Club 7 Cinema

“Perfect Days ”. Durada: 2h03. Producció Japó, Alemanya. Ficció. Director: Wim Wenders. Guió: Wim Wenders i Takuma Takasaki. Amb Kôji Yakusho, Min Tanaka, Arisa Nakano, Tokio Emoto.

Nota sinòptica: Una reflexió commovedora i poètica sobre la recerca de la bellesa en la vida quotidiana. Sinopsi: En Hirayama treballa com a netejador de lavabos a Tòquio. Sembla satisfet amb la seva vida senzilla. Segueix una vida quotidiana estructurada i dedica el seu temps lliure a la seva passió per la música i els llibres. Hirayama també té una afició pels arbres i retratar-los. Part del seu passat es revela gradualment a través d’una sèrie de trobades inesperades.

Festivals i premis: Festival de Canes 2023 – Competició, Premi Millor Actor (Koji Yakusho), Premi del Jurat Ecumènic.

Enllaç: IMDB.

Algunes reaccions a la projecció del film al Festival de Canes:

Diego Lerer, a Twitter: Vaig a escriure una frase que em pensava que mai no tornaria a escriure: “M’ha agradat molt la nova pel·lícula de Wim Wenders”. Stéphane Boudsocq, a Twitter: totalment seduït per la senzillesa límpida, poètica i commovedora d’aquest netejador de lavabos públics al cor de Tòquio. I a la crítica per a ‘Micropsia’: (..) és bona de debò. (..) Una pel·lícula modesta, honesta, sensible i que aposta per una cosa inusual al cinema contemporani: retratar un home, sinó feliç, almenys en pau amb la seva vida. Paco Vilallonga, a Twitter: Per mi, la gran sorpresa del festival. Retrobar-me amb el millor Wenders, amb una joia que és una mirada profunda sobre la bellesa de les petites coses quotidianes. Sensibilitat pura. Cosina germana de “Paterson” de Jarmusch. Una autèntica delícia. I a la crònica per a ‘Diari de Girona’: (..) la seva millor pel·lícula de ficció almenys des de “El cel sobre Berlín” del 1987. Rodada a Tòquio, on Wenders ja havia filmat fa anys “Tokyo-Ga”, el director alemany fa una petita joia minimalista, amb un personatge meravellós i una sensibilitat extraordinària. És una pel·lícula sobre la bellesa de les petites coses quotidianes, plena d’humanitat, molt poètica. Joan Millaret Valls, a l’article pel web ‘Cinemacatala.net”: (..) preciosa, ascètica i commovedora pel·lícula (..). Pel·lícula preciosa i història minimalista que recupera velles aromes i antics flaires del cinema d’Ozu, sobretot en les escenes del bar freqüentat per aquest personatge [Hirayama]. Nando Salvà, a la crònica per a ‘El Periódico’: (..) [Wenders] redescobreix la ciutat [Tòquio] a través dels seus lavabos públics, que tenen dissenys ultramoderns i –per a sorpresa de ningú– estan més nets que una patena. Precisament, el protagonista de ‘Perfect days’ es guanya la vida encarregant-se a consciència de la higiene d’aquests sanitaris. És un home de vida simple, que sembla delectar-se en la soledat i les rutines (..); fa la sensació de ser feliç, almenys fins que una trobada inesperada ens fa entendre que aquesta vida metòdica i espartana li serveix per refugiar-se d’un trauma familiar. Mentre contempla el seu dia a dia, Wenders utilitza aquests hàbits per esbossar un elogi de l’analògic davant el digital (..) i una reflexió sobre la importància de tancar ferides abans que sigui massa tard, però ‘Perfect days’ sobretot mira de defensar la importància de combatre l’adversitat amb optimisme, fer el cor fort i disfrutar de petits plaers com el que Wenders probablement aspira a proporcionar a l’espectador amb aquesta cinta. És una pel·lícula