i acaba casant-s’hi (..) La història d’amor d’Antonina no és el deliri d’una nimfòmana –com a Russell– sinó la història d’un amor fou no correspost i marcat per la frustració (..) Serebrenikov juga amb una aclaparadora posada en escena centrada en llargs plans seqüència, més propera als deliris de La febre de Petrov que a l’austeritat de Leto. En alguns moments la seva pel·lícula té una gran intensitat, és brillant i complexa sobretot en el retrat del personatge d’Antonina, però en canvi és tèbia i distant davant la figura de Txaikovski, que apareix com el mestre egoista que rebutja la dona, però que no aprofundeix en la seva psicologia, ni en el seu lloc a la cort russa del moment. José Luís Losa, en la seva crònica de La Voz de Galícia remarca: (..) A Txaikovsky’s Wife es parla d’una patologia psíquica, amb més rigor. De l’obsessió amorosa d’aquesta dona, interpretada amb interès per Alena Mihailova. El seu director, Serebrennikov, referma aquí la seva tirada per l’excés barroc i les atmosferes flipades. Per l’obscenitat com a element de mèrit. La seva pel·lícula posseeix cert interès en aquest acostament a una malaltissa passió masoquista. Però no mesura els seus temps, acaba per esgotar en aquesta pugna per treure Txaikovski de l’armari. I culmina amb una dansa postmoderna homoeròtica que cau obertament en el ridícul. Peter Bradshaw, a The Guardian, li posa tres estrelles sobre cinc i en diu: Alyona Mikhailova és tremenda com a Antonina, l’esposa separada, la ingenuïtat i el narcisisme de la qual s’enfonsen entre les runes del seu matrimoni amb el compositor gai (..) Sens dubte, aquest és un drama vehement i molt visible, molt superior a la pel·lícula anterior de Serebrennikov (..). Xavi Serra, en una crònica per al diari Ara que (re)enllaçaré en l’apunt de demà: (..) La foscor de la història té el seu reflex exterior en els pisos lúgubres i els carrers atapeïts de brutícia en què s’ambienta i en la deriva onírica i sòrdida que es va apoderant del trist destí de Miliukova. Alejandro G. Calvo, a Twitter: (..) Serebrennikov narra en clau impressionista la caiguda en la bogeria de la dona del compositor, en aquest rebutjar-la atesa la seva homosexualitat. Té força millor digestió que la bàrbara PETROV’S FLUE i moments de pur geni. Per la seva banda, Vicenç Batalla, a la seva crònica publicada a Paris-BCN, diu: (..) aquest últim film és més sobri i concís, en guió i plantejament visual. La confrontació entre els dos actors, el russo-americà Odin Biron i l’excel·lent Alena Mikhailova, no deriva en crisis d’histèria com en l’anterior però l’angoixa, la melancolia i un destí tràgic hi són evidentment presents. Ho fa a través de plans-seqüència que salten en el temps i l’espai i, de vegades, entren directament en el capítol dels somnis o malsons. I no hi falta el capítol coreogràfic, que l’enllaça amb les seves performances teatrals. I Joan Millaret, a Cinemacatalà.net, diu: (..) Una historia dramàtica, convulsa i torbadora, rodada amb seqüències espaterrants, de gran bellesa i magnificència. Un film complex, agosarat i sense por al risc i al desafiament, que ens depara, també, una actuació increïble de la seva protagonista.

Competició.

