Club 7 Cinema

Es tracta de crítiques publicades a diferents mitjans ran de l’estrena de la pel·lícula a bona part de la nostra cartellera. La tria dels fragments no pressuposa ni un resum del que ha escrit l’autor, ni la conclusió de la seva reflexió sobre el film. La meva intenció és recollir-ne algunes aportacions a la reflexió. Per descomptat que les crítiques cal llegir-les completes i, per això, quan ho permet el mitjà on ha estat publicada, en poso l’enllaç.

FOTO © Vertigo Philomena, de Stephen Frears

(..) Sense arribar mai a realitzar una pel·lícula transgressora, Stephen Frears acaba fent una obra contundent, en què sap barrejar admirablement la denúncia política i el melodrama amb alguns tocs de comèdia. Tot plegat és fruit d’un guió molt ben resolt, que funciona a partir d’alguns cops d’efecte i sorpreses, d’un treball de posada en escena clàssic però sòlid i sobretot de l’admirable treball de la parella protagonista (Àngel Quintana, Monstruositats de la falsa moral, suplement Cultura del diari El Punt Avui, 28.02.2014)

(..) tot és qüestió d’estil. Del com, no del què. D’un relat de llagrimeta en pot brollar un gran melodrama. Només cal trobar un tractament prou personal o peculiar que eviti caure en els paranys de “l’emotainment” (l’explotació fàcil dels sentiments, vaja). Stephen Frears, però, sembla renunciar voluntàriament a estilitzar “Philomena”. De fet, sembla que renuncia fins i tot a dirigir! (..) Això, doncs, és il·lustrar un guió, no dirigir (Joan Pons, suplement Play del diari Ara, 28.02.2014)

(..) Potser és que [a Steve Coogan] li costava d’entendre que un gat vell com Stephen Frears hagués portat l’herència del cine social britànic dels 50 que al llarg dels anys ha convertit en espasa de lluita cap a una dimensió sentimental tan irritant (Josep Lambies, Philomena, Time Out Barcelona)