Club 7 Cinema

Enmig de les festes de Nadal arriba a les nostres pantalles R.M.N., del romanès Cristian Mungiu -i es pot veure al cine Truffaut, de Girona-. És un dels títols més remarcats al Festival de Canes 2022 i en aquest apunt en recullo la sinopsi i algunes de les reaccions que hi hagué ran de la projecció “cannoise, així com hi afegeixo alguns articles i crítiques publicades ran de l’estrena”:

Nota sinòptica: Una anàlisi sense jutjar dels impulsos del comportament humà davant el desconegut, de la manera com percebem l’altre i de com ens relacionem amb un futur inquietant.

Sinopsi: Uns dies abans de Nadal, en Matthias torna al seu poble nadiu i multiètnic de Transsilvània, després de deixar la seva feina a Alemanya. Està preocupat pel seu fill, en Rudi, que està creixent sense ell; pel seu pare, l’Otto, que està sol, i vol tornar a veure la Csilla, la seva antiga amant. Intenta implicar-se més en l’educació del noi, que s’ha quedat massa temps a la cura de la seva mare, l’Ana, i vol ajudar-lo a superar les seves angoixes irracionals. Quan la panificadora que gestiona Csilla decideix reclutar treballadors estrangers, la tranquil·litat de la petita comunitat es veu alterada, les angoixes també arriben als adults. Les frustracions, els conflictes i les passions ressorgeixen, destrossant l’aparença de pau a la comunitat.

Algunes reaccions.

Paco Vilallonga, a Twitter: Magistral dissecció de la decadència i els problemes interns que estan devorant Europa per dins. Profunda, magníficament dirigida. Amb un sol pla seqüència de 20min resumeix tot el que passa a Europa política i ideològicament. Brutal. I a la seva crònica a Diari de Girona -que he penjat a l’apunt específic- ho rebla: I el director romanès ho fa a través del seu estil implacable, amb una construcció de guió mil·limètrica, amb la seva perfecció obsessiva que ha fet que un dels grans directors europeus contemporanis hagi dirigit només quatre pel·lícules de ficció en quinze anys. Són només quatre, però cada film seu és un esdeveniment. De moment, la millor seqüència vista al festival, l’ha rodat Mungiu: un pla fixe de vint minuts de l’assamblea dels veïns del poble. Una seqüència extraordinària, o com resumir el present i futur del vell continent en un sol pla. Amb «R.M.N.», el director romanès entra en la llista provisional de favorits a la Palma d’Or. Àngel Quintana, a Caimán: Christian Mungiu parteix sempre d’una sèrie de fets reals. Per a RMN s’inspira en uns successos esdevinguts en un poble fronterer el 2020, en una zona on juntament amb els romanesos conviuen treballadors procedents d’Hongria i Alemanya. La zona ofereix feina amb les seves empreses càrnies i en va oferir a la mineria. El succés va tenir lloc quan a l’interior d’aquest petit lloc es va crear un focus de tensió racial cap a un grup d’emigrants de Sri Lanka que es van fer càrrec de la panificadora. Els habitants del poble van considerar que els estrangers els treien la feina que ells no volien. Mungiu fa una pel·lícula sobre el racisme a Europa,  però la roda a partir d’una sèrie de peculiaritats (..) Aquests treballadors romanesos al seu país actuen segons els principis racials de l’extrema dreta i no assumeixen els principis bàsics d’una democràcia incapaç de madurar. Darrere de la tensió racial hi ha el problema de l’herència deixada pel comunisme a Romania. Christian Mungiu penetra al cor de la Romania profunda, es fa ressò d’un món ancestral, observa els seus rituals, però també com la ideologia és present a les accions d’un petit món. (..) La sobrietat de to marca una pel·lícula, construïda de forma impecable, amb un guió de gran solidesa i una mirada gens complaent cap a una realitat mostrada amb tota la seva cruesa. Imma Merino, a El Punt Avui -en una crònica que he penjat a l’apunt nou dels enllaços-: (..) una pel·lícula notable que, lluny de la frivolitat d’Östlund, aborda l’estat de les coses a l’est d’Europa, però amb ressò a l’oest (..) Mungiu en fa prou amb un pla fix d’uns vint minuts de durada, corresponent a una reunió de veïns, per reflectir el malestar i les contradiccions d’una Europa on emergeixen el populisme, el racisme i la intolerància (..) Mungiu fa sentir una gran tensió, hi ha una extrema violència que no és aliena a un masclisme palpable, demostrant de nou la seva capacitat de convertir un document en una faula social.   Fabien Lemercier, a Cineuropa: (..) un film magistral (..) Tot l’art subtil de Cristian Mungiu és introduir i donar vida realment a un gran nombre de personatges secundaris (el capellà, l’alcalde, la família d’Ana, el pare de Matthias, els empleats de la fàbrica, els líders opositors als migrants, etc.) donant forma a una imatge molt completa del microcosmos (incloent, en particular, escenes de grup excepcionals) que podria ser gairebé documental si el cineasta no tingués també el talent per saber sondejar la vida privada amb gran sensibilitat (amor a dues cares, relacions filials, transmissió). , valors o tolerància, etc.). A això s’hi afegeix un entorn forestal molt suggerent de vall, turons, llac mig glaçat, enorme mina abandonada, misses eclesiàstiques i petits concerts més o menys animats en l’ambient de les celebracions de final d’any, una tensió inquietant i la notable fotografia immersiva de Tudor Vladimir Panduru, i és tot un fresc perfecte, fascinant i intel·ligent que pren forma al voltant de la qüestió crucial del col·lectiu davant els seus impulsos de vida i mort. Screen Internacional, a Twitter, destaca: Per una vegada a la seva carrera, Mungiu ha creat una pel·lícula folgada la història i el missatge de la qual no sempre s’enllacen. Xavi Serra, al diari Ara -en crònica que he penjat a l’apunt específic-: Canes programarà sempre en secció oficial totes les seves pel·lícules i, a més, les premiarà –millor guió per a Més enllà dels turons (2012) i millor direcció per a Els exàmens (2016)–. Podria tornar a figurar al palmarès d’aquesta edició amb R.M.N. –acrònim de ressonància magnètica nuclear–. En aquesta ocasió, Peter Bradshaw, a The Guardian, li ha posat 3 estrelles sobre 5 -està puntuant més baix els films en competició que els de les seccions paral·leles- i ha escrit: Cristian Mungiu ha tornat al concurs de Canes amb aquest psicodrama auster i ombrívol sobre la xenofòbia centreeuropea: una hostilitat romanesa-brexista que s’ha instal·lat en el cervell de persones d’una regió multiètnica de Transsilvània. Són persones que no poden decidir quina identitat racial entre els seus veïns els agrada més, o quant els desagrada la UE de la qual encara prové tanta ajuda econòmica, però els països més rics de la qual són realment molt racistes amb ells. Tot i que de vegades és una mica artificial i poc poderós, RMN és un assaig intrigant sobre una mena de crisi en la mentalitat racista: quan i com suprimeixes la teva antipatia cap a un tipus de persones per fer una causa comuna amb ells contra un altre tipus?. Alejandro G. Calvo, a Twitter: Al·legat antiracista prenent un poble de Transilvània com a metonímia de l’Europa xenòfoba ultranacionalista.Té cert aire de slow western només que en comptes de tiroteig final hi ha metàfora onírica que no hi ha Déu que entengui. Sergi Sánchez, a Twitter: Cristian Mungiu escaneja el seu país per diagnosticar-li diversos càncers: racisme virulent, precarietat laboral, ascens de l’extrema dreta. Amb tota la seva ambició -la portentosa escena de l’assemblea- és un Mungiu menor. Falta focus i un protagonista sòlid.