LE OTTO MONTAGNE / LES HUIT MONTAGNES / THE EIGHT MOUNTAINS, de Charlotte VANDERMEERSCH i Felix VAN GROENINGEN. Sinopsi: En Pietro és un noi de ciutat, en Bruno és l’últim fill d’un poble oblidat de la Vall d’Aosta. Es fan amics en aquest racó amagat dels Alps que els serveix de regne. La vida els separa sense poder separar-los completament. Mentre en Bruno es manté fidel a la seva muntanya, en Pietro viatja pel món. Aquest encreuament els farà conèixer l’amor i la pèrdua, els seus orígens i els seus destins, però sobretot una amistat eterna. Nota sinòptica: La pel·lícula explica una història d’amistat, de pares i fills i de les eleccions que fem a la vida que se’ns dona, amb el teló de fons de les muntanyes que hem d’escalar físicament i psicològicament. Una història universal sobre la recerca inexorable de conèixer-se a un mateix i alhora ser fidel als altres. Repartiment: Luca Marinelli, Alessandro Borghi, Filippo Timi, Elena Lietti, Elisabetta Mazzullo, Lupo Barbiero, Cristiano Sassella. Informació: guió basat en la novel·la “Le otto montagne”,» de Paolo Cognetti. Dels dos directors, belgues, ella -11.11.1974-, que és actriu, debuta en la realització, i ell -01.11.1977, Gant, Flandes, Bèlgica- és conegut sobretot per Alabama Monroe i va realitzar també Beautiful Boy.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, al Twitter, concís i clar com sempre: Una història d’amistat i passió per la vida a les muntanyes narrada a través de 3 dècades. Irregular, amb un primer acte prometedor però que acaba derivant cap a filosofia zen de Reader’s Digest. L’Àngel Quintana és del mateix parer, a Caiman: El tema del retorn a la natura i la confrontació amb espais neorurals serà un dels temes estrella del festival i pot donar lloc a algunes pel·lícules més que dubtoses (..) No sabem si ens trobem a la nova pel·lícula guanyadora de tots els festivals de muntanya que existeixen pel món o, si en canvi, es convertirà en un catàleg de cinema amb valors disposats a guanyar tots els premis ecumènics del món (..). José Luís Losa, a La Voz de Galícia, l’esmicola: (..) és altament “gravosa” i et deixa amb un estat de cabreig d’alt voltatge (..) Aquest tipus [el director], amb les seves escassíssimes llums, s’ha obstinat a il·luminar-nos en la comprensió de les meravelles que amaguen els racons de la naturalesa humana posada a prova pel dolor (..) Diàlegs de besucs bressolats per una banda sonora com de country nord-americà d’espot de cerveses, quan la història va de puresa antropològica i parla de la importància de les arrels o de la preservació del dialecte italià que es parla als Alps.El crescendo d’aquest delicte dura gairebé dues hores i mitja. Vicenç Batalla, a la seva crònica per a Paris-BCN: (..) es deixa veure com a amistat tel·lúrica de dos nois des de la infància a la Vall d’Aosta però també arrossega una càrrega de clixés. La història i els diàlegs sonen naturals fins que s’incrusta una banda sonora de folk americà que hi és fora de lloc i es percep una excessiva fixació amb els models de les valls dels Estats Units (..) La corealitzadora Vandermeersch explica que s’inspiren del western gai Brokeback Mountain. Aquest és el seu taló d’Aquiles d’una còpia que hagués guanyat allunyant-se d’aquest esquema.  Fabien Lemercier, a Cineuropa, en té millor opinió: (..) Història molt llarga, té l’immens encant d’una gran saga romàntica al voltant del tema de la natura, la naturalesa dels homes, els sentiments (de vegades paradoxals), la recerca d’un mateix, els vincles, el temps i evidentment l’espai de les muntanyes (fins al Nepal) en la seva essència més pura, meravellosament captat pel duet de cineastes i director de fotografia Ruben Impens. Un territori molt extens on floreix la fibra sensible i sentimental (un lirisme no exempt de rudesa) característica de Felix Van Groeningen, de qui, tanmateix, sospitem que hauria donat amb molt de gust encara més de si a l’última part de la pel·lícula, de tan ric que és el material d’aquestes dues vides que s’entrecreuen. Un toc d’imperfecció que demostra a la perfecció que la simple història de dos amics és en si mateixa el món. Jessica Kiang, a Variety, escriu: (..) la pel·lícula és novel·lística en el millor sentit. Et submergeix en el món dels seus personatges, tant humans com alpins, en aquest nivell tan profund al qual normalment només pot accedir la literatura. Però viu i respira en termes molt cinematogràfics, amb cadascuna de les impressionants imatges de Ruben Impens que valen més que mil paraules. Tot i que aquest clàssic “bildungsroman” pot haver estat esquinçat i enganxat en la transició de les pàgines a la pantalla, pel que fa a l’escala, l’amplitud i l’emoció, sembla que poc s’ha perdut en la traducció (..). Per Joan Millaret, al web Cinemacatalà.net: (..) preciosa (..) Un film espectacular i bell, en què el rodatge en escenaris naturals deixa moments que tallen l’alè per la seva grandiositat així com la fisicitat del paisatge. Encara que també incomoda un discurs filosòfic new age acompanyat de temes musicals que ho fan un xic empallegós.

