Club 7 Cinema

Estrenada en triomfal Sessió Especial al Festival de Canes 2023, premiada als festivals d’Annecy (millor pel·lícula) i Sitges (premi del públic), millor pel·lícula d’animació als premis del Cinema Europeu,”Robot dreams” és el debut de Pablo Berger en l’animació, després d’haver sorprès amb títols com “Torremolinos 73” i “Blancaneu“.

Film d’animació sense diàlegs que adapta la novel·la gràfica de Sara Varon, té la història (les aventures i desventures de ‘Dog’ i ‘Robot’) ambientada en una Nova York imaginària dels anys 80 poblada per animals sense edat ni gènere definibles i és la carta d’amor personal del director a Nova York on va viure durant una dècada.

Sinopsi: En DOG viu a Manhattan i la solitud li pesa. Un dia decideix construir un robot i després convertir-se en els millors amics del món! Una nit d’estiu, en DOG amb molta tristesa, es veu obligat a abandonar en ROBOT a la platja. Es tornaran a trobar algun dia?

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes:

Carlos Aguilar, a la seva crítica per a ‘IndieWire’: (..) Dissenyat en forma commovedora a partir de la novel·la gràfica de Sara Varon, aquest drama d’amics dibuixat a mà conserva tant l’estètica de la tira de dibuixos animats com la manca de diàleg del material original per a una meravella animada deliciosament agredolça que encarna les qualitats més purament cinematogràfiques del mitjà. Ara, la ferotge batalla pel títol de la millor pel·lícula d’animació de l’any té un nou competidor fort. (..) La metròpoli té un milió d’històries, algunes de les quals de tant en tant les podem veure a través dels abundants i divertits gags visuals de la pel·lícula. (..) La senzillesa musculosa del treball de línies nítides i el disseny de personatges lúdics a “Robot Dreams” imita l’estil gràfic de la ‘ligne claire’ popularitzat per primera vegada a la primera meitat del segle XX pel dibuixant belga Hergé, més conegut per crear “Les aventures de Tintín”. Fidel a l’obra de Varon, l’esforç animat de Berger conserva els colors sòlids vius sense massa ombrejat i el negoci visual del complex disseny de producció, que captura la sobrecàrrega sensorial de la ciutat i li atorga un lloc entre les grans pel·lícules de Nova York. (..) A “Robot Dreams”, el talent de Berger per a l’humor irreverent està lligat a la influència dels mestres de la comèdia física de l’època silenciosa, és a dir, Charlie Chaplin i Buster Keaton, amb la notable diferència que un paisatge sonor ric anima l’entorn. (..) Amb el seu cor de llauna animat, “Robot Dreams” ens mou a apreciar la fortuna de tenir un amic preciós. Ja sigui per una temporada o per a tota la vida. Tim Grierson, a la crítica per a ‘Screen International’: Una història d’amor sobre l’amistat, “Robot Dreams” és un drama animat commovedor que explora el vincle que es desenvolupa entre un gos i el seu company androide, i què passa quan aquesta connexió es trenca accidentalment. El guionista i director espanyol Pablo Berger adapta la novel·la gràfica de Sara Varon, elaborant una saga sense diàlegs que parla de la nostra necessitat universal de trobar ànimes afins, així com de la nostra capacitat per continuar quan la vida ens deixa sols. El disseny visual de la pel·lícula és relativament senzill per als estàndards d’animació moderns, però això només permet que les emocions sense filtres de la història surtin encara amb més força. (..) Tot i que potser una mica massa sofisticat per als més joves, “Robot Dreams” serà ben rebut per un públic familiar cansat de les entramaliadures adrenalitzades de la típica cuina animada de Hollywood. (..) Es tracta de la primera pel·lícula d’animació de Berger (Blancanieves), que aconsegueix un delicat equilibri tonal, assegurant que aquesta història sigui commovedora sense deixar que el procés sigui massa embafador. Com que els personatges no parlen, sinó que s’intercanvien mirades significatives, “Robot Dreams” podria tornar-se embafador. No obstant això, l’enfocament modest de Berger resulta ricament gratificant, donant a aquesta esvelta història la puresa d’una pel·lícula muda. (..) “September” [Earth, Wind & Fire, 1978] es converteix aviat en el motiu musical de la pel·lícula, amb el compositor Alfonso de Vilallonga incorporant de vegades la seva melodia a la seva partitura, la