tan nímia que probablement fins i tot un objectiu tan discret li quedi gran. (..) La millor ficció firmada per l’alemany en dues dècades. Àngel Quintana, a l’article per a ‘Caimán’, via Facebook: Un home -excel·lent Koji Yakusho- gran treballa amb la seva furgoneta netejant els lavabos del cèntric barri de Shibuya a Tòquio. (..) Durant una hora no sabem gairebé res d’aquest personatge, només els gestos enmig d’un Tòquio crepuscular. Wenders torna als temps morts i els mostra amb totes les repeticions. Més tard comença a parlar una mica. Rep la visita de la seva neboda (..). Som a un Wenders que ens remet al seu passat. A l’horitzó hi ha “Summer in the city” i les passejades per Berlin, però també els personatges que viatjaven amb camioneta a “En el curs del temps”, una nena que recorda “Alcia a les ciutats” i una recerca que podria tenir remotament alguna cosa a veure amb “París, Texas”. El passat sorgeix a partir de múltiples formes i el problema és com confrontar-ho. Wenders des de la seva vellesa ho observa amb simpatia, se sent anacrònic com les cintes de casset del seu protagonista però mira el futur amb simpatia. I acaba passejant mentre la Nina Simone canta ‘Feeling Good’. Sense ser sorprenent, “Perfect days” és potser la millor pel·lícula de ficció que ha rodat Wim Wenders des de fa unes quantes dècades. Sergi Sánchez, a Facebook: (..) Això no vol dir que “Perfect Days” sigui el desastre que alguns esperaven, sobretot tenint en compte que el director de “Paris, Texas”, Palma d’Or el 1984, fa dècades que no fa un llarg de ficció aprofitable. Títols tan lamentables com “Palermo Shooting”, “Inmersión” o “Los últimos días de Aranjuez” així ho acrediten. Per això “Perfect Days” és una agradable, modestíssima sorpresa. Sabem de l’admiració de Wenders per Ozu pel seu documental “Tokyo-ga”, per això no ens ha d’estranyar que el protagonista de “Perfect Days” (..) tingui aquest aire de resignada bonhomia de les figures masculines de “Primavera tardía” o “El sabor del sake”. Sospitem que hi ha alguna cosa que grinyola en la seva metòdica existència per la música que escolta -que és la que li agrada a Wenders: The Animals, Patti Smith, Nina Simone, Lou Reed-, pels llibres que llegeix -Faulkner- i per la visita d’una neboda, que sembra dubtes sobre el passat. Hirayama (estupend Koji Yakusho), com el Travis (Harry Dean Stanton) de “Paris Texas”, sembla buscar una reconciliació amb ell mateix vivint el que li ofereix el present. De vegades Wenders tendeix a trivialitzar el seu credo en la bellesa de l’ara, però la pel·lícula, que és voluntàriament menor, és un precís retrat de personatge (..). Eulàlia Iglesias, a la crònica per al diari ‘Ara’: (..) Hirayama encarna un sistema de valors que la cultura occidental admira en la japonesa: serenitat, estoïcisme, la cura de les petites coses, responsabilitat a la feina… Wenders hi afegeix un toc personal. Aquest home madur manté un lligam indestructible amb les manifestacions culturals predigitals, des de les fotos analògiques a la col·lecció de cassets amb clàssics del rock que porta al cotxe i omplen la banda sonora. En la segona part, el director atorga complexitat a un personatge al caire de caure en l’estereotip conreat per al gust del públic occidental. Part de la potència de “Perfect days” prové de Koji Yakusho, rostre habitual del cinema japonès del tombant de segle que té tots els números d’endur-se merescudament el premi al millor actor.

