Club 7 Cinema

“Passages“, d’Ira Sachs, es va presentar a la secció Panorama del Festival de Berlín i ara s’ha estrenat a Catalunya. Es tracta d’una nova pel·lícula del sensible, cinematogràfic, director nord-americà Ira Sachs, rodada amb actors europeus i que està causant sensació.

Sinopsi: Durant el seu últim dia de rodatge a París, el director de cinema Tomas es fica al llit amb Agathe, una noia que coneix en una discoteca. Quan Tomas li ho explica orgullós al seu marit Martin, sorgeix una relació apassionada entre els tres marcada per la passió, la gelosia i el narcisisme.

Amb Franz Rogowski, Ben Whishaw, Adèle Exarchopoulous.

Algunes reaccions a la projecció del film a la Berlinale 2023:

Gerard Casau ha piulat: No trobarem al festival una altra pel·lícula en què els protagonistes vesteixin tan bé (o, més ben dit, sàpiguen quines peces els cauen millor) que ‘Passages’. Ni un cineasta que tracti uns personatges tòxics i perduts amb tanta comprensió com Ira Sachs. Violeta Kovacsics, escriu a ‘OtrosCinesEuropa’: (..) El director de “L’amor és estrany” filma les escenes de sexe de manera frontal, sense talls, amb un realisme que recorda el de la primera etapa de Hong Sang-soo. A “Passages”, tot passa al llit: és on Thomas s’enamora d’Agathe (Adèle Exarchopoulos), i on tenen lloc la major part de converses transcendents. Potser això és la intimitat, i en qualsevol cas, Sachs sap retratar-la com ningú (..) Que Thomas tracta malament les seves parelles resulta evident, però Sachs aconsegueix anar més enllà, atorgant una profunditat càlidament humana als seus personatges (..) Al cinema de Sachs no hi ha bons ni dolents, sinó personatges complexos, amb els seus defectes i els seus desitjos (..) Thomas se’ns presenta dirigint [una pel·lícula, és director], i es passarà la resta del metratge intentant conduir també les vides dels qui l’envolten, encara que sigui des de la fragilitat d’algú profundament confós (..) És una de les millors pel·lícules del Festival.

Articles publicats ran de l’estrena a Catalunya:

Crítica d’Eulàlia Iglesias al diari ‘Ara’: La pel·lícula més eròtica del cinema europeu actual la firma un nord-americà. (..) Aplega tres dels intèrprets més atractius del moment, la francesa Adèle Exarchopoulos, l’anglès Ben Whishaw i l’alemany Franz Rogowski, i els embolica en un triangle amorós de tòrrida carnalitat. Com al film anterior, el director entronca amb la filmografia d’Éric Rohmer i amb tota una tradició de cinema francès en aquest retrat de la naturalesa passatgera del desig cartografiada aquest cop des de París i estructurada al voltant d’un home dividit entre el seu espòs i la nova amant. Però sobretot homenatja Rainer Werner Fassbinder en la visió tan desinhibida sexualment com poc complaent d’un director de cinema narcisista que entén l’amor de manera depredadora. (..) El responsable de les esplèndides “L’amor és estrany” (2014) i “Estiu a Brooklyn” (2016) torna a oferir una lliçó de narrativa fluida i nítida, alhora que enfoca una relació tòxica des de la mirada queer per presentar com les noves generacions deixen enrere qualsevol concepció fatal de l’amor i de l’artista com a geni a adorar.

Crítica d’Imma Merino al diari ‘El Punt Avui’: Un home mogut pel vaivé del desig. (..) Sachs ambienta “Passages” a París sota certa influència d’un director francès, Maurice Pialat, en qui vol inspirar-se en la manera amb què va filmar amb franquesa frontal els cossos nus, amb el seu contacte sexual inclòs. El cas és que, intuint-se que l’avorreix la quotidianitat amb Martin, Tomas s’excita en sentir-se atret per una dona en la nit que celebra la fi d’un rodatge. Seguint el desig, va a viure amb Agathe. Però n’hi ha prou que Martin tingui una relació amb un altre home perquè Tomas torni a desitjar-lo. Sense jutjar-lo, però tampoc sense ser condescendent amb l’egoisme d’un personatge que només atén el propi desig, Sachs segueix Tomas en el seu frenesí sexual i emocional, en els seus moviments d’un a l’altra, d’una casa a l’altra i, pedalant vigorosament en bicicleta, per la ciutat. Sachs fa una immersió en el desig tan fort com voluble d’un cos i s’arrisca a perdre l’equilibri; tanmateix, és capaç de mantenir una distància que evita caure en l’excés dramàtic. D’altra banda, Agathe (mestra, com ho és Exarchopoulos a “La vie d’Adèle”) resta desdibuixada fins que pren una decisió que li dona potència de vida: una desatenció a un personatge femení o la conseqüència de voler mostrar com dos homes combaten (i també volen complir un desig que no revelarem) a través del cos d’una dona?.