Sessions Especials.

FOR THE SAKE OF PEACE / AU NOM DE LA PAIX, de Christophe CASTAGNE i Thomas SAMETIN.  Amb motiu de la Palma d’Or d’Honor que s’atorgarà a Forest Whitaker, el dia 05.05.2022 s’ha incorporat a la programació de les sessions especials aquest film produït per Whitaker. Sinopsi: El Sudan del Sud és l’estat més jove del món, en guerra contra ell mateix, amb més de 350.000 morts des de la seva creació el 2011. No obstant això, enmig d’aquesta foscor i aquests conflictes repetits, brilla una esperança: la determinació dels joves, dones i homes, que es neguen a renunciar a la Pau. Gatjang, àrbitre en un campament de desplaçats a Juba, utilitza l’esport per a transmetre als nens i joves de les tribus una cultura de la pau que s’oposa tossudament a les hostilitats. Nandege, una mare jove, aconsegueix imposar-se contra tot pronòstic com a mediadora talentosa en la solució d’un conflicte mortal que oposa les comunitats de la vall de Kidepo durant generacions. A través de les seves històries, prenem consciència dels camins que s’ofereixen a la nostra Humanitat així com de la seva ressonància. Repartiment: Nandege Magdalena Lokoro, Gatjang Dagor.

Alguna reacció.

Nikki Baughan, a Screen International: el resultat és una mirada cohesionada i, finalment, esperançadora sobre el poder transformador potencial de l’acció individual.

Fora de Competició.

TOP GUN : MAVERICK, de  Joseph KOSINSKI. Sinopsi: Top Gun: Maverick s’ambienta 35 anys després dels esdeveniments de la pel·lícula original i mostra al llegendari pilot Pete “Maverick” Mitchell com a capità i nou instructor de vol de l’acadèmia de pilots de combat Top Gun, a Califòrnia. Allà guia ara els nous pilots de combat, homes i dones. Entre ells hi ha el tinent Bradley Bradshaw, el fill de “Goose”, el seu antic company que va morir en un accident de vol durant l’entrenament de pilots, que busca convertir-se en un aviador molt millor del que era el seu pare. Encarant un futur incert i els fantasmes del seu passat, en Maverick es veu embolicat en una lluita amb les pors més profundes, culminant en una missió que exigeix el màxim sacrifici d’aquells que seran elegits per a volar-la. Repartiment: Tom Cruise (Pete “Maverick” Mitchell), Val Kilmer (vicealmirall), Miles Teller (Bradley Bradshaw), Jennifer Connelly (mare soltera que porta un bar  la vora de la base). Informació: seqüela de Top Gun (Ídolos del Aire) -1986-, de Tony Scott, que va ser tot un fenomen de taquilla.

