Club 7 Cinema

“Los osos no existen“, de Jafar Panahi, Premi Especial del Jurat a la Mostra de Venècia, construeix dues històries d’amor paral·leles on els desitjos de les parelles es veuen frustrats per obstacles ocults i inevitables, la força de la superstició i la mecànica del poder.

Àngel Quintana, al “Full de sala del Cinema Truffaut”: La imatge justa i la repressió política. (..) Panahi utilitza càmeres domèstiques de petit format i treballa amb sistemes de control a distància. Aquests i altres mètodes li han permès configurar una filmografia que desafia amb valentia la normativa política del seu país, al mateix temps que posa en qüestió i reflexiona sobre les formes de rodatge, la implicació moral de les imatges o les tènues fronteres que separen el documental i la ficció. Panahi no fa un cinema militant de denúncia des de la ràbia, sinó un cinema polític reflexiu en què cada imatge no és només una imatge sinó un camí cap a la reflexió teòrica sobre l’acte de filmar. (..) Panahi viatja a un petit poble situat prop de la frontera entre Iran i Turquia des d’on roda de forma clandestina una pel·lícula de ficció centrada en la història d’amor d’una parella que intenta fugir de l’Iran i instal·lar-se a Turquia. El silenci del poble perdut serveix a Panahi de refugi per poder controlar i dirigir el rodatge de la pel·lícula de ficció des del seu ordinador. Els problemes de cobertura li impedeixen poder fer la feina amb normalitat. Mentre treballa en una situació clandestina, Panahi s’enfronta a una altra història real protagonitzada per una noia que ha estat encadenada a un matrimoni de conveniència, mentre viu la seva història d’amor en secret. Panahi està al mig d’aquestes dues històries i no para de pensar sobre quina és la seva identitat personal, quin és el deure moral que té com a cineasta davant la realitat mentre pensa sobre de quina manera la ficció -i el cinema- pot alterar la mateixa realitat. En determinats moments sembla que ens trobem en un exercici autoreflexiu sobre les formes del documental, en altre moment podríem trobar-nos en una comèdia costumista on es descriu amb precisió els caràcters d’un seguit de personatges que es troben atrapats en les formes de vida ancestral del món rural. Tot plegat, però acaba en una confessió personal que esclata quan el mateix cineasta ha de confrontar el seu amagatall amb les sospites de la gent del poble. (..) Panahi roda una obra excel·lent on no para de treballar a partir de múltiples nivells acollint la senzillesa malgrat la complexitat de tot el seu dispositiu. Una obra que sorprèn pel seu atreviment, per la manera com transita en els límits del que pot arribar a ser políticament permès i per la manera com acaba desafiant tota censura i certes convencions al voltant els sistemes de producció cinematogràfics.

María Adell Carmona, a la crítica per al diari ‘Ara’: Demolidora reflexió de Jafar Panahi sobre la responsabilitat ètica del cineasta. En una escena de “Los osos no existen”, el cineasta iranià Jafar Panahi –que, com a “Això no és una pel·lícula” o “Taxi Teheran”, encarna una visió ficcionada d’ell mateix– confronta la superstició amb la raó o amb la irrefutabilitat d’una imatge. Al petit poble fronterer des del qual dirigeix, via Zoom, una pel·lícula que s’està rodant a Turquia, Panahi és acusat de posseir la fotografia inculpatòria d’un amor prohibit que ell nega tenir. L’única sortida és sotmetre’s a un ritual ancestral, un jurament exculpatori proclamat davant dels homes del poble; Panahi, aleshores, substitueix l’Alcorà per una càmera digital i afirma que l’enregistrament de l’acte constituirà la prova incontestable de la seva innocència. Hi ha alguna cosa commovedora en aquest moment i en el que se’n desprèn: la ingenuïtat desarmant d’un cineasta que, malgrat tot, continua creient en el poder de les imatges, en la veritat que poden arribar a revelar. (..) Panahi és massa humil, i el seu discurs sobre el rol del cineasta massa complex, per creure sense fissures en el poder del cinema. Davant el destí tràgic de les dues parelles protagonistes –cada una pertany a una de les dues capes narratives que s’entrelliguen al film: la vida ‘real’ i la pel·lícula dins la pel·lícula–, Panahi no evita incloure a la cinta una demolidora reflexió sobre la responsabilitat ètica del cineasta i sobre les limitacions del cinema i les imatges per modificar la realitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!