melodia emergeix com un recordatori sonor de la proximitat de Dog i Robot, sobretot quan es posa en perill. (..) “Robot Dreams” canvia a la segona meitat després que els dos personatges se separen. Robot, que només ha conegut una vida d’amistat feliç, descobreix de sobte com és estar sol al món, mentre Dog comença a adonar-se que potser pot trobar altres persones que vulguin passar temps amb ell. Berger corre el risc de fer que Dog sembli despietat: per què no visita el seu amic atrapat a la platja? — però el cineasta està fent un comentari agredolç sobre com fins i tot els vincles més propers es poden desfer per les circumstàncies o el pas del temps. El destí té plans per a Dog i Robot (..). L’animació de la Nova York dels anys 80 és brillant i animada sense ser vistosa, oferint una Gran Poma on els animals de totes les ratlles deambulen per l’existència. (..) “Robot Dreams” pot ser sentimental, però també és sàvia, resistint la necessitat de crear el tipus de final feliç que agrada a la multitud i que es podria esperar. Més aviat, Berger busca alguna cosa més veritable, tornant a “Septembre” una vegada més, el seu significat (com l’amistat de Dog i Robot) ha canviat al llarg de la pel·lícula. Sergi Sánchez, a Facebook: I quina tan magnífica pel·lícula és “Robot Dreams”! Aquesta adaptació de la novel·la gràfica de Sara Varon, publicada el 2007, pot semblar allunyada dels interessos del cineasta bilbaí, però té punts significatius en comú amb la seva obra anterior: és, com tots els seus, un film d’època (transcorre a la Nova York dels vuitanta); com a “Blancanieves”, manca de diàlegs; i està travessat per una suau malenconia, la que ja impregnava “Torremolinos 73”. (..) Dues soledats [la d’en DOG i la d’en ROBOT] que breguen amb la pèrdua són les protagonistes d’aquesta delícia commovedora, que, des d’un dibuix de línia clara i amb el sentiment a flor de pell, s’alinea amb el millor de l’animació japonesa. “Les pel·lícules dels estudis Ghibli, de Miyazaki i Takahata, són ineludibles”, admet [Pablo Berger]. “Però vaig més enrere, a la meva infància, a Heidi i Marco. El cinema d’animació japonès parla d’emocions, que és el que a mi m’interessa. També em toquen la fibra pel·lícules europees, com “La meva vida de carbassó” o “I Lost My Body””. La manca de diàlegs potencia aquesta emotivitat des d’un treball expressiu minimalista, molt contingut, que s’expandeix entre les referències al cinema còmic mut (Chaplin al capdavant), a clàssics com “El mag d’Oz” i a les coreografies fractals de Busby Berkeley, amenitzades amb una banda sonora que adopta com a himne el “September” d’Earth, Wind & Fire (..). “Robot Dreams” no necessita cap malvat per mantenir viva la trama. La matèria primera amb què treballa Berger és l’amistat, com sobrevivim a la pèrdua, i com el record ens ajuda a recuperar-nos, sense rancúnies. Sota el seu aspecte de pel·lícula infantil, qualsevol adult s’hi pot reconèixer. El primer, el mateix Pablo Berger. “Jo sóc Dog. L´apartament on viu és l´últim on vaig viure jo. Jo em vaig casar a Nova York. Vaig passar per tota mena de fases: per moments molt feliços mentre estudiava a l’escola de cinema, per una història d’amor, per una ruptura, he estat Dog sol i trist, he tornat a enamorar-me. El que vull dir és que “Robot Dreams” és una pel·lícula molt personal”. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: (..) Pablo Berger és un cineasta que no es conforma amb rodar de forma convencional, sinó que vol jugar o experimentar amb altres formes possibles de la imatge. Mentre a “Blancanieves” investigava en torn al cine mudo, a “Robot Dreams”(..) ret un doble homenatge. Per un costat, estableix una pel·lícula d’amor al Nova York que Berger va viure en la seva joventut i per altra connecta amb el millor de l’animació contemporània. L’amic robot no està tan lluny de l’amic Totoro de Miyazaki i l’ús de l’animació sense diàlegs recorda “La tortuga roja”, de Michaël Dudok de Witt, però també hi ha ecos d’”Ernest et Célestine”. Un conte infantil a l’interior del qual resideixen molts altres contes possibles i aquest joc de capes, somnis acaba donant lloc a una pel·lícula tendra, plena d’imaginació. Un regal per a nens, però també per als adults que estimem l’animació, vista com a exploració a la imatge gràfica.