Article d’Imma Merino al ‘Full de Sala del Cinema Truffaut’: Un cos que només fa atenció al propi desig. (..) en aquesta ocasió reconeix haver tingut present un cineasta francès, Maurice Pialat, en els films del qual les emocions i els conflictes irrompen d’una manera brusca, crua, amb una intensitat que esquinça. De fet, sobretot l’ha tingut present per la força dels cossos a les seves imatges i per la franquesa, sense complexos i sense filtres, amb què va filmar la nuesa d’aquests cossos en la representació de les relacions sexuals. “Passages” és, al capdavall, una pel·lícula sobre el desig d’uns cossos; sobre uns cossos que es mouen per la força exultant, però a vegades també egoista i devastadora, del desig sexual, sobretot en el cas del cineasta (Tomas) (..). La gelosia de qui sent haver perdut la possessió d’un cos i vol recuperar-la. Acostant-se a Fassbinder, del qual Rogowski hauria pogut ser un actor de la seva “troupe” si haguessin coincidit en el temps, Ira Sachs explora en les relacions de poder que s’estableixen a través dels cossos. D’aquí, sense jutjar-lo, però tampoc sense ser condescendent amb l’egoisme de qui no sembla pensar en les conseqüències dels seus actes en els altres, segueix Tomas en el seu frenesí sexual i emocional, en els seus moviments d’un a l’altra, d’una casa a l’altra i, pedalant vigorosament en bicicleta, pels carrers de París. Sachs fa una immersió en el desig tan fort com mutant d’un cos i s’arrisca a perdre l’equilibri. De fet, en certa manera s’acobla a l’excés, al desbordament d’un cos que només fa atenció al propi desig i que, perquè s’hi ajustin, tracta els altres com si fossin personatges dels seus films. D’aquí, pot fer la impressió que renuncia a la tonalitat justa i a la contenció (..). D’altra banda, l’homosexualitat no es fa present a “Passages” com una identitat a conquerir personalment i socialment: es viu sense problemes i hi entra en joc la fluïdesa sexual, tot i que en un moment Tomas reconeix que enyora el cos d’un home. (..) Tanmateix, Sachs, essent homosexual, no és complaent amb Tomas. Ni amb Martin. Si hi ha un personatge que sembla respectar és Agathe (mestra, com ho és Exarchopoulos a “La vie d’Adèle”) si bé és a costa de desdibuixar-la per mostrar com dos homes combaten havent-hi pel mig una dona, encara que sigui d’una manera diferent de l’habitual. I com volen usar el seu cos per satisfer un desig que no descobrirem. Per això, és d’agrair la generositat moral amb la qual restitueix a Agathe una potència de vida que li fa prendre una decisió radical.

Ira Sachs, entrevistat per Xavi Serra, al diari ‘Ara’: (..) tinc una relació íntima amb París des de fa trenta anys. Vaig anar-hi el 1986 i durant tres mesos vaig veure 197 pel·lícules. Va ser la meva escola de cinema. (..) Els cineastes del passat sempre em guien. El director de fotografia em deia que a “Passages” el “monstre a l’habitació” era Maurice Pialat. Però també era la nostra llum. I Pasolini i Chantal Akerman, sobretot “Je, tu, il, elle” (1974), que em va donar el permís que necessitava per crear les imatges de la pel·lícula, la llibertat per mostrar sense vergonya el cos i el sexe. I també va ser una gran influència “L’innocent” (1976), de Visconti. (..) Pensa en Néstor Almendros i Éric Rohmer, un home gai i un d’heterosexual que junts van fer alguns dels films més calents de la història, films de pell i llum i cossos i bellesa. Doncs jo volia fer-ne un d’aquests. (..) [L’homosexualitat no és un tema del film, com sí que ho era en altres pel·lícules seves]  Això és perquè els personatges són d’una generació diferent de la meva, més jove, amb una relació diferent amb la identitat i les relacions. El gènere no era important per als actors ni per als personatges. Aquesta és una pel·lícula sense vergonya, els personatges no en tenen. I això té a veure amb un canvi a la meva vida, amb no sentir la necessitat d’amagar qui soc. (..) M’encanta l’Adèle [Exarchopoulous], com a persona i com a presència al cinema, per a mi ella és la Jeanne Moreau del nostre temps, perquè és la terra i el cel alhora. “Jules & Jim” no ha sigut una influència particular a “Passages”, però sí el lloc que ocupa a la pel·lícula com a figura d’amor i de misteri. I amb ella he decidit no ser realista, així que tot i ser una mestra de primària el seu vestuari sembla el de Brigitte Bardot (..).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!