Articles i crítiques ran de l’estrena.

Paco Vilallonga, Full de Sala del cine Truffaut: Radiografia punyent de l’Europa comunitària. (..) Amb només cinc pel·lícules en vint anys -a més d’un parell d’episodis en dues pel·lícules col·lectives- cada nova obra del director romanès és gairebé un esdeveniment. I ho és perquè Mungiu manté aquesta mirada penetrant sobre la realitat, tallada com si fos amb un bisturí, amb la que dissecciona espais profunds de la condició humana i l’evolució de la societat contemporània (..) R.M.N. construeix un fresc que ressegueix de manera lúcida i punyent alguns dels grans problemes actuals del vell continent. La maduració del discurs en cada obra de Mungiu és el producte d’uns guions extraordinàriament treballats i de la sabiduria d’un director que es troba en un moment àlgid com a creador (..)

Imma Merino, crítica al diari El Punt Avui: L’estat d’Europa. (..) R.M.N. dona compte d’una Europa (tant a Orient com a Occident) on campen l’explotació laboral, el populisme, el racisme i la intolerància (..) En un memorable pla fix d’uns vint minuts de durada, corresponent a una assemblea de veïns, Mungiu reflecteix l’estat de les coses a través d’una diversitat de veus que, expressant el seu malestar i les seves contradiccions, conviden a pensar-hi. A l’entorn del poble, uns ossos volten per un bosc que el cineasta explora com un espai físic i a la vegada simbòlic en un dels films més potents i complexos d’aquest any que s’acaba.

Manu Yáñez, crítica al diari Ara: ‘R.M.N.’: un fill de Canes radiografia el racisme que batega al cor d’Europa. En l’obra de Cristian Mungiu –guanyador de la Palma d’Or de Canes per 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies–, hi conflueixen dos corrents centrals del cinema social europeu de les darreres dècades: l’aspror del realisme més rigorós (escola Dardenne) i la contundència del film de tesi (el segell Loach). Dues forces en disputa que tornen a reconciliar-se a R.M.N., un drama parsimoniós i incisiu inspirat en uns fets reals que van passar l’any 2000 a la frontera entre Romania i Hongria, on la decisió de la gerent d’una fàbrica de pa de contractar treballadors provinents de Sri Lanka va despertar una onada de rebuig entre la població local (..)

Bernat Salvà entrevista Cristian Mungiu, al diari El Punt Avui: “Vivim una lluita interna entre el costat generós i l’animal”. (..) Les meves pel·lícules sovint neixen de fets reals. Vaig treballar de periodista i llegeixo molta premsa. Sempre començo a partir d’una història, no d’un concepte. Però primer necessito entendre de què parla aquesta història, no vull que quedi en una simple anècdota. Sempre intento vigilar, perquè en una pel·lícula parles de coses molt rellevants sobre la natura humana. Aquí parteixo d’una història que va passar en un petit poble de Romania i, a pesar d’això, pensava que podia parlar de l’estat del món i de molts conflictes que passen avui en dia. De com ens relacionem i com podem veure els immigrants com a enemics (..) Quan faig una pel·lícula no vull jutjar ni expressar la meva opinió com a ciutadà. El que pretenc és presentar els arguments de la discussió i el context perquè l’espectador pugui pensar-hi (..) Al final, totes les pel·lícules han d’estar situades en algun lloc i època, encara que no penso que aquesta pel·lícula parli exclusivament de Romania (..)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!