Nando Salvà entrevista el director per a ‘El Periódico’: Pablo Berger: «El director que soc és producte del nen que vaig ser».

Articles publicats ran de l’estrena del film a Catalunya:

Els robots somien en l’amistat, article de Jordi Camps Linnell, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: (..) és començar la projecció i ja entrar de ple a un món on les emocions i la nostàlgia esclaten per tractar un tema tan universal com és l’amistat i la importància de les relacions, tan fràgils com la vida mateixa. (..) Berger crea un univers propi que ens porta als espectadors
a l’icònic paisatge urbà de Manhattan, aquella Nova York somiada dels anys vuitanta i noranta abans que la globalització ho diluís tot: una col·lecció de postals vintage que capten aquells llums de neó, carrers on es ballava el break dance i la gent escoltava la música a través de transistors i reproductors de cassette, com també els sons del trànsit… El director i la seva dona i col·laboradora Yuko Harami van viure-hi deu anys d’aquella època i aquesta és la seva carta d’amor a la ciutat. Una mirada al passat un punt naïf i molt nostàlgica que t’embolcalla igual que el relat, que a banda de divertit entra al terreny més dramàtic quan tracta sobre l’alienació urbana i la soledat. I si grates més profundament, del què suposa la pèrdua i de com aquesta es pot superar a través de la memòria. Els records dels éssers estimats com a cura. Tot narrat pausadament però de forma molt fluida (..).

Com seria una cançó d’Antònia Font feta pel·lícula?, crítica de Gerard Casau, al diari ‘Ara’: (..) fidel a l’expressivitat sense paraules amb què les vinyetes de Varon narren les peripècies d’un gos i un androide que, després d’haver forjat un vincle, es veuen obligats a separar-se i seguir cadascun el seu camí. La pel·lícula respecta el detall de no posar una etiqueta concreta als afectes entre els personatges i permet que ressonin de manera diferent en cada mirada (sigui adulta o infantil), i troba en la lluentor disco de la cançó ‘September’ d’Earth, Wind & Fire el batec que dona vida i emoció col·lectiva al transvasament a la pantalla de la intraduïble intimitat que genera la lectura.

Pablo Berger: ‘El que més m’agrada del cine és sorprendre’. Jordi Camps Linnell entrevista el director, al diari ‘El Punt Avui’: (..) El que més m’agrada del cine és sorprendre. I entretenir. Però no només això. Vull oferir una capa, o així ho espero, en què hi hagi un tema que en sortir del cinema es pugui comentar i pensar. (..) A “Robot dreams” [el tema] sens dubte era parlar de l’amistat, la importància de les relacions i, sobretot, de la seva fragilitat; moltes vegades posem en perill allò que tenim. També volia parlar de la soledat a la gran ciutat, que aquí hi és molt present; i de la pèrdua i de com superar-la a través de la memòria. Jo he perdut molta gent propera pel camí i sempre estan molt presents en mi a través de la memòria. Jo poso aquestes idees, vull que hi siguin presents i que l’espectador se les faci seves. (..) Al film l’amistat és Robot: algú que ho dona tot sense esperar res a canvi. Connecta molt amb el concepte del gos. Pot semblar un clixé, però qui ha tingut gossos a la seva vida sap que el gos és aquell amic tan generós que fins i tot quan el castigues torna i no et falla mai. Robot és el gos del gos. Trenca els esquemes. (..) Aquesta connexió amb Miyazaki és un honor que la vegis. Sempre ens preguntàvem què haurien fet Hayao Miyazaki i Isao Takahata en una situació concreta. Ells són, juntament amb el cinema d’animació japonès, els nostres referents principals. La meva aportació al cinema d’animació era l’emoció, volia divertir i entretenir, però que la capa més gruixuda fos l’emoció i que el final commogués. Estic molt connectat amb la cultura japonesa perquè la meva col·laboradora més propera, Yuko Harami, la meva dona, és japonesa. Per a mi el Japó és un referent i punt de partida (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!