Articles publicats ran de l’estrena de la pel·lícula a Catalunya:

El retorn inesperat del millor Wim Wenders, article de Paco Vilallonga, al ‘Full de sala del Cinema Truffaut’: (..) novament, la seva mirada de foraster, des d’una certa, però lúcida distància, però alhora d’escrutador meticulós, és la base per construir, en aquest cas des de la ficció, una història memorable, que des de la senzillesa i la fascinació pels petits moments quotidians excel·leix cap a espurnes de pura poesia. “Perfect days” connecta així amb una altra gran obra contemporània que parteix de premisses semblants: “Paterson”, de Jim Jarmusch. Si el director nord- americà se servia de la figura d’un conductor d’autobús, interpretat per Adam Driver, que escrivia poesia a partir de la seva observació de la realitat, Wenders agafa un altre perfil aparentment intranscendent, el d’un home encarregat de la neteja dels lavabos públics de diferents barris de Tòquio. De manera pausada, fluida, sincera, però hipnòtica, la càmera de Wenders va seguint el dia a dia del personatge que interpreta magistralment Koji Yakusho -i pel que va guanyar el premi al millor actor a Canes- mentre anem descobrint les seves rutines laborals però també personals. Hi ha alguna cosa també de Robert Bresson a “Perfect days”. El seu minimalisme, aquella perfecció que no sembla construïda sinó extreta directament de la quotidianitat, el despullament formal. I progressivament intuirem que darrere aquell personatge singular hi ha un home que arrossega una ànima ferida, però que també ha aconseguit entendre que la felicitat no prové de grans ambicions materials sinó dels petits detalls i moments quotidians. Wenders és un gat vell i sap conduir-nos com a espectadors de manera subtil perquè acabem empatitzant i finalment emocionant-nos profundament, sense necessitat de trucs ni parafernàlies dramàtiques, amb aquest personatge extraordinàriament ben retratat i inoblidable.

Retorn a Tòquio, crítica d’Imma Merino, al diari ‘El Punt Avui’: (..) Cada dia de Hirayama és “perfecte” en la seva rutina, tot fent la mateixa feina, menjant als mateixos llocs, conversant mínimament amb la mateixa gent, fent els mateixos trajectes en bicicleta per la ciutat (que Wenders mostra amb la seva habitual fascinació per l’arquitectura i la geografia de les grans urbs) i escoltant una mateixa música: Janis Joplin, The Animals, Nina Simone, Van Morrison i, entre altres, Lou Reed, que no és per res va compondre una cançó titulada ‘Perfect Day’. Wenders potser es complau una mica en el fet que el personatge bandeja les noves tecnologies: escolta música en cassets, fa fotografies que han de ser revelades, no està pendent d’un telèfon mòbil. El cas és que Hirayama sembla tranquil, tan amable i bonhomiós com alguns homes grans dels films de Ozu, però en el seu semblant es pot percebre una certa malenconia. Més encara quan irromp a la seva vida una neboda, i així una germana amb la qual fa temps que no es veia, entreveint-se alguna cosa fosca del seu passat. Tant se val. Sigui el que sigui el que va fer, i encara que la pel·lícula pugui fer-se una mica cançonera, Hirayama es fa estimar i així, de nou, una història filmada per Wenders .

Es pot trobar la pau mental en un lavabo públic?, crítica de Gerard Casau, al diari ‘Ara’: (..) Aquest conjunt de moviments i rutines que es repeteixen amb mínimes variacions, orquestrat per la presència reconfortant de Koji Yakusho, explica l’afinitat entre Wenders i el seu antic deixeble Jim Jarmusch. De fet, no és difícil imaginar Hirayama com un possible amic per correspondència del conductor d’autobusos poeta que va interpretar Adam Driver a ‘Paterson’, un altre film determinat a esculpir un cert sentit de la lírica a partir del quotidià. El director alemany, però, no en té prou amb això, i proposa un segon acte on el passat del protagonista truca a la porta i descorre unes cortines que, en comptes d’aportar complexitat dramàtica, deixen al descobert el vol ras de reflexions com “ara és ara, després serà després” i la literalitat mastegada d’una selecció musical on, inevitablement, apareix Lou Reed cantant a la felicitat de passar un dia bevent sangria al parc.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!