Paco Vilallonga, a Twitter: Exercici de suposada nostàlgia sense sentit del ridícul. Repetir el discurs militarista, patriota i masclista dels 80 en ple 2022 fa molta vergonya aliena. Ara, veure’n el efectes sonors i visuals a la millor sala de cine del món impacta. Imma Merino, a la crònica per al diari El Punt Avui que (re)enllaçaré demà: Tom Cruise s’ha fet present a Canes (..) com a part de la promoció de Top Gun: Maverick, amb la qual, com ha fet en missions impossibles, vol demostrar que el seu cos es manté vigorós per reprendre les aventures aèries del personatge que del film original rodat fa més de 25 anys que va impulsar la seva carrera. Posem-hi que, de la mateixa manera que la programació no és aliena a pactes amb la indústria cinematogràfica preferentment francesa, forma part de la quota glamurosa de Canes. José Luís Losa, a La Voz de Galícia: (..) una cosa tan acartonada com aquesta operació nostàlgia titulada Top Gun: Maverick, tan intencionadament “vuitantera” des dels crèdits inicials que sembla com si el film viatgés al passat en un DeLorean i no en aquests avions de caça emborratxats de soroll i d’urani (..) si un es proveeix de dos bons cotons per a les orelles, Top Gun: Maverick és finalment inofensiva. Es veu sense molestar ni trepitjar altres tolls que els de la nostàlgia de les carpetes. Joan Millaret, al web Cinemacatà.net, diu: (..) un testosterònic film d’entreteniment de primera magnitud, amb trepidants escenes de pilotatge, i amb un Tom Crusie que no es queda enrere en les gestes juvenils dels seus pupils.

Un Certain Regard.

TIRAILLEURS / FATHER & SOLDIER, de  Mathieu VADEPIED. Film inaugural d’UCR. Informació: Vadepied és un director artístic, director de fotografia, guionista i cineasta francès que signa aquí el seu segon llargmetratge de ficció, havent realitzat anteriorment curts, un documental i una sèrie televisiva, va participar a la Setmana de la Crítica amb la seva opera prima. Nota sinòptica: La pel·lícula il·lumina la història, esborrada de la memòria, dels tiradors senegalesos, herois oblidats de la Primera Guerra Mundial, obligats a abandonar les seves terres i lluitar per l’alliberament de França. Sinopsi: rodada a França i Senegal, explica la història d’un pare, Bakary Diallo, que s’allista a l’exèrcit francès el 1917 per a reunir-se amb Thierno, el seu fill de 17 anys, que ha estat reclutat per força. Enviats al front, pare i fill han d’encarar junts la guerra. Thierno, encoratjat per l’entusiasme del seu oficial que vol portar-lo al cor de la batalla, s’alliberarà i aprendrà a fer-se un home, mentre que Bakary farà tot el possible per allunyar-lo de la lluita i portar-lo de tornada a casa sa i estalvi. Repartiment: Omar Sy, Alassane Diong, Jonas Bloquet.

Algunes reaccions.

A Twitter, en Paco Vilallonga la sentencia: Omar Sy produeix i protagonitza un film que recupera un episodi amagat de la Història: els soldats senegalesos portats com a carnassa al front de Verdun de la 1aGM. Previsible, convencional, li falta emoció. Obertura d’ “Un Certain Regard”. Per la seva banda, Tim Grierson escriu a Screendaily: (..) un to massa melodramàtic i alguns personatges poc desenvolupats escapcen el potencial que té el material [argumental] (..) Els esdeveniments històrics que han inspirat Father And Soldier resulten ser més convincents que el tractament que en fa Vadepied. I Àngel Quintana, a Caiman, també la rebrega: (..) La pel·lícula es pot considerar com una revisió ambigua que desemboca en el patriotisme més insuls (..) El plantejament és molt interessant, però desemboca en una mena de melodrama sobre les relacions entre un pare i un fill que són reclutats per a l’exèrcit. Aquestes tensions acaben tràgicament i el director Mathieu Vandepie duu a terme un gir en què, en comptes de criticar la política colonial de l’època, acaba convertint un d’aquests soldats hipotètics en una rèplica del soldat desconegut. Joan Millaret, en una crònica a Cinemacatalà.net que (re)enllaçaré demà: (..) Un film que destaca per la seva petjada visual, amb una cuidada atmosfera bèl·lica en el front de guerra, però malaguanyat per una mirada condescendent. 

Quinzena dels Realitzadors.

L’ENVOL (Scarlet),  de Pietro Marcello. Film d’inauguració de la Quinzena dels Realitzadors. Sinopsi: en un indret del nord de França, Juliette creix sola amb son pare, Raphaël, un soldat supervivent de la Primera Guerra Mundial. Apassionada pel cant i la música, la noia solitària coneix un estiu una maga que li promet que un dia vindran veles escarlates i se l’enduran del seu poble. Juliette mai deixarà de creure en la profecia. Informació: del director, documentalista, que va triomfar amb la seva primera ficció, Martin Eden, presentada en competició a la Mostra de Venècia. Interpretada, entre d’altres, per Louis Garrel i Noémie Lvovsky -secundaris, segons la sinopsi-.

Algunes reaccions.

Manu Yañez, a Twitter, presentant la seva crítica per a Fotogramas, escriu: Després de la magistral i tempestuosa #MartinEden, Pietro Marcello regala, a “L’Envol”, una faula artesanal sobre l’amor patern-filial, la lluita per l’emancipació i la fe a la màgia. A la seva crònica per a Diari de Girona, Paco Vilallonga diu: Tot i que no arriba al nivell del seu film anterior “Martin Eden”, Marcello continua demostrant un estil brillant en la confecció de drames intimistes, sempre amb un toc molt personal i aquí acompanyat d’una protagonista, la jove actriu francesa Juliette Jouan, que es menja literalment la càmera en el seu debut a la pantalla gran. I a Twitter ho resumeix afirmant que: el director de la magistral “Martin Eden” confirma la seva capacitat per cuinar esplèndids drames històrics amb un toc de fabulació. El rostre lluminós de Juliette Jouan omple la pantalla. Molt sòlida. Àngel Quintana, a Caiman en discrepa un xic: L’envol és una pel·lícula que, tal com apunta el seu títol francès, s’enlaira en molts moments i en altres li costa aterrar (..) Hi ha a la primera part de la primera pel·lícula francesa de Marcello una interessant evocació del dolor i la perplexitat que va implicar el retorn a la vida després de la primera guerra mundial (..) És en aquesta segona part on Marcello se situa entre el món del somni –que es fa realitat–, l’univers de les bruixes i una certa poètica de l’encantament. El príncep blau arriba des de l’aire amb el rostre de Louis Garrel i tot i fer-se realitat l’encanteri alguna cosa es trenca. Marcello és suficient hàbil per no caure en la cursileria, sap trobar els seus moments poètics, capgira de manera intel·ligent la frustració del pare considerat com un proscrit per la societat que l’envolta i la pel·lícula provoca un cert bon gust de boca (..). Imma Merino, a la seva crònica per al diari El Punt Avui-que (re)enllaçaré demà-, diu: (..) film de producció i llengua francesa del napolità Pietro Marcello realitzat després d’una adaptació impressionant de Martin Eden, de Jack London. Amb moments brillants, però menys inspirat, Marcello persevera en el seu cinema lliure canviant de registre (del material fulletonesc al musical) i barrejant imatges de diferent textura i naturalesa amb les quals a vegades sembla fusionar l’arxiu documental amb les de creació pròpia. Joan Millaret, al web Cinemacatalà.net: (..) Un preciós i innocent film poètic (..) Un film atípic, sensible, líric, amb moments cantats, altres màgics o fantàstics, amb bruixes a la vora del riu, i aviadors atractius i seductors (Louis Garrel) que s‘estavellen al costat de la granja i que prometen evasió i esperança. Un film de rares connexions amb el cinema de Bruno Dumont que s’ajusta a l’estil dels contes i les faules. Screen International publica a Twitter: De vegades bucòlica, de vegades dura, oda al soldat que torna com a civil després dels horrors de la Primera Guerra Mundial. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Que n’és de bella, intel·ligent i emocionant  SCARLET (L’ENVOL) de Pietro Marcello, el director d’aquesta barbaritat que és MARTIN EDEN. Una faula que segueix el creixement d’una jove aixoplugada per un immens amor patern davant dels abusos dels pallussos veïns. L’amor venç l’odi.

Setmana de la Crítica.

ALMA VIVA, de Cristèle Alves Meira. Primer llargmetratge. Sinopsi: Com cada estiu, la petita Salomé torna al poble familiar, indret arraconat de les muntanyes portugueses, en època de vacances. Aquests comencen sense preocupacions, però la seva estimada àvia mor de sobte. Mentre els adults es discuteixen pel funeral, Salomé queda encantada per l’esperit de la que es considerava una bruixa. Informació: la directora, franco-portuguesa, és actriu, ha dirigit peces teatrals, realitzat curtmetratges -algun d’ells seleccionat a la Setmana de la Crítica-.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Tradició, superstició i família a la Portugal profunda en el debut de la cineasta franco-portuguesa (..) Bon 1er film amb la complicitat de la hipnòtica mirada de la jove protagonista, que interpreta la filla de la realitzadora. Véronique Cauhapé, a Le Monde: Una pel·lícula de contorns enigmàtics que aconsegueix reunir en un sol gest el trivial i l’espiritual, la duresa de la quotidianitat i la brillantor alegre d’una cançó. Gerard Casau, a Twitter: ‘Alma viva’, de Cristèle Alves Meira, confirma que les pel·lícules amb cadàvers que costa enterrar sempre són bones, i aconsegueix que la barreja de folklore fantàstic, conte iniciàtic i tragicomèdia familiar s’aguanti dreta. Libération, a Twitter: És difícil no sucumbir a l’encant líquid d’Alma Viva, ja que aquesta primera pel·lícula brilla per la seva manera de desplegar-se en un contrast de colors, tons i atmosferes tan seductores com desarticulades.

Setmana de la Crítica.

WHEN YOU FINISH SAVING THE WORLD, de Jesse Eisenberg. Film d’inauguració de la Setmana de la Crítica. Primer llargmetratge. Sinopsi: Una comèdia rica en emocions. Un retrat divertit i especialment perspicaç d’una mare i el seu fill que, mentre aparenten ser la nit i el dia, s’assemblen més del que volen admetre. Informació: al repartiment, Julianne Moore i Finn Wolfhard, entre d’altres. Actor nominat a l’Ôscar en diverses ocasions, autor de peces teatrals i escriptor habitual a The New Yorker, Eisenberg s’inspira aquí en un seu propi llibre-àudio.

Algunes reaccions.

Les InRocks, a Twitter: Una delicada crònica de l’amor mare-fill, aquesta primera pel·lícula realitzada de Jesse Eisenberg també és a imatge de l’actor, sempre mig encantat, mig ansiós, sovint ferotge i sempre nerviós. Jaime Pena,  a Caiman, diu: La primera pel·lícula com a director de Jesse Eisenberg conserva una mica del compromís que havia mostrat en els seus papers com a actor (..) When You Finish Saving The World presenta uns personatges que busquen sigui com sigui reflectir-se en altres, per més que no acabin de trobar en qui (..) Aquesta història de desacords és també una història de decepcions la màxima virtut de la qual és l’equilibri amb què Eisenberg, millor escriptor que director (poc distància té aquesta pel·lícula de tantes i tantes produccions independents nord-americanes, com si totes responguessin a una mateixa plantilla de posada en escena i postproducció), es mou entre el drama i la comèdia, comprenent els seus personatges sense arribar mai a prendre-se’ls molt seriosament, tampoc a ridiculitzar-los. La millor prova és el seu elegant final, una mena de carreró sense sortida que lentament fon a negre. Le Monde: (..) el cineasta ha trobat el to adequat de la comèdia satírica, llançant els seus personatges a les ortigues, impregnats de contradiccions i vanitat incontrolable. The Guardian: (..) El debut com a director d’Eisenberg, protagonitzat per Julianne Moore i Finn Wolfhard, és un retrat ben interpretat, irònic però sentimental d’una complicada dinàmica mare